El 23 de maig del 1984, els fiscals José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo van presentar una querella contra Jordi Pujol i 24 administradors de Banca Catalana per la fallida d’aquesta entitat. Sis dies després, Pujol, tot just reelegit president de la Generalitat, cridava des del balcó del Palau als seguidors que li donaven suport des de la plaça de Sant Jaume: “El govern de Madrid ha fet una jugada indigna! I a partir d’ara, quan es parli d’ètica i de moral podrem parlarn-ne nosaltres, però no ells!”. El novembre del 1996, l’Audiència de Barcelona va considerar que no hi havia prou indicis per processar Pujol. El març del 1990, també va exculpar la resta de processats i va tancar la causa.
Mena i Jiménez Villarejo van rebre tota mena d’acusacions, insults i amenaces per la seva instrucció de la querella. Ara, quaranta anys més tard, Mena ha accedit a parlar d’aquells temps difícils per ell i el seu company a la Fiscalia. Ho ha fet en una entrevista a la revista Barcelona metròpolis, realitzada pel periodista Jesús G. Albalat, en la qual afirma que totes les pressions que van patir no van influir en la seva gestió professional del cas.
El fiscal explica com va arribar aquest encàrrec a les seves mans: “Banca Catalana va ser un assumpte normal i corrent amb grans dificultats processals i de transcendència extrajurídica. Va aterrar a la fiscalia perquè va venir d’Hisenda. Era un bon feix de papers. Un assumpte contra el president de la Generalitat [Jordi Pujol] havia de correspondre del tot al fiscal en cap. Però ell, en canvi, va reunir els seus subordinats per veure qui se n’encarregaria. El més antic era Alejandro del Toro, però portava un cas complicat, i el següent era en Carlos, i ell no deia mai que no. Era molta feina i necessitava ajuda. L’escollit vaig ser jo. M’ho va manar el meu cap”. Nega que rebessin pressions polítiques en l’elaboració de la querella, però recorda que patien grans limitacions materials. “No tenia sentit que pressionessin. Nosaltres treballem amb un paper, i entre el paper en blanc i un mateix i el bolígraf no hi ha ningú enmig. No hi ha cap possibilitat de pressió”.
El periodista li recorda que van “tenir vivències desagradables, com trucades telefòniques” i ell comenta: “Sí, però no van implicar una pressió que incomodés la tranquil·litat per prendre una decisió professional. Recordo que les meves filles, que eren adolescents, quan agafaven el telèfon i era algú que em volia insultar, elles hi discutien i deien: ‘No, es confonen amb el meu pare; no és així com vostès diuen’”. I sobre si hi va haver més incidents, Mena respon que “bé, això del tret amb perdigons a la finestra, a la segona residència; també ens van trencar els vidres. Però no és atribuïble a Jordi Pujol, sinó a un fanàtic que, a tot estirar, el devia votar. No es va arribar a saber qui havia estat. No em va influir en res”.
Aquest capítol de l’entrevista es tanca amb una pregunta sobre si hi ha coses que encara no se saben de Banca Catalana. La resposta del fiscal és contundent: “No en tinc ni idea. Per a mi és un tema acabat. Quan em vaig jubilar vaig manar que es destruís un arxiu perquè el tenia a conseqüència del procés, i usar-lo fora hauria estat com una prevaricació. L’he destruït, m’ho he tret del cap i ni tan sols tinc res contra ningú. Ni vaig tenir ni tinc res contra ningú; per a mi eren justiciables normals”.
El cas Banca Catalana ja fa temps que va passar a la història. Les reflexions de José María Mena a Barcelona metròpolis arriben 10 mesos abans que Jordi Pujol sigui jutjat per una altra causa. Se l’acusa de associació il·lícita, blanqueig de capitals, falsificació de document mercantil, contra la Hisenda pública i frustració de l’execució i el jutge li demana 9 anys de presó. Quan comenci aquest judici, l’ex-president de la Generalitat tindrà 95 anys. José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo ja fa temps que s’han jubilat. S’estalviaran les trucades insultants, que avui serien missatges amenaçadors a les xarxes socials.