El sorprenent transfuguisme de Freixa també guarda misteris per resoldre

Del drama en diversos actes viscuts el passat Nadal sobre Dani Olmo, un episodi inacabat i només provisionalment tancat amb una cautelaríssima de fons més polític que jurídic, el paper jugat pel soci Toni Freixa ha deixat un rastre indeleble de soldat lleial i incondicional del laportisme. Caldrà veure com acaba i a on condueix en l’escenari d’unes pròximes eleccions si és que, en tot cas, el que ha buscat l’excandidat, que per dues vegades ha disputat la ronda final després d’aconseguir les signatures, és reposicionar-se per reeditar la seva condició d’aspirant.

El que va fer Toni Freixa va ser actuar radicalment en contra de l’oposició en el conflicte que va provocar la unànime reacció de plataformes i grups, exigint la dimissió en un primer moment, després la tèbia amenaça d’un vot de censura i, al final de tot, un replegament covard i l’absurd minimalisme que la junta se sotmeti a una qüestió de confiança que ni existeix ni mai s’ha plantejat ningú. El patètic final d’aquesta mediocre conspiració va acabar amb una agitada entrevista de Víctor Font abans de tornar a les seves casernes d’hivern per sempre i el silenci d’aquest bloc cada vegada més desorientat, desconcertant i escapçat de Som un Clam.

Toni Freixa, en canvi, es va instal·lar des del primer moment en la defensa institucional del cas per sobre de qualsevol altra consideració i, a més, com a advocat expert en dret esportiu, completament a favor del delirant i improvisat nyap del president, a més de concedir-li fins i tot l’aprovació i el consentiment per la seva conducta inacceptable a la llotja durant la semifinal de la Supercopa.

Al llarg de la quinzena de la crisi, Toni Freixa va actuar, de facto, com a portaveu oficiós de la junta i com legalista al servei dels mitjans catalans, però sobretot de pim-pam-pum de la caverna espanyola, exposat obertament a les fortíssimes andanades del concret espectre del nacionalisme futboler espanyol al marge de la sospitosa i no menys cridanera neutralitat o inhibició del Reial Madrid.

En el seu discurs, completament a favor de les tesis de Laporta i de la seva gestió, Toni Freixa se les va veure amb els més descarnadament contraris a la inscripció rectificada del CSD i a la força va haver de topar-se amb Javier Tebas en un foc encreuat de missatges a X, on el president de LaLiga va posar en dubte els coneixements de Freixa. O, més aviat, el fet d’haver-se quedat molt enrere en la matèria del conveni amb la RFEF, que també va rebre de l’excandidat blaugrana.

Freixa, a més, es va rebel·lar contra el que li va semblar un feroç i injust atac de tots dos organismes al FC Barcelona, motiu pel qual es va decidir a brandar l’espasa del barcelonisme, igual que Laporta, per sobre de si el president, amb la seva evident malaptesa per a la gestió, no havia arribat tard, malament i amb paranys a assegurar-se la continuïtat de Dani Olmo.

Amb alguna fi oculta o paral·lela? Aquesta és la pregunta que no pocs aficionats blaugrana es van fer pel seu to tan agressiu i compromès amb la junta de Laporta.

Sobre si hi ha res d’estrany darrere el seu teatral posicionament, són certes i obligades dues reflexions. D’una banda, que Freixa sempre ha estat respectuós amb el president de torn i, per una altra, que també es va mostrar, com a candidat abans de les eleccions del 2021, contrari al vot de censura contra Josep Maria Bartomeu, igual que fa uns dies va afirmar que no combregava amb els qui sostenen aquesta solució contra l’assot del laportisme ni a curt ni a mitjà termini.

En conjunt, un discurs oficialista que ja li ha obert diverses portes mediàtiques abans tancades, a més de l’acceptació i l’encaix i en l’òrbita de l’aparell laportista.

Ara bé, és clar que la seva postura respecte de Laporta ha evolucionat estranyament des de les eleccions cap a una admiració i una empatia molt per damunt, fins i tot, de la que els mateixos socis que el van votar fa quatre anys han experimentat, i que si avui guarda l’aparença d’un altre soci enganxat i fanatitzat al presumpte carisma del president és perquè en el camí s’ha desfet d’aquesta visió crítica i pessimista de la batalla electoral.

Sorprèn, en definitiva, que qui com a soci i teòleg dels estatuts del FC Barcelona abans hagués reivindicat la democràcia i els drets dels socis, i hagués donat la vida per defensar-los, ara s’acontenti amb la comèdia feixistoide de les assemblees telemàtiques i s’apunti al totalitarisme i al nepotisme laportistes.

En aquests dies de fúria, brandant l’espasa del foc presidencial contra aquestes hordes d’energúmens antibarcelonistes sota l’escut de LaLiga, ha estat el mateix Toni Freixa qui ha desplaçat lluny d’ell qualsevol debat sobre la gestió interna i les barbaritats d’un president al qual va arribar a batejar com a “president emèrit” per analogia amb el regent que, emparat en la impunitat i la inviolabilitat real, va agafar els diners i es va anar corrent a Abu Dhabi.

Per les xarxes, qui vulgui buscar trobarà connexions conspiranoiques que, amb tripijocs econòmics de fons, sostenen diferents teories sobre aquest transfuguisme de Freixa fins al costat fosc del laportisme, un viatge que sembla no portar-lo a cap altra part que no sigui el del ser investit, al marge de la junta, com aquest altre directiu de suport que al president l’ha ajudat, i molt, en els pitjors dies de la crisi pel cas Olmo.

Ningú no hauria imaginat un escenari en el qual Laporta, que un dia va arribar a pegar-li una puntada a Freixa en ple carrer, per allò de l’acció de responsabilitat, compartissin un moment de tanta sintonia, menys encara sota la pròxima presència d’Alejandro Echevarría, ara assegut a la dreta del pare en la cúpula blaugrana, el mateix que anys enrere se les va tenir davant els tribunals amb Freixa també per assumptes financers delicats. El Barça fa estranyes amistats.