A partir de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) i, en concret, del “Decret d’Autonomia”, aquest concepte canvia radicalment i sota el nom d’autonomia s’amaga el que realment es pretenia implementar: la jerarquització de les relacions dins del centre i la potenciació de la figura del director/a com a cap de personal. Per a poder garantir aquest tipus d’Autonomia de Centre, feia falta canviar el tipus de gestió. Així, el tipus d’organització que va proposar la llei és còpia de la gestió en un centre privat: poder de les direccions per a decidir el Projecte del centre, per a seleccionar el professorat, per autofinançar-se, etc. Es tracta, bàsicament, d’augmentar el poder de les direccions com si es tractés d’una empresa privada.
Tot això s’ha anat implementant a partir del Decret de Direccions i, últimament, amb el Decret de Plantilles. Ja en el curs escolar 2022-23, segons els sindicats, més del 80% de nomenaments s’han fet «a dit» per les direccions, després d’entrevistes personals.
Aquest Decret de Plantilles ja va ser impugnat en el seu moment (maig del 2013) pel professorat i ha continuat sent una de les reiterades reivindicacions fins avui.
El Departament d’Educació permet que els centres puguin triar fins a un 50% de les seves plantilles amb l’objectiu de trobar “perfils professionals” que s’adeqüin al projecte educatiu de cada escola o institut, així com amb “propostes de no continuïtat” dels interins, sobretot aquells/es que han estat crítiques amb la direcció.
Aquesta política, a més d’obviar que es tracta de centres i llocs de treball públics que haurien de ser proveïts d’acord amb els principis d’objectivitat i transparència, desemboca en una “competició” entre escoles públiques “per captar els alumnes amb més recursos econòmics i més bagatge cultural”, creant “una xarxa d’escoles que es consideren més innovadores”, però que acaben fomentant la “segregació” de l’alumnat segons els recursos econòmics de les famílies.
Quan es parla que els directors o directores puguin escollir el professorat en funció del Projecte de Centre, es dóna per suposat que tots els centres tenen un projecte únic i singular que necessita un “perfil” de professorat determinat. Però la realitat no és així. Els projectes no varien tant d’un centre a l’altre, sinó que es van adaptant en el dia a dia, en funció de les necessitats de l’alumnat i en funció de les lleis i normatives del moment. Els projectes educatius, en democràcia, s’han d’anar construint conjuntament amb el professorat del centre, a partir de les necessitats de l’alumnat i les famílies.
D’altra banda, estimular una gran diferenciació entre els centres no fa més que generar competitivitat entre ells i desmuntar el que és realment un servei públic, que vol dir que tots els centres han d’oferir una igual qualitat. Per tant, tampoc cal que cada centre hagi d’inventar la “millor manera” d’educar i ensenyar. En tot cas, les bones pràctiques i les fórmules pedagògiques que funcionin millor, cal socialitzar-les, estendre-les a tots els centres i adaptar-les a cada realitat.
L’elecció del professorat a dit obre la porta a pràctiques no desitjables i crea malestar en el professorat: només en 6 mesos, el 2024, hi van haver 210 denúncies per abusos i/o assetjament per part de la direcció. A més, deixa el professorat sense capacitat d’iniciativa i participació. Si tothom s’ha de plegar a les idees del director o directora de torn i ha de fer les coses tal com aquest ha dissenyat, on queda l’adaptació a l’alumnat, la innovació a l’aula de tots i cada un dels docents, la confrontació d’idees i resultats? L’educació és una tasca col·lectiva i la participació de tot el professorat és fonamental.
Si el lloc de treball depèn de la direcció, és evident que això estimula la submissió i l’acceptació d’allò que la direcció decideix. I així estem veient com els claustres són cada vegada menys participatius i amb menys debat. I, per tant, amb menys democràcia també. I, com volem educar per a la democràcia si no eduquem en democràcia?
Les persones que creiem i defensem l’educació pública tenim dues tasques: La primera, lluitar perquè la xarxa pública sigui l’eix vertebrador del nostre sistema educatiu i que els concerts vagin disminuint paulatinament. I dos, vetllar perquè els centres públics no s’acabin convertint en una sèrie de franquícies del Departament d’Ensenyament, gestionades per les direccions, competint entre elles pels millors alumnes i els millors professionals. L’educació pública no pot esdevenir un mercat educatiu.