Per justificar la urgent i misteriosa operació dels Personal Seat License (PSL), que vindria a ser la cessió del dret d’ús del 5% dels seients VIP del nou Spotity per trenta anys i a canvi 100 milions, la directiva blaugrana va fer públic aquesta vegada un document de la comissió econòmica, un òrgan estatutari independent -almenys en teoria- de la junta que controla els seus processos econòmics i financers, amb la finalitat d’emetre, sobretot en les assemblees, una valoració i una opinió, favorable o no, sobre els aspectes més rellevants de cada tancament.
En realitat, és una comissió al servei de la presidència que, en tot cas, si ha d’apuntar alguna esmena o correcció, ho fa amb un llenguatge, formes i tecnicismes que resulten imperceptibles, tret que, com ara ha fet, als seus membres els sembla que el seu prestigi en l’àmbit de l’economia pot quedar en dubte.
La comissió econòmica ha emès més aviat una opinió, que no un informe, en el qual considera interessant l’operació, valida el criteri comptable d’anotar-la com un ingrés únic de 100 milions aquesta temporada i, finalment, li demana a Joan Laporta que no usi el benefici per fitxar, sinó per reduir el deute.
Aquest és el titular de la seva conclusió que la premsa i els entorns laportistas en general no han llegit o no han volgut llegir ni subratllar perquè, en definitiva, Laporta ha tret pit d’aquesta maniobra, precisament per presumir de tornar a la regla 1:1 i trepitjar fort en el mercat d’hivern.
La textualitat de la seva intenció no es presta a massa interpretacions. Primer “reitera la importància de tenir presents i persistir en la consecució de dos dels principals objectius de la gestió econòmica del Club: L’obtenció d’explotació ordinària, positiva i gradual, i contínua reducció del deute”. I, sobre la base d’aquests principis, recomana “prudència en el destí del nou ingrés i a aquest efecte creu prioritari que s’apliqui a la reducció del deute”.
Fins aquí arriben les seves facultats, a la de suggerir i prescriure. És a dir, cobrir-se l’esquena i poder continuar gaudint dels privilegis d’un càrrec que s’atorga a discreció del president i que inclou una plaça en la llotja, desplaçaments de franc, influència i algun festí.
Frenar Laporta de la seva compulsió per fitxar, molt menys ara que ha anunciat el reingrés en el circ del mercat, una altra bravata tipus “Que tremoli Europa perquè hem tornat!”, com la que va dir el gener de 2022 després de fitxar Aubameyang, Adama Traoré i Ferran Torres, sembla una missió impossible. Entre altres motius perquè els seus agents de confiança, com Jorge Mendes i Pini Zahavi, estan assedegats després d’un estiu sense una comissió per emportar-se a casa. A més a més, les renovacions d’Araujo, Pedri, Gavi, Baldi i, sobretot, la de Lamine Yamal fa mesos, alguna més d’un any, que estan congelades. També hi ha uns altres intermediaris, com el que li ha permès al fill del president les pràctiques d’agent, que ronden i ensumen a distància l’olor dels diners frescos.
Si aquesta recepta de la comissió econòmica sembla tan contrària als interessos de Laporta, això només pot obeir a raons de prudència extrema davant la situació real del club i els fundats temors, per l’experiència ja viscuda, que quan Laporta es posa a gastar en reforços ho fa generosament i sense reparar en límits. De vegades, com ha ocorregut amb Lewandowski, Marcos Alonso, Raphinha, Koundé, Kessie, Christensen, Bellerín, Pablo Torre, Oriol Romeu, Pau Víctor i Dani Olmo, sense disposar de joc net financer real, perquè ha quedat prou acreditat que la venda de Barça Studios va ser un muntatge i està per veure si els inversors àrabs nouvinguts, sobretot el de Dubai, compleixen amb la resta dels pagaments.
Molt forçada ha de veure’s aquesta comissió econòmica per assenyalar un defecte alarmant en la dimensió del deute, o el temor al fet que un increment enfonsi la fràgil bastida que la sosté, per cridar-li l’atenció al president.
Fins ara, la seva submissió i servilisme han estat històriques, perquè s’han empassat la dilapidació de 1.000 milions en palanques (aviat 1.100) i sobretot la falsedat cronificada i recurrent de Barça Studios, inclosa la seva conducta certament inadmissible de recomanar als socis compromissaris votar en contra d’uns comptes auditats amb el rigor i la decència exigibles a un professional, apostant per continuar tapant una ensarronada de 408 milions que continua sent una amenaça de gravetat per al futur blaugrana.
Les enhorabones que aquesta comissió dedica als PSL no són, igualment, tan justificades si es raona que el possible benefici de 200 milions que obtindran els inversors els podria capitalitzar el club si la directiva de Laporta no caminés, com sempre, tapant un parany amb un altre a l’hora de gestionar la seva economia.
Aquesta manera d’actuar, eixelebrada i maldestra per culpa d’un guió presidencial capritxós i al marge dels veritables interessos del club, també l’ha normalitzat aquesta comissió integrada per Joan B. Cases (president), Júlia Bosch, Carme Hortalà, Jaume Carrasco, Francesc Martí i Àngel Riudalbas, aquest últim en representació de la directiva.
Fa ja dues assemblees que el seu president, Joan B. Casas, no dona la cara, afectat pel fet que un grup de socis, a través d’un burofax, acusés aquesta comissió econòmica de col·laboracionisme i frau en la desviació del crèdit de l’Espai Barça per no incloure ni el Palau Blaugrana ni la resta dels equipaments pactats i aprovats en assemblea. En el seu lloc hi apareix Carme Hortalà, evidenciant falta de lideratge i de contundència en una comissió el president de la qual assumiria les funcions de president del club amb el compromís de convocar eleccions en el cas d’un cessament anticipat o crisi en la junta de Laporta.
Ara com ara, a dues setmanes del tancament del mercat, la veritat és que no es remenen noms de fitxatges amb possibilitats reals de recalar en el Barça de Flick, i que la premsa no acaba d’apostar per cap nom propi. Això significa que, de moment, poc es mou en aquesta òrbita del club a l’espera de més esdeveniments i, per descomptat, de sortides, perquè la regla 1:1 el que permet és invertir en salari esportiu el benefici net de traspassos, per baixes o reduccions salarials o per operacions extraordinàries com la dels PSL, amb el benefici de la cual, se suposa, s’hauran cobert el dèficit salarial que arrossegava Laporta i l’entrada de Dani Olmo i Pau Víctor.
