A escassos dies del tancament del mercat, Joan Laporta no té recursos ni possibilitats de fitxar, tret que es produeixi la sortida d’algun jugador que deixi en caixa els diners necessaris per a afrontar alguna operació abans del 3 de febrer pròxim, data final per a la resta dels clubs.
Per a Laporta, aquests límits sempre són menys clars. No perquè la norma sigui confusa, sinó perquè arribat el cas ja buscarà una via per a engalipar a LaLiga, a la RFEF o al CSD, per a inscriure més tard a un jugador o bé acabarà en algun jutjat mendicant una cautelar. Això si fora del tot veritat, que no ho és, la seva reiterada afirmació del 3 de gener en el sentit que “hem tornat a la regla 1:1 i ja podem operar amb absoluta normalitat en el mercat de fitxatges”. Una altra entelèquia, pur oportunisme i propaganda.
De moment, no obstant això, el futur de Ronald Araujo, al qual li va arribar a caducar una oferta de renovació perquè a la mateixa junta i al jugador li van entrar els dubtes després de la famosa jugada de la falta i expulsió en la Champions contra el PSG, sembla haver-se resolt en favor de la seva continuïtat.
Almenys això és el que, en aparença, es desprèn del comunicat oficial del passat dia 23, segons el qual “Ronald Araujo renova amb el FC Barcelona fins a 2031. El central uruguaià prolonga la seva vinculació amb el Club altres sis temporades i continuarà sent un puntal en la defensa”.
Al cap de poques hores van transcendir elements nous sobre aquesta ampliació/renovació de contracte que aporta, bàsicament, un canvi d’enfocament i objectius de la clàusula de rescissió, començant perquè a partir d’aquest contracte la directiva ha decidit no informar de l’import acordat per a la sortida dels futbolistes, sigui el que sigui, encara que ja es veurà com actua Laporta quan arribi el moment d’afrontar l’actualització de Lamine Yamal.
La desinformació en el cas concret d’Araujo, com era d’esperar, amaga un motiu tan pervers com que a les dues parts els convenia escenificar al més aviat possible un acord de compromís prolongat en el temps, al club perquè li interessa traspassar-lo, i no ha amagat mai les seves veritables intencions, de la mateixa manera que al defensa uruguaià, amb ofertes que tripliquen el que el Barça no pot oferir-li, no s’ha tancat en banda, al contrari, a escoltar la Juventus, al Bayern Múnic i a altres clubs.
En definitiva, que no es fiaven l’un de l’altre i que, de mutu acord, han signat unes determinades condicions de sortida en el mercat d’estiu, amb més motiu perquè Araujo no veu tan clara la titularitat en la defensa com abans de l’arribada de Hansi Flick, que li va enxampar recuperant-se d’una lesió muscular greu i rectificada quirúrgicament.
A Flick li agrada especialment l’eix Íñigo Martínez–Pau Cubarsi, així ho ha donat a entendre, de manera que a Araujo li costa imaginar jugar un paper de suplent al llarg de mesos o més mentre el telèfon li està sonant cada dia en tornar a casa per a liderar la defensa de diversos grans d’Europa.
La precisió de les quantitats i com es resoldria aquesta operació són els detalls que ara el Barça es nega a facilitar després d’haver fet de les clàusules de rescissió de 1.000 milions una espècie marca d’identitat i de contundent blindatge a qualsevol especulació sobre el futur dels jugadors.
L’estratègia ha canviat. Al Barça de Laporta, per les circumstàncies de precarietat financera en la qual es troba, no li interessa tancar-se cap porta a ingressar beneficis per un traspàs tan interessant com el d’Araujo, l’amortització del qual és tan baixa que si un club està disposat a pagar 60 milions per ell el benefici net pot arribar als 55 milions per posar un exemple.
I a Araujo li ve bé que les pautes per al seu traspàs no passin per una negociació, sinó pel pagament d’una indemnització que totes les parts considerin viables.
El que queda clar és que Ronald Araujo ha signat una renovació amb molts matisos, tants que no pot donar-se per segura la seva continuïtat, ja que el consens amb el club, en essència, s’assembla més a un acord per a anar-se’n a l’estiu que qualsevol altra cosa.
Hansi Flick no el considera titular indiscutible, però el necessita com a fons armari per al que queda de competició per la intensitat i exigència del calendari de manera que no sembla tan probable que pugui sortir en el mercat d’hivern excepte sorpresa. A l’estiu serà una altra cosa.
D’altra banda, Laporta sap que d’aquí al 30 de juny necessita equilibrar amb LaLiga l’enorme ‘préstec’ en forma de marge salarial que ha anat esgarrapant a base de trucs, d’apurar el reglament i de retardar ampliacions de contracte que com la d’Araujo començava a ser peremptòria. Aquí estan fent cua Gavi, Pedri i Lamine Yamal, per exemple. De fet, si avui fos 30 de juny el Barça tornaria a estar excedit en el joc net. Laporta continua vivint d’un ‘prestec’ de LaLiga per més que presumeixi d’haver tornat a la regla 1:1.
Podrà contenir-se abans del 3 de febrer amb els 100 milions dels seients VIP encara no cobrats, però a la seva disposició a l’efecte de marge salarial? La veritat és que, tot i que la Comissió Econòmica, cal recordar-ho, li va suggerir fa uns dies que la prioritat era reduir el deute, a Laporta no el preocupa, al contrari, augmentar-la.
