Joan Laporta es treu del damunt les acusacions d’estafador que projecten sobre la seva figura fins a quatre querelles amb la mateixa despreocupació i distància que li rellisquen les acusacions de l’oposició per gestionar el club tan barroerament com el cas Olmo ha posat en relleu i elevat, com a exemple, a paradigma de la frivolitat i la improvisació d’aquesta presidència.
A més de sacsejar-se de possibles culpes sense la menor autocrítica, el president blaugrana és capaç de sortir dels tribunals després de declarar com a investigat i redirigir l’actualitat declamant als quatre vents que els arbitratges contra el Barça són un “escàndol”, fent referència a una jugada en l’àrea del Getafe el dissabte a la nit. És a dir, dos dies més tard.
Va ser una d’aquestes estratègies mediàtiques, pròpies del seu repertori, davant la pèssima conjunció d’un dilluns al matí amb l’obligació d’anar al jutjat acusat d’estafador després de confirmar-se que el Reial Madrid s’havia col·locat líder amb set punts d’avantatge sobre el Barça, que ha estat pillat per l’Athletic en punts i que l’equip de Flick signa la pitjor ratxa en la Lliga des de fa 50 anys.
Com calia esperar, la premsa majoritàriament laportista es va apuntar a donar-li el bombo més gros possible a aquesta directriu presidencial sobre un altre d’aquests robatoris arbitrals en l’àmbit d’una temporada que s’està torçant passats pocs mesos d’una arrencada espectacular que havia llançat al Barça, després de guanyar 0-4 al Bernabéu i de sumar una victòria seguidament contra l’Espanyol a la jornada 12a, moment en què va establir un avantatge màxim de 9 punts sobre el segon classificat.
Més que qualsevol altra cosa en el món, ara mateix a Laporta li preocupa que el primer equip entri en crisi per la senzilla raó que, després dels últims esdeveniments, la seva junta se sosté pel marcador, per la trajectòria d’aquest il·lusionant equip, en gran part pel volum i el protagonisme de l’herència rebuda de la Masia, que sembla haver recuperat el to i les possibilitats de lluitar per totes les competicions.
Haver sumat al 0-4 contra el Reial Madrid en la Lliga una altra victòria indiscutible (5-2) a la final de la Supercopa havia estat el bàlsam perfecte, juntament amb la cautelaríssima del CSD, contra l’escenari de drama i d’incandescència social i mediàtica provocada pel cas Olmo, una frenada als plans de l’oposició i un escut eficaç contra les crítiques a l’opacitat i les sospites de l’última no-palanca emprada in extremis i sota pressió només per empatar amb el marge salarial.
El que menys li convé a Laporta, sabent a més que no hi ha diners per fitxar sense una sortida de pes i amb l’advertiment de la comissió econòmica que dediqui els diners de Qatar i de Dubai a reduir deute, és que caigui el pilar que tot ho aguanta: les grans expectatives generades per l’equip de Hansi Flick.
Per això després de l’empat a Getafe, però sobretot per la victòria fàcil del Reial Madrid sobre Las Palmas, Laporta va saber hàbilment posar en el centre de l’actualitat la jugada d’un possible penal que ni van justificar les cròniques del dissabte ni va ser el centre de l’anàlisi del postpartit del dilluns en els mitjans.
Només va ser arran de la seva declaració en sortir de la Ciutat de la Justícia, gairebé l’endemà passat del partit, que la pólvora presidencial va provocar un incendi retardat i eficaç també contra l’enèsima nota d’una oposició manifestament obstinada a anunciar, mancomunadament, que per més destrosses i gamberrades que Laporta pugui cometre fins a final de temporada no mourà un sol dit, que replega files i es torna a les seves casernes d’hivern, probablement en un altre greu error estratègic per part seva.
Víctor Font és qui creu haver tret més profit d’aquesta resolució assembleària i, per tant, la menys hostil i més afinada per acontentar totes les parts, per no veure’s en l’obligació de cremar els seus cartutxos -si els té- abans de les eleccions, donant suport a la iniciativa menys bel·ligerant, precisament la que defensen els grups minoritaris, consistent a demanar a la junta de Laporta que, voluntàriament, se sotmeti a una espècie de qüestió de confiança via telemàtica en acabar aquesta temporada. Quelcom que a Laporta, és clar, no li fa ni pessigolles.
Els estatuts no la contemplen per molt vinculant que vulguin plantejar-la des d’aquesta dissidència dels petits col·lectius tan proclius a no irritar i guardar les formes davant qui han retut homenatge fins fa a penes unes setmanes.
Certament, no podien oferir una imatge conjunta més trista de retrocés i de fracàs els signants de l’últim comunicat anunciant aquest ferm i determinat pas enrere, reconeixent d’algun mode la derrota infligida per Laporta amb la cautelar i la humiliant victòria sobre el Madrid, com si els sòlids arguments de base sobre les delirants i atroces actuacions de Laporta en el govern del club no fossin, en realitat, prou motiu perquè les seves reivindicacions fermes, justificadament, siguin causa d’alerta i predisposició a actuar ara pel bé del club.
L’única amenaça per a Laporta, per tant, prové del que sigui capaç de fer el primer equip en el que resta de temporada. Si confirma les seves grans expectatives, el president semblarà més reforçat i triomfant que mai i, si no és així, el recurs d’assenyalar els arbitratges com a causa de les ensopegades també posa contra les cordes els opositors, que difícilment sortiran a aplaudir als àrbitres. Laporta ja sembla que no té oposició, la qual cosa no vol dir, al contrari, que ell mateix, sense l’ajuda de ningú, no pugui autolesionar-se encara més i perjudicar el Barça irremeiablement per elevació.
