Junts és una pedra a la sabata del PSOE. Però Sumar, també. L’operació realitzada pel ministre de Cultura, Ernest Urtasun, comprant per més de 7 milions d’euros la casa Gomis, a prop de l’aeroport del Prat, és poc menys que un saqueig a les arques públiques que no té cap mena de sentit, tret que s’entengui políticament com una maniobra d’entorpiment de l’ampliació de la infraestructura aeroportuària, de la qual els socialistes han fet bandera.
En els últims dies, les objeccions a la compra feta pel ministre han anat in crescendo. El raonament dels crítics destil·la que la seva decisió ha causat desconcert. “La casa està situada al paratge de la Ricarda i, des de fa anys, era inservible per a la família propietària a causa del soroll dels avions i dels núvols de mosquits. L’excusa per a aquest dispendi és, fins i tot, delirant: preservar una casa d’estil racionalista com a bé cultural, casa que en cap cas estava en perill, perquè ningú pretenia enderrocar-la. I una segona excusa encara més delirant: resulta que alguna vegada havien passat per allà, convidats per aquesta família, alguns intel·lectuals i artistes. És a dir, preservar la memòria dels dinars i sopars als quals van ser convidats pels seus amfitrions”.
L’edifici va ser dissenyat per a la família Gomis Bertrand per l’arquitecte Antoni Bonet Castellana, entre el 1949 i el 1956. Està construït amb tancaments transparents o translúcids i un sostre ondulat que s’integra en el paisatge. Inaugurada l’any 1963, la casa va acollir algunes trobades de l’avantguarda cultural i determinats espectacles musicals i teatrals que organitzava el Club 49. Aquest club va ser creat en 1949 pel propietari de la casa, Joaquim Gomis, juntament amb Rafael Santos Torroella, Sebastià Gasch, Sixt Illescas, Joan Prats, Eudald Serra i Maria Teresa Bermejo, tots ells provinents de l’Editorial Cobalto (d’aquí el nom autèntic del club: Club Cobalto 49).
Aquest club reunia un nucli de la burgesia cultural barcelonina, la proto-gauche divine, que va popularitzar durant una època l’art Mingei Undo (art del poble), que provenia del Japó i que va ser la raó de ser del grup durant un període. El Club 49 també van organitzar exposicions d’artistes d’avantguarda, com Pollock, Fautrier, Tàpies, Tharrats, Hisao Domoto i Toshimitsu Imaï.
Però el seu poder de convocatòria va ser limitat, tant en el temps com en l’abast. Per això, alguns consideren excessiu que s’hagin destinat diners públics a comprar la mansió, atenent la seva consideració de bé d’interès cultural.
“Això no s’aguanta per enlloc i el motiu de la compra de la casa és justament el soroll dels avions, que la fan inhabitable. El Ministeri de Cultura, en mans de Sumar, enemic declarat de l’ampliació de l’aeroport, creu que d’aquesta manera podrà posar un nou obstacle a la tan necessària ampliació”, critiquen els detractors de l’operació. Els retrets s’estenen també cap al motiu oficial de l’adquisició: “No se sap quina mena de centre cultural s’hi vol fer, però, òbviament, fer-lo i mantenir-lo costarà uns diners que molts centres culturals repartits per Catalunya necessiten com el pa que mengen”.
*Pots llegir l’article sencer al número 1607 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.