Els resultats definitius no es coneixeran fins al 3 de febrer però les enquestes a peu d’urna, que també es fan als simulacres electorals que es representen a dictadures com la de Bielorússia, indiquen que el seu actual president, Alexander Lukashenko, va obtenir un 87,6% dels vots emesos, amb el que va assolir el seu gran objectiu, que no era altre que superar en alguna cosa al seu germà gran, Vladímir Putin, que l’any passat es va haver de conformar amb només un 87,2%.
A les eleccions es van presentar altres candidats. Sergei Syrankov, que va obtenir un meritori 3,21% dels vots emesos; Oleg Gaidukevich, que en va treure el 2,02%; i Alexander Khizhnyak amb l’1,74%. Tots tres amb un programa que venia a dir que donaven un suport obert i sense límits a Lukashenko. El tirà més experimentat d’Europa va apoderar-se del govern de Bielorússia l’any 1994 recolzat en la popularitat que li va atorgar ser l’únic diputat del Consell Suprem de la República Soviètica de Bielorrússia que va votar contra la dissolució de la URSS –els esforços per aconseguir unificar el seu país amb Rússia han estat una constant en els seus successius mandats- i en el seu càrrec de president del comitè anticorrupció del Parlament del seu país, des del qual va acusar al president del Soviet Suprem, Stanislav Xuixhevitx, i al primer ministre, Viatxeslav Kébitx, d’utilitzar fons estatals per finançar les seves despeses personals. Quan Lukashenko ja era president, aquestes acusacions es van revelar falses.
Una quarta candidata va ser Anna Kanopatskaya, que va aconseguir el 1,86% dels vots després de donar una mica de color a la campanya en assegurar que 31 anys al poder és massa temps i que potser hauria arribat el moment de cedir la poltrona per modernitzar una mica el sistema polític i, de passada, un sistema econòmic prou estrany com per haver convertit un país sense sortida al mar en un dels principals exportadors de peix a Rússia.
Lukashenko és un exemple de com n’és de fàcil fer-te un país a mida quan tens el poder. N’hi ha prou amb alterar les lleis al teu favor a còpia de referèndums. Així l’octubre del 2004, se’n va celebrar un que eliminava la limitació de la presidència del país a dos mandats. El que encetarà d’aquí a pocs dies serà el setè.
A partir d’aquest segon mandat s’endureix una història d’amenaces, intimidació i empresonament de veus dissidents que té el seu punt àlgid ara fa cinc anys, l’agost del 2020, quan milers de manifestants van reunir-se a Minsk per protestar contra el resultat d’unes eleccions manipulades d’una forma excessivament grollera; amb actes com la detenció abans de les votacions del candidat opositor Viktor Babariko, just quan algunes enquestes independents el començaven a donar guanyador, acusat de desviament de fons a comptes particulars a Letònia i posar en perill la seguretat del país. Després de l’arrest, la seva cap de campanya, Maria Kolesnikova, es va unir a la candidatura d’Svetlana Tijanovskaya.
Lukashenko va voler respondre a les protestes amb una demostració de força amb un acte a una fàbrica de tractors de Minsk que va acabar per posar de manifest la seva feblesa en reunir força menys seguidors que els grups de l’oposició.
A partir d’aquí arrenca una fortíssima onada repressiva que acaba amb més de 7.000 manifestants detinguts. Maria Kolesnikova va ser segrestada per uns encaputxats al centre de Minsk i va reaparèixer per ser jutjada i reclosa a una colònia penal amb una condemna d’11 anys; mentre Svetlana Tijanovskaya va haver de fugir Polònia. Avui hi ha més de 1.200 presos polítics a Bielorússia. El règim no ha deixat de fer espectaculars demostracions de força per posar de relleu la seva determinació, com va ser el desviament d’un avió de passatgers per poder detenir al periodista Roman Protasevich.
Avui són pocs els bielorussos disposats a protestar. Alguns antics opositors, com és el cas de Protasevich, són ara membres de l’aparell governamental, i la censura als mitjans és ferotge. Publicar una opinió que no sigui del grat de les autoritats pot costar set anys de presó.
Tot això ha fet que aquesta campanya hagi estat molt més tranquil·la que el 2020. Lukashenko ha hagut de fer poques coses més que amenaçar de desactivar Internet si es produïen manifestacions, passejar-se fins el col·legi electoral amb el seu gosset pomerània a dipositar el vot i acusar Polònia de voler aprofitar la guerra per ocupar Ucraïna Occidental.
L’oposició només ha pogut fer un acte a Polònia, el mateix dia de les eleccions, en què Svetlana Tijanovskaya va recordar a qui volgués escoltar-la una obvietat: “el que el món democràtic entén per unes eleccions no té res a veure amb el que passarà a Bielorússia. Quan un dictador les convoca per designar-se a si mateix, són més aviat un ritual”.
