L’1 de febrer de 1995, ara fa trenta anys, moria Jaume Perich. En tenia aleshores 53 i li quedava molt camp per córrer. El Perich fou un dibuixant de renom a l’Espanya i la Catalunya dels 60, dels 70 i dels 80. El seu era un humor compromès, diàfan i senzill. Com a bon ninotaire, sabia captar en un requadre de pàgina l’essència d’una idea, d’una opinió o d’una queixa. Un acudit seu equivalia a l’editorial d’un diari, el que era molt important en un context de dictadura i de censura, en el qual no es podien dir les coses explícitament.
Les seves vinyetes eren simples, clares i blanques. Sovint hi representava gats, doncs era un amant d’aquest animal. Solia haver-hi una o dues persones amb el corresponent «bocadillo» del còmic i algun element més que pogués identificar l’entorn: un fanal si era a la via pública, una màquina d’escriure si era a una oficina, un arbre si era a la natura, etc. Sovint els seus personatges fumaven, imatge impensable avui dia.
Les seves aportacions gràfiques eren, afortunadament, molt entenedores. Era voluntat seva arribar al lector d’una manera ràpida, directa i comprensible. No li calien gaires paraules, amb una frase curta, o dues, transmetia el missatge que intentava difondre. Donava per fet que el seu públic trepitjava el carrer i que sabia traduir els codis del moment.
Si volia representar un progressista –un «progre», en l’argot popular d’aleshores–, l’imaginava amb barba. Certament, molts homes d’esquerres dels anys 70 es deixaven barba. A més, el Jaume els afegia una bufanda, peça de roba que, efectivament, els «joves rojos» de llavors duien a la tardor i a l’hivern. Si volia plasmar un obrer, li col·locava una eina a la mà.
Els representants del «capitalisme» clàssic portaven un barret de copa alta al cap, als nostàlgics del règim els vestia amb corbata i els posava un bigotet, i a la gent del clero li coronava la testa amb una mitra. Vaja, que en pocs segons havies comprès de què ens volia parlar; i tot seguit, somreies, és clar, ni que fos amb la boca tancada.
No es tracta aquí de reflectir la seva dilatada carrera, ja hi ha altres llocs on la podem ampliar. Només esmentarem el seu pas per diferents periòdics com ara El Correo Catalán, La Vanguardia, Tele/eXpress o El Periódico. També fou rellevant el seu treball en diverses revistes: Hermano Lobo, Por favor, Muchas gracias, El Jueves, Interviú, etc. També foren significatives les seves seccions en televisions, en especial a TV3, no com a dibuixant, òbviament, sinó com a conductor o convidat brillant, fi i divertit. Tant els seus aguts pensaments com els seus concisos acudits tingueren forma de llibre, en títols com Perich Match, Los tres pies del gato, Desde la Perichferia, entre d’altres.
Finalment, subratllar que moltes de les seves il·lustracions podrien editar-se en el present sense perdre un bri d’actualitat, doncs, malauradament, les guerres, la corrupció, l’explotació de l’home per l’home, el fonamentalisme religiós o la pobresa segueixen sent el pa nostre de cada dia. Per veure la vigència d’això que acabem d’escriure, us aconsellem que, si teniu X (abans Twitter), seguiu el perfil @elgranPerich.
