Una de les conseqüències del laportisme és la tensió social que provoca, soterrada, encara que perceptible i incòmoda, per sota d’aquesta sedació massiva dels enormes reflexos i la sensibilitat que fins al retorn de Joan Laporta a la presidència, el 2021, havia estat un dels trets més identitaris de la vida del club: la capil·laritat i multivariada visió d’un mateix club des del prisma de cadascun dels més de 100.000 socis blaugrana. Era un entorn de disparitat i debat permanent en el marc del respecte i d’aquesta tendència també tan culer a polemitzar pràcticament per tot.
Avui, el Barça ha assistit a un episodi que no hauria de tornar a repetir-se mai més i que, de lluny, supera el més estricte cànon de totalitarisme. Dissabte a la nit, a l’estadi de Butarque, en acabar el partit, membres de la seguretat del club blaugrana, per ordre directa de la presidència, van prohibir als jugadors saludar el sector de la graderia blaugrana que els havia animat, com sempre, des de la passió i el sentiment per sobre del marcador i de les circumstàncies, entenent, perquè és una evidència, que els futbolistes ho havien donat tot.
Els mateixos jugadors no van entendre molt bé el que passava. Lògic. Els grups d’animació van ser els que ràpidament van denunciar l’ocorregut manifestant la seva repulsió i indignació per una mesura de vergonya per a tot el barcelonisme que pretenia ni més ni menys que evitar qualsevol expressió de complicitat i de connexió del primer equip amb molts dels membres de la graderia d’animació que han estat expulsats per sempre de Montjuïc, i que ja saben que no tornaran a l’Spotify. Socis lleials que, en la mesura de les seves possibilitats econòmiques, segueixen al Barça i viatgen quan poden, com en aquest cas a Madrid, per encoratjar els seus.
Costa imaginar, perquè frega un tarannà malaltís, que una directiva recorri a la baixesa de creure que el contacte dels futbolistes amb els seus aficionats més predisposats i entregats pugui contaminar-los. En realitat, a Laporta el preocupa que un dia d’aquests algun capità denunciï o simplement verbalitzi davant la premsa que l’equip troba a faltar l’estímul i la incondicionalitat de la graderia d’animació, purgada solament per proferir crits de “Barça sí, Laporta no!”. Mai no havia passat que una directiva, per raons purament de llibertat d’opinió i d’expressió, actués repressivament d’aquesta manera venjativa i mesquina contra els seus propis socis.
La mesura continua la trajectòria d’un president que es va valer del seu carisma i del seu populisme per guanyar les eleccions del 2021 per, immediatament després, retallar àmpliament, per no dir del tot, els drets i les llibertats fonamentals recollides en els estatuts. Sobretot les assembleàries i les que permetien exercir un control efectiu sobre la gestió econòmica i patrimonial de la directiva, com era possible des de la reforma dels estatuts del 2012, el mateix que viure i sentir els colors des d’aquesta rica plataforma de contrast de parers i de la pluralitat de visions sota un mateix sostre d’harmonia i enteniment bàsic i compartit del barcelonisme.
A la volta de pocs anys, no obstant això, aquest model de convivència que històricament havia enfrontat a sectors de socis a favor d’un jugador (Kubala o Suárez, Neeskens o Sotil, Schuster o Maradona) o de presidents, més modernament provocada per la longevitat de Núñez a la llotja (22 anys) i la impaciència de l’oposició, però també en les petites coses de la vida barcelonista sense perdre mai les formes ni el respecte, ha evolucionat a un estat de crispació i de totalitarisme sense precedents, atribuïble inequívocament a l’estil Laporta d’imposició d’un pensament únic.
El problema és que aquesta necessitat de controlar el relat i injectar-lo en la vena social, a la mesura i capritx dels interessos del poder laportista, és igualment canviant i esquizofrènica, una espècie de bogeria permanent que, amanida amb una repressió ideològica pròpia de la Gestapo, ha tingut com a resultat aquest estat catatònic.
Això és perquè no hi ha forma humana de digerir que en coliseu laportista del pa i circ un dia se celebri la renovació de Messi i l’endemà el seu acomiadament; que s’accepti reformar el Camp Nou sense exili i l’equip jugui dues temporades senceres a Montjuïc; que Xavi passi en quatre mesos d’una dimissió pròpia a una rectificació i d’una renovació i ampliació de contracte, públicament celebrada, a un cessament de la nit al dia; que es perdin 450 milions en una temporada, a la següent entrin 1.000 milions nets i, a més de seguir amb gairebé cent milions de fons propis negatius, el Barça no disposi de marge salarial per a fitxar ni a Pau Víctor.
Més exemples. S’anuncia la venda de Barça Studios amb un valor de 408 milions i avui l’auditor diu que val zero euros. Laporta criticava que, en temps de Josep Maria Bartomeu, la directiva denunciés com a robatori perdre una Lliga davant l’Atlètic de Madrid per un fora de joc perversament assenyalat que no ho era, i ara el president surt cridant dels jutjats que un penal no xiulat a Getafe en la jornada 20 és un “escàndol”.
I com més simptomàtic, el gir de criteri en favor dels diners àrabs, que si venien de Qatar durant la presidència de Sandro Rosell entraven tacats de sang, d’intolerància, era dictatorial i producte d’un règim sanguinari que matava a nens i dones indiscriminadament, mentre que ara, per a Laporta, prové de països aperturistes, amb un tarannà empàtic i de bona gent que comparteix els valors del barcelonisme.
Aquest tint feixistoide del neobarcelonisme és el que, en síntesi, condueix al fet que sigui el mateix president qui discrimini entre bons i dolents barcelonistes, arribant fins i tot a negar-los aquest barcelonisme en públic si no secunden les directrius i el pensament sense fissures d’un Barça entès com una unitat de destí en l’univers laportista. És evident la influència del seu excunyat franquista i de la collita pròpia d’un president enfastidit de les demandes democràtiques dels pocs socis que encara li planten cara, cada vegada menys si a més els líders de l’oposició, temorosos de la ira de Laporta, també es baten en retirada. Què serà el següent?
