Quan el 2016 el diccionari d’Oxford va definir la post veritat com una de les paraules de l’any i després Washington Post va començar a inventariar les mentides que deia Donald Trump, es va pensar que ja s’havia arribat el moment per poder contrarestar amb la informació veraç el conjunt de falsos rumors i disparats que des del populisme de dreta es practicava a través de fakes news. Vuit anys després no sabem si ha tingut algun resultat positiu les respostes amb una actitud irònica per part de la gent demòcrata i progressista que només ha demostrat que s’ha perdut almenys aquesta batalla i les posicions més de dretes van ocupant l’espai del discurs i fent-se els amos del relat.
Personatges com Milei o Díaz Ayuso han tingut clar que el debat es dona en el terreny de la imposició d’un nou paradigma per a l’hegemonia cultural, en què en tots els aspectes el populisme de dreta s’ha fet hegemònic, produint-se una estranya aliança entre nacionalistes, anarcoliberals, proteccionistes, xenòfobs, post-feixistes, conspiranoics, supremacistes i altres diverses postures, en molts casos contradictòries entre si, però que amalgamades enfront de lo “progre” conformen una coalició que guanya espai en el debat cultural.
Es pot observar que la dreta ja no passa només per imposar uns missatges que caldria observar per què calen tant a la població, sinó com han pres molt més al peu de la lletra, gairebé seguint el pensament de Gramsci, i aconsegueixen imposar el seu relat davant les propostes d’una esquerra o sectors progressistes que es limiten a un discurs repetitiu i insistent de defensa d’un estat de benestar que, lamentablement, no respon en la seva oferta ni en les seves propostes a les necessitats de la població, o almenys aquesta, d’ acord amb els resultats: escassetat d’ habitatge, desigualtats creixents, baixos salaris, alt cost de vida, interminables cues en l’ atenció primària, inseguretats generalitzades (ocupació, ambiental, futur…), falta d’expectatives de participar de l’ascensor social, en síntesi com a no beneficiaris de les millores de què gaudeixen certs sectors de la societat.
És clar que tampoc la dreta i la dreta extrema no oferirà cap solució a aquests problemes, i sabem que més aviat ofegaran les diferències socials, però la gent vol escoltar un discurs optimista, que hi ha sortida als problemes, encara que s’equivoquin en la definició d’aquests i per això es deixen seduir per argumentacions en forma de fakes news de manera altament efectiva.
Cal aquí recordar l’obra “Els enginyers del caos” de Da Empoli que explora com es construeixen i manipulen els governs populistes en l’era digital en què s’aprofiten molt millor del màrqueting digital, que utilitzen algoritmes i dades per influir en l’opinió pública i emmotllar el discurs polític, i que han pogut construir narratives que poden desestabilitzar sistemes polítics tradicionals, com s’està demostrant en aquests moments.
La naturalesa d’aquesta “seducció” se sosté en una amalgama de factors que van des de l’aprofitament de la ira i l’emoció de col·lectius “damnificats” per la globalització o la pèrdua de recursos i, també, estatus social, un aprofitament optimitzat i intel·ligent de les xarxes socials, i una adhesió a un model de “subjecte social” distanciat d’un establishment que es veu com a superior, posseïdor de la veritat, omnipotent en els seus diagnòstics i, sobretot aliè, a la pràctica, a les privacions materials i el desencant polític que viuen els col·lectius més perjudicats per aquesta situació.
Aquesta realitat provoca una oportuna combinació de ressentiments amb ira, algoritmes, anecdotaris – exemples solts i normalment fakes – que esdevé una fórmula efectiva per captar l’atenció i el suport de l’electorat. L’ús gairebé abusiu de la sàtira i paròdies, l’ús enganyós de la informació, la falsedat de les dades, la construcció arbitrària i manipulada de discursos, imatges o missatges impactants buits de contingut conformen els eixos d’aquest relat.
La pregunta que cal fer-se és com combatre aquesta situació. Molts són els ingredients, però el que sí que és segurament necessari, a banda d’una major alfabetització mediàtica en un entorn saturat d’informació, és assumir el problema, plantejar un altre lideratge, compromès amb un gir copernicà de discurs, pròxim als problemes reals de la gent i allunyat de qualsevol temptació de supèrbia i torre d’ivori des de la presumpció que es compta amb la veritat “autèntica”. Aquesta “veritat” que se li suposa a l’esquerra, caldrà fer-la creïble i confiable si es vol revertir aquesta situació, tan perillosa per a la salut democràtica de la nostra societat.
