Vivim una situació insòlita en la política internacional, del tot inesperada. Fa temps que la dinàmica polaritzadora, els discursos durs, la normalització de l’extrema dreta, la desinformació o bé la capacitat de manipulació de les xarxes socials no auguraven res de bo. Però la realitat ha superat, de molt, qualsevol previsió per pessimista que fos. El problema no és només i especialment la victòria de Donald Trump, que fa molts mesos que s’havia de donar per descomptada, sinó que el món ho rebés majoritàriament de manera favorable i grans dosis d’expectatives positives.
Què ens ha passat? Els discursos autoritaris i grollers són rebuts de manera favorable per a gran part de la ciutadania. Sorprèn que una colla de psicòpates tecnològics i superrics que acompanyen el personatge siguin motiu d’admiració en un món on sembla que ja només compta l’individualisme més salvatge i la capacitat, com sigui, d’acumular diners mentre una gran part de la societat va essent víctima de la falta d’expectatives, la desigualtat, el desànim i la misèria. Quan vam decidir que era millor ser arrogant, insolidari, provocador i ignorant que no pas ser considerat, comunitari, educat i prudent? Ara atrau la part fosca de la societat i es veu amb bon ull la pràctica del “dolentisme”, vist això com un joc, una provocació, trencar les regles. Avui dia, ser underground és comportar-se com un energumen antisocial.
Amb tot, la posada en escena de la presa de possessió del nou president americà ha anat encara un pas més enllà del que podíem esperar d’aquesta gentussa i ens ha deixat sense paraules, sense capacitat de reacció. Es fa molt difícil assimilar tanta brutalitat exposada en un mateix acte. Fins als temps actuals, qualsevol radical que aconseguia guanyar eleccions moderava el seu discurs a l’esdevenir governamental tot assumint allò tan clàssic de manifestar voler “governar per a tots”. Ja no: exhibició de força, autoritarisme, agressivitat i irracionalisme des del primer moment.
L’escenografia resultava eloqüent: sense representants institucionals i predomini de gurus empresarials i dirigents d’extrema dreta. No es pot dir més clar. La gèlida primera dama emetent una criptomoneda per a l’ocasió que, en poques hores, li va reportar l’equivalent a quaranta mil milions de dòlars, demostrant que això, bàsicament és un gran negoci virtual. En pocs dies i refregant-se amb Trump, Musk, Zuckerberg, Bezos o els propietaris de Google, són infinitament més rics del que ja eren. Els líders de les plataformes tecnològiques que, justament manipulen les xarxes i condicionen el vot, investits com a senyors feudals. Només va faltar que els posessin l’espasa sobre l’espatlla. La salutació feixista va quedar com a simpàtica i normalitzada per Elon Musk. Una festa on valia fotre’s de tot. Ells han vingut a capgirar totes les regles del joc, especialment les de les societats democràtiques.
I què no dir del discurs amenaçador i insultant del nou president tot considerant que tot el que hi ha el món està al seu abast i pensa incorporar-ho als Estats Units. Una mostra de nacionalisme extrem, supremacista, que abomina de tot i tothom, però especialment d’Europa. Certament que algunes afirmacions semblen fanfarronades, però ja resulta indicatiu que les manifesti sense cap autocontrol. Però bona part del que afirma, ho farà i, possiblement, de manera barroera i maldestra. El xoc que pot suposar passar de polítiques comercials basades en la globalització a centrar-se en els aranzels i el proteccionisme pot resultar brutal i, segur, empobridor per a molta gent.
Fins ara hem combinat salaris low cost amb productes low cost i hem anat tirant mal que bé. Els augments dels preus, la inflació, que patiran les classes baixes poden ser brutals, dels que marquen època. Com serà inhumana la crueltat que es practicarà, de manera ben explícita, cap a la immigració, tema en el què ben segur centrarà el seu relat de America first sobre el que pivoten els seus motivats seguidors. Un tema i missatge que probablement es reforçarà entre els seus aliats europeus, encantats d’abanderar la irracionalitat en la política, la submissió a l’Amèrica més imperial i al regne del caos que es provoqui.
Com afirmava, fa molts anys l’enyorat periodista Manuel Vázquez Montalbán, haurem de tornar a lluitar en defensa del què és evident, per allò que és bàsic i fonamental per a qualsevol pretensió de societat democràtica.
