Em costa entendre els crits de victòria que es fan des de Gaza per la consecució de l’alto el foc que entra en vigor demà diumenge després de 470 dies de guerra i la mort de prop de cinquanta mil palestins, perquè més enllà que Netanyahu i el seu govern supremacista no hagi aconseguit expulsar cap a Egipte, com pretenia, a bona part els habitants de la franja, la correlació de forces ha canviat dràsticament des del 7 d’octubre de 2023. Certament Netanyahu ha fracassat en la seva pretensió de buidar la franja i fer desaparèixer Hamàs -alliberar el ostatges era el de menys-, però el moviment islamista palestí ha quedat totalment escapçat i sobretot sense aliats exteriors. La pretensió inicial d’aprofitar l’operació militar de resposta a l’atac sorpresa palestí del 7 d’octubre de 2023 per restablir una ocupació militar permanent a l’interior de la mateixa i de reimplantar-hi de nou assentaments jueus ja no és necessària en tenir altres dos territoris on podrà amb plena impunitat crear més assentaments i fer realitat, poc a poc, el desig del Gran Israel: el Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental. I per fer-ho necessita l’exèrcit que ara esgotat, estava lluitant a Gaza.
No només ha escapçat Hamàs, sinó que com a conseqüència de la caiguda del règim de Baixar Al Assad, la milícia libanesa xiïta d’Hizbul·là ha quedat desemparada perdent bona part del seu poder al Líban. Caigut com un castell de cartes el poder d’Al Assad, el Líban per fi ha superat el bloqueig institucional entre el bloc de l’Aliança del 8 de Març que liderava Hizbul·là, i el de l’anomenada Aliança del 14 de Març partidària de la pau amb Israel i contrària a la ingerència de Síria i l’Iran. En pocs dies el parlament libanès ha nomenat al militar cristià, Joseph Aoun, nou president del país, i al jurista sunnita, Nawaf Salam, primer ministre. I tots dos estan d’acord en desplegar l’exercit libanès al sud del Líban, territori que hauran d’abandonar els milicians d’Hizbul·là des del que atacaven Israel. Si l’armament s’entregarà a l’exèrcit libanès o la milícia el mantindrà en nous amagatalls més al nord, és una incògnita.
Certament la victòria de Trump ha tingut molt a veure en que Netanyahu accepti ara un acord d’alto el foc amb Hamàs proposat fa mesos per Qatar, Egipte, l’esquerra israeliana i les famílies del ostatges, amb el suport de Joe Biden, i que llavors el primer ministre israelià va rebutjar. A diferencia de Biden que no tenia un pla clar per Israel i Palestina, cosa que per cert li va fer perdre molts vots progressistes, Trump sí que el té. Aquest pla es bassa en establir unes bones relacions amb l’Aràbia Saudita que demana que s’implementin els acords d’Abraham que normalitzaven les relacions entre la monarquia saudita i Israel per anar plegats front l’enemic iranià. I per que es doni aquesta aliança entre Israel i Riad cal reintentar aplicar aquests acords que proposen crear una palestina desmilitaritzada autogovernada, formada per Gaza i Cisjordània, envoltats per més assentament palestins. Uns acords i un pla que amb Israel continuant bombardejant i ocupant la franja de Gaza, no es podien aplicar. Una altra qüestió és qui governarà la franja i qui serà el rellleu de la corrupte i desprestigiada Autoritat Palestina del president Mahmud Abbas que està apunt de complir noranta anys. Podria ser el carismàtic Marwan Barghouti, que després de molts anys a la presó serà alliberat els propers dies tal com estableix l’acord dels ostatges, però no està clar que ell vulgui ser el nou titella d’un Israel que dia a dia fa més petit el territori del futur semiestat palestí.
Al règim saudita no l’incomoda que Israel hagi aprofitat la caiguda d’Al Assad per expandir l’ocupació dels Alts del Golan més enllà del que era la zona desmilitaritzada, on hi vol crear més assentaments. Ocupant aquesta nova part del Golan permet a Israel tenir tancs i llançadores de míssils i artilleria a només 50 quilòmetres de Damasc. Però caldrà veure què dirà Aràbia Saudita quan Israel amb l’exèrcit desplaçat a Cisjordània incrementi les expulsions salvatges de palestins, no tant de les seves cases, sinó de les seves terres. El que vol fer ara Netanyahu es treure per la força els conreus, les pastures i les oliveres que són propietat dels palestins per instal·lar-hi allà nous assentaments. Per això, més enllà que militarment ara es pot dir que destruint la franja, Netanyahu ha guanyat, si incrementa la violència i la humiliació del palestins sense donar-los esperança, res impedirà que més tard o més d’hora es produeixen noves respostes violentes com la que van fer Hamàs i la Yihad Islàmica a l’exterior de Gaza el 7 d’octubre de 2023.
