Va estudiar Filologia Hispànica i es va doctorar a la Pompeu Fabra. Gran part de la seva vida professional ha transcorregut en una universitat privada de direcció d’empreses. També és escriptora. Entre els seus llibres hi ha Dónde o sobre grutas de arena i Clarice Lispector. Alguien dirá mi nombre. Ara publica, amb Montse Bovet, El cambio. Crónica de una erosión (Stonberg Editorial).
El canvi, tan de moda, on, com, per a què…?
Per això el titulem El cambio, perquè sona molt bé, i al final va resultar, com diu el subtítol, una erosió. El canvi del qual nosaltres parlem és el d’unes condicions socials que han anat a pitjor, a molt pitjor, des d’allò que anomenen crisi del 2008. Ens deixem guiar també, una mica, pel llibre de Naomi Klein La doctrina del xoc, en què diu que el capitalisme normalment espera que hi hagi una gran crisi, que fa que la gent es quedi en estat de xoc. En aquest moment, es creen unes reformes, fonamentalment negatives, i un canvi, se suposa que transitori, però que, al final, resulta ser perpetu. Tot això amb un evident perjudici de les condicions socials, com ho estem veient: degradació laboral, crisi de l’habitatge, deterioració de la sanitat…
L’erosió a la qual us referiu no ve de lluny, no és més del mateix, una cosa estructural?
Hauria vingut molt més de sempre si haguessin pogut fer-ho. El que ha passat és que, amb la caiguda del mur i la Perestroika, el capitalisme occidental va deixar de tenir por del que suposava el comunisme. Fins llavors, abans de Margaret Thatcher, hi havia un cert benestar social. Almenys, els empresaris anaven més amb compte a l’hora d’atrevir-se a restringir i fer aquestes barbaritats que fan ara pel que fa als drets dels empleats. A partir de la caiguda del comunisme van deixar de tenir por a aquests països o a aquesta ideologia. Es van llançar, i són capaços de tot.
En aquesta ona, consideres que la resiliència és un dels últims invents del turbo-capitalisme, com diu Diego Fusaro, per mantenir-nos ben domesticats?
La resiliència no estaria malament si es tractés realment d’una forma de superació, que inclou una visió crítica social. El problema amb la resiliència és que estan dient que tu solet te les has d’arreglar, organitzar-te, sense mirar els altres. A la presentació del llibre van venir algunes persones que havien estat directius d’empresa, i ens van dir que havíem calcat allò que ens deien i ens vam creure sobre la resiliència. Van arribar a creure-s’ho i ho projectaven sobre els seus empleats. Convençuts que la salvació havia de ser sempre individual.
Experiències com la vostra posen cara i ulls a la lluita de classes, que en molts casos es veu com una cosa de la ideologia, la política, la sociologia…?
Exacte. I d’això se n’ha deixat de parlar del tot, com si no existís, quan és més crua que mai. Fins i tot ara, amb això de València, no es parla de la lluita de classes. Es diu si aquest o aquell altre van fallar, però no es posa en un context social.
Semblava que les relacions laborals a mata degolla eren cosa més aviat d’obrers, però resulta que, com posa nítidament de manifest el vostre cas, arriben de ple als professionals i fins i tot a càrrecs…
Això és una cosa que també volíem dir al llibre, perquè caiem en l’error de creure’ns classe mitjana i, en conseqüència, que hi ha coses que no ens afecten en les relacions laborals. Però no. Ens han tractat com a proletaris, en tots els sentits. La classe mitjana, a qui se suposava que no li passaven aquestes coses, ha desaparegut. Els que passa és que molta gent es considera de classe mitjana. Una cosa en realitat bastant indefinida.
L’alienació està en la percepció errònia d’un mateix i del que l’envolta?
A la gent l’han convençut de tal manera que la solució ha de ser individual, que el que passa s’interpreta de manera distorsionada. Totalment. És el sistema, que ha estat sempre així. L’objectiu dels negocis és obtenir beneficis, com més millor. I perquè el mecanisme funcioni, una de les coses que es fa és mantenir despistat l’explotat. Fer-li creure que és un altre… Alinear-lo. El que han anat variant són les maneres de fer-ho. Naomi Klein parla que el sistema sigui més humà, més paternalista. No es planteja un canvi de sistema, i avui dia menys, perquè els possibles canvis que s’han intentat han sortit tan malament que la gent s’horroritza només de pensar-ho. Fa poc llegia allò de Margaret Thatcher, que “no hi ha alternativa”. La gent s’ho ha cregut.
Les relacions laborals són tabú als mitjans de comunicació? Per què oculten sistemàticament casos com el vostre i termes com ara explotació, abusos…? Han estat esborrades del vocabulari de les notícies?
Sí, el cas de Glovo ha sortit com un tema judicial, sense cap anàlisi de com estava la gent. Es parla molt que els joves no tenen un sou suficient per pagar el lloguer d’un pis, les famílies estan empobrides…, però la cosa es queda aquí. No es diu quin és el motiu profund d’aquesta situació. Hem interioritzat la por com a fil conductor, perquè la gent té por de perdre el poc que té, por de perdre la feina, encara que sigui horrorosa, por a perdre el pis… Però crec que a més de por hi ha resignació. Nosaltres tenim una edat en què hem sentit a parlar de la lluita de classes, però els joves no. Jo vaig anar a alguna d’aquelles manifestacions, arran de la fallida de Lehman Brothers, on es cridava: “Això no és una crisi, és una estafa”. Ja llavors no es parlava tant de classes socials, sinó del moviment dels “indignats”.
Què es pot dir de les teories, els models, les tècniques d’instrumentalització en la gestió, tan generalitzades a les empreses, i que tant erosionen les persones?
En el nostre cas, a més, eren ridículs. Traslladar a una determinada feina el que han de ser els efectes d’una altra feina. En el nostre cas, com a professors, els resultats són donar un bon ensenyament, unes bones classes, que els estudiants aprenguin i en surtin satisfets. Aquests havien de ser els resultats. Després, que hi hagués un benefici econòmic no era la nostra responsabilitat. És de qui dirigeix l’empresa, o el tipus d’organització que sigui. I, en el nostre cas, en teoria, ni tan sols aquest era l’objectiu de la institució, que es reclamava sense ànim de lucre.
Una cosa que, per a més inri, es maquilla d’eficàcia, innovació…, i fins i tot de bones intencions?
Sí, és clar. Això ho comentem al llibre, a propòsit de quan, en una reunió, se’ns va parlar de la responsabilitat social de l’empresa (RSE). Una cosa que, pel que sembla, no té res a veure amb el fet que els empleats tinguin bones condicions laborals. S’entén que és més aviat fer un donatiu a una ONG, utilitzar paper reciclat… Aquesta és la RSE.
Amb aquest panorama, cal preguntar-se fins quan i com es pot seguir esprement la taronja?
No en soc una experta, però un escriptor canadenc, que viu a Barcelona, en la presentació del nostre llibre va desenvolupar tota una teoria del capitalisme agonitzant. No sé què pot passar. Però, de tota manera, mentrestant, els que pagaran els plats trencats són els de sempre. Entre els quals s’hi inclou tota aquesta classe mitjana de professionals, a més d’obrers, assalariats, treballadors manuals… El precariat, com ara s’anomena. Gent que, d’alguna manera, comparteix els mateixos problemes i sofreix els mateixos mals socials. El meu fill, que viu a França, va arribar a París encara a temps de tenir una ocupació acceptable. Però els dels meus amics d’aquí, tots amb carrera universitària, màsters…, tenen feines bastant precàries.
En el “canvi” es va produir un especial tractament de les dones, pitjor és clar, que el que es dispensava als homes, pel sol fet de ser-ho?
Passa que hi ha moltes més dones professores que homes. Almenys, en aquella institució era així. De masclisme en tenim tots, incloses les dones. És una cosa tan interioritzada, que els directius, sense saber potser fins a quin punt n’eren conscients, sí que actuaven amb un cert menyspreu o un tracte, molt subtil, però desfavorable cap a les dones. Segons els principis de la institució no havia de ser així.
Com en la justícia divina, al final hi hauria premis i càstigs?
Van ser premiats tots els que van contribuir d’alguna manera a aconseguir que l’ERO es dugués a terme, amb totes les condicions que l’empresa pretenia. I, en qualsevol cas, el tema mai va sortir en la premsa, excepte una única nota en un diari, i sense entrar en el fons de les coses.
