Costa identificar el tipus de precandidat a la presidència del FC Barcelona en el qual vol convertir-se Marc Ciria, qui indubtablement intenta obtenir, en profit del seu rol i carrera professional com a financer, el millor partit possible de la seva limitada dimensió mediàtica dins del barcelonisme.
El seu, no obstant això, és un foc apagant-se a poc a poc en aquesta terra de ningú on ha anat a parar després d’aquest vague intent de desviar-se de la seva lleialtat al laportisme, ja que el seu instint el continua arrossegant a un cert estat catatònic, pròxim a l’adoració de Joan Laporta, de la mateixa manera que li provoca terrors nocturns i una por infantil l’ira d’un president que, de moment, ja ha esborrat el seu nom com a tertulià i consultor habitual dels mitjans de l’aparell laportista. Sembla evident que ja no és útil a la causa.
Potser per això, perquè en el fons continua esperant que Laporta li compri el discurs i l’aculli en el seu si, no acaba de tallar aquest cordó umbilical ideològic i, per això mateix, li continua allargant la mà a un president que passa d’ell olímpicament.
En aquesta línia de l’equilibrisme impossible, Ciria, cal reconèixer-ho, ha trobat un fil conductor per als seus assajos a YouTube sobre les finances del Barça fins a convertir-se en una figura de perfil encara més insípid que Víctor Font a l’hora de l’anàlisi i de la lectura crítica de la gestió de la junta actual.
El problema és que, arrossegat per aquest fanatisme laportista que intenta reprimir, per no posar-hi sal a les ferides per on avui es dessagna el Barça sense remei, i per no sortir obertament a denunciar les atrocitats del seu president favorit -aquestes que sap, coneix i pretén dissimular-, ara enfoca el seu nou relat des d’una perspectiva absurda i, de nou, infantil i covarda.
Per exemple, per poder denunciar amb la boca petita el cas ISL del pagament de tercers del manteniment de l’aval, que el préstec de l’Espai Barça és la llosa que acabarà amb el Barça dels socis o que no està bé vendre-li seients als àrabs sense identificar al comprador, s’ha inventat una ponència on incloure en aquest mateix paquet d’escàndols històrics també la demanda d’acció de responsabilitat impulsada per l’assemblea -és a dir, pels socis- en la presidència de Sandro Rosell fa ja més de deu anys.
Ho ha fet en la seva última aportació sobre “Solucions legals per al Barça”, com si aquell episodi hagués estat un gest de rancor i venjança de Rosell contra Laporta basada en una perversa reformulació dels comptes del 2010, l’últim exercici de la primera etapa de Laporta. La ximpleria del muntatge radica en el fet que, precisament, en aquesta nova aparició de Marc Ciria el que reivindica és la gestió eficient, rigorosa, professional i transparent, obviant que si aquella acció de responsabilitat va prosperar va ser, primer, perquè la van votar els socis en una assemblea presencial i democràtica -quelcom avui impossible i tolerable per a ell- i, segon, perquè prèviament la junta de Laporta va impugnar els acords econòmics de l’assemblea d’octubre del 2016, portant davant la justícia totes i cadascuna de les excepcions de l’auditoria. Un tribunal de primera instància va desestimar la demanda de Laporta i de la seva directiva i, posteriorment, l’Audiència Provincial va elevar a ferma la validesa d’això que Ciria flama amb lletges intencions “reformulació dubtosa dels comptes per a inculpar a la junta sortint”.
Sembla clar que pot emprar qualsevol qualificació menys el de “dubtosa” referida la reformulació d’aquells comptes de Laporta que, per cert, Ciria mai ha criminalitzat per deixar pèrdues de 47,6 milions i un deute del doble de la facturació, mentre que sí que ho feia quan el Barça va liderar, amb Josep Maria Bartomeu, el rànquing Forbes de clubs de futbol més rics del món.
En tot cas, el que hauria d’indignar-lo com a financer és que Laporta tanqués aquell exercici 2009-10 obviant les irregularitats observades per l’auditor o, si fos realment responsable, haver censurat que entre les excepcions ignorades per Laporta figurava la compra indecent dels terrenys de Viladecans. És que potser tampoc per a Marc Ciria tenen valor les auditories com li ocorre a Xavier Sala-i-Martin?
Fa uns dies, Ciria declarava a propòsit dels últims comptes del Barça, els auditats per Grant Thornton amb una greu excepció per l’impacte negatiu de Barça Studios, que “aprovar-les amb excepcions no ajuda a tercers ni als inversors. L’auditor ens diu que les pèrdues són superiors. El més apropiat i saludable era reformular-les”.
És a dir que, per analogia i amb més motiu amb una sentència judicial ferma sostenint el criteri de l’auditor dels comptes del 2010, aquestes haurien de ser objecte de la seva aprovació i no un argument fals i manipulat per compensar i camuflar la barbàrie que sí que deixa després de si Laporta a cada pas que dona.
La guerra de Marc Ciria dins del barcelonisme s’està tornant tan trista com confusa per la senzilla raó que ell mateix es veu atrapat en la seva dialèctica i a dir avui, igual que li succeeix a Víctor Font, el contrari del que deia ahir. El mateix que Laporta, amb la diferència que Laporta només n’hi ha un.
