La directiva blaugrana ja té sobre la taula un escrit d’impugnació de l’assemblea extraordinària celebrada el passat 21 de desembre, en la qual es va sotmetre a l’aprovació dels socis la millora del contracte vigent de Nike fins al 2028, i un altre que abasta el període 2028-2038, qualificat per Joan Laporta en conjunt com el millor de la indústria de futbol en matèria de patrocini tècnic de la samarreta, extrem que no va ser acreditat per la junta, sinó votat com un acte de fe i de plena confiança en la gestió.
L’escrit d’impugnació, en el qual bàsicament se sol·licita una repetició de l’assemblea per la falta d’informació, transparència i de participació a causa del format telemàtic, el subscriu l’advocat Pepe Oriola, soci i compromissari actualment i defensor legal de dos dels ciutadans que, en l’àmbit de la jurisprudència penal, han presentat querelles per estafa agreujada contra el president del FC Barcelona relacionades amb activitats de la seva etapa vinculada al Reus.
Encara que hi haurà qui vulgui relacionar totes dues dimensions, la professional i la de soci del FC Barcelona del denunciant, en el sentit que totes dues reclamacions venen a llançar ombres i desprestigi sobre la figura de Joan Laporta, sembla evident que com a barcelonista té ple dret i legitimitat indiscutible de dissentir sobre la gestió de l’actual directiva.
L’escrit elevat a la comissió d’ètica i transparència del club aquesta setmana és la continuació lògica d’un primer escrit previ a l’assemblea en el qual ja planejava “la suspensió de l’assemblea general extraordinària telemàtica i, a fi de complir amb els Estatuts i la legalitat vigent i afavorir el dret d’informació, bon govern i transparència, sol·licito que sigui convocada una nova assemblea general que sigui celebrada de manera presencial per a sotmetre a votació el contracte amb Nike, fent-los saber que subsidiàriament s’interposaran les reclamacions adequades davant els òrgans administratius i/o judicials en defensa del bon govern del Club”.
Pepe Oriola basa la seva argumentació en tres claus. D’una banda, la manca d’informació sobre el contracte de Nike i de garanties per possibilitar les intervencions dels socis. D’una altra, en el fet que els estatuts socials club no emparen la celebració telemàtica de les assemblees. I, finalment, sosté que l’article 31-bis de la Llei de l’Esport només preveu (per la covid) la celebració telemàtica de les assemblees ordinàries.
Ara, després de l’experiència viscuda el 21 de desembre passat, ha afegit que el format va impedir als socis plantejar dubtes raonables, així com “entrar en un debat que, davant la situació tan precària en la qual es troba el club actualment, és del tot necessari”. Oriola estima també que les assemblees telemàtiques “comporten una regressió dels drets dels socis i la criminalització per part de la Junta Directiva respecte a la protesta, desacord, dissensió o qüestionament del contingut dels punts del dia que es tracten en l’assemblea”, i lamenta que els socis “votessin a cegues”.
D’aquella assemblea, un dels aspectes més cridaners va ser l’admissió per part de Laporta que es recompensaria la intermediació d’un agent de futbolistes amic seu, Darren Dein, que, pel volum i les estimacions aproximades del contracte, es pot emportar un pessic de 50 milions.
La revelació, anticipada per diversos mitjans, va causar pocs dies després de la dimissió del vicepresident de Màrqueting, Juli Guiu, que, si bé va excusar com tots els escapolits del laportisme citant causes personals i professionals, mai va combregar ni va aprovar la descaradura i la barra del president d’enviar a Darren Dein a fer de florera en algunes reunions per justificar aquest regal milionari que, a més, es paga contra els increments del contracte a favor del Barça.
Encara que en el fragor de l’assemblea i després, en roda de premsa, Laporta ha assegurat que aquesta comissió la paguen entre el Barça i Nike -dos terços el club i la resta la marca-, diferents mitjans que posteriorment han realitzat consultes a Nike han desmentit que el patrocinador es faci càrrec d’un sol euro d’aquesta comissió. Sí que és cert que per camuflar-la i dissimular-la, Laporta va proposar que, encara que es descomptés del benefici del nou acord, formalment aparentés que la mediació la pagués Nike, proposta que va ser rebutjada de pla amb la mateixa sorpresa i recel per la seva part, causada per la presència inesperada d’última hora de Darren Dein en les negociacions com enviat personal del president. Més o menys la mateixa reacció de Juli Guiu, que ja va haver de passar per aquesta mateixa insòlita i particularment incòmoda situació en la formalització del contracte de patrocini amb Spotify.
Aquest tipus de bravates i de falsedats mediàtiques del president, la seva reincidència i gravetat, és la causa que calgui posar en dubte si afirmacions com les referides al nou contracte de Nike com el millor del món formen part del relat laportista només de cara a la galeria i a la seva conveniència, o són veritablement certes.
En l’assemblea, Laporta es va escudar en la confidencialitat acordada amb Nike i tampoc va comparar xifres en aquest àmbit d’altres clubs competidors, que sí que són públiques i conegudes.
Una altra dada rellevant apunta al fet que Laporta va haver de convocar i donar per bo l’acord amb Nike a correcuita abans de cap d’any perquè LaLiga li exigia el vistiplau assembleari, si volia validar per a aquesta mateixa temporada 2024-25 la pluja de milions inclosa en el pressupost gràcies al nou acord. Algunes filtracions des de la junta apuntaven a un increment anual superior als 40 milions gràcies al nou acord, una xifra que, no obstant això, no quadra massa amb el pressupost de beneficis previst i aprovat en l’assemblea ordinària d’octubre passat de només 5 milions.
Tampoc es va complir, com havia predit altivament Laporta, que amb el contracte de Nike es deixava enrere el marge salarial negatiu i el club tornava a la regla 1:1.
Per a això, i per poder inscriure Dani Olmo i Pau Víctor amb urgència i a la desesperada, Laporta va haver d’inventar-se un negoci anònim per la venda anticipada de la comercialització de seients VIP per 30 anys, a canvi de 100 milions. O almenys això és el que li ha explicat a LaLiga sense poder presentar, com li demanava, un certificat de solvència del pagador enigmàtic de Dubai. Abans que això, va preferir aportar 28 milions provinents de no se sap on.
Tot, com sempre succeeix en l’entorn financer de les actuacions de Laporta, molt estrany, complicat, opac i al final amb una versió diferent del primer relat oficialista.
Per què no repetir l’assemblea de Nike, aquesta vegada amb totes les cartes boca amunt per a fer callar les sospites i les incerteses?
