S’atribueix al gran estrateg xinès Sun Tzu la màxima que la millor victòria és vèncer sense combatre, i això és el que sembla que ha fet Oriol Junqueras a ERC. Després de l’elecció de la nova cúpula, el partit ha entrat en una nova etapa. Junqueras porta les regnes d’Esquerra des del 2011, però ningú ho diria. En l’últim congrés, els seus rivals es van centrar a recriminar-li els últims mesos d’activitat política quan fa més de 13 anys que dirigeix els destins del partit. Però ningú va posar l’accent en aquesta qüestió.
Els altres candidats el van atacar, el van demonitzar i el van condemnar abans que les bases republicanes parlessin, mentre ell maldava per predicar amb estudiada gestualització quasi religiosa la pau entre els germans de partit. Va fer cas a un altre gran estrateg, Napoleó Bonaparte, que va popularitzar l’aforisme que “mai has d’interrompre un enemic que està cometent un error”. Els escarafalls d’alguns dirigents del partit, les declaracions agres i els atacs personals que mai van ser contestats no van molestar Junqueras, que amb prou feines es va veure afectat per les successives campanyes internes (de sectors roviristes) i externes (d’alguns grups radicals i de Junts per Catalunya).
Quan les bases van parlar, va quedar clar que els mesos de pelegrinatge per les agrupacions i casals d’ERC van donar el fruit sembrat: l’estiu passat, Junqueras es va retirar de la primera línia política i va renunciar a la presidència, precisament per preparar el terreny amb l’objectiu de tornar a presentar la seva candidatura al congrés extraordinari del 30 de novembre. Durant mesos, es va reunir amb responsables de casals d’ERC per tot el territori, va escoltar les seves reclamacions, en va prendre nota i va prometre solucions. No va poder obtenir la majoria absoluta a la primera volta, però 15 dies després va ser elegit president d’ERC un altre cop.
A Esquerra hi havia la sensació que Junqueras guanyaria el Congrés. Els roviristes partien amb desavantatge, especialment per l’erosió soferta per la secretària general, Marta Rovira, a causa de la trama B dins del partit, un grup de militants utilitzats grollerament per fer campanyes de contrainformació i de desprestigi contra rivals polítics tant de la mateixa ERC com externs al partit.
Junqueras va ser intel·ligent: no va tirar llenya al foc, no es va referir mai a l’assumpte públicament ni va retreure als seus companys la seva manera de procedir. Va haver-hi filtracions interessades, però mai es va poder apuntar a ningú amb el dit per culpabilitzar-lo. Els roviristes sí que van arribar a acusar públicament els junqueristes d’estar darrere de les filtracions, però Junqueras i els seus van mantenir la calma total i només van negar les acusacions sense acritud.
Però una vegada les urnes han parlat, Junqueras té ara les mans lliures per modelar un partit a la seva mesura. Els seus enemics interns, que rendien obediència cega a Marta Rovira, l’alumna avantatjada, han estat escombrats literalment dels llocs de responsabilitat. Però el líder republicà sap que no pot eliminar la quota de poder dels roviristes: ell va obtenir el 52,2% dels vots, però els seus rivals van arribar al 42,2% dels sufragis. Són menys de 700 vots de diferència, i per això els suports de les bases no estan molt allunyats.
Junqueras no és burro i sap que, amb aquest equilibri, ha de sumar adeptes dels altres corrents, que és el mateix que comprar voluntats. “Junqueras intenta pactar la pau dins del partit i ho aconseguirà. És un bon estrateg. Els rivals li demanen quota de poder i ell en donarà porcions en determinats temes, però no entregarà el control d’Esquerra. Els altres saben que si volen tenir futur polític han de negociar, però en inferioritat de condicions. Ell sabrà ser generós quan li interessi, però també cruel quan ho consideri”, diu a EL TRIANGLE una font interna d’ERC.
La batalla ara està centrada en els documents que es portaran al congrés del mes de març. En aquest conclave s’aprovaran el nou full de ruta d’ERC per als pròxims anys i un nou organigrama de la formació, documents clau que Junqueras vol controlar fins a l’última lletra. El president de la formació ha acceptat que hi hagi un representant dels seus rivals a cada ponència, encara que li exigeixen més presència. Serà difícil que reparteixi més joc, entre altres coses perquè del redactat de les ponències en dependrà el seu control més fort o menys de l’aparell i de l’estratègia de la formació.
La cintura del líder
La cintura de Junqueras es va posar en evidència aquest mes de gener, quan va confirmar Josep Maria Jové com a president del grup republicà al Parlament. Jové era un dels principals puntals de Marta Rovira a Barcelona i es va significar pel seu suport explícit a la llista opositora a Junqueras. Però no s’ha d’oblidar que fa uns anys havia estat secretari general de Vicepresidència, és a dir, la mà dreta del mateix Junqueras quan aquest era el segon del Govern.
“No va ser difícil l’elecció. I, a més, és intel·ligent. Junqueras manté aquí un dirigent a qui coneix en profunditat i de qui en coneix els punts febles. I, al mateix temps, endolceix la seva imatge interna dins d’ERC en permetre que un membre de la candidatura rival sigui el líder parlamentari. Jové és un dirigent que les bases respecten, i això redunda encara més en l’actitud de Junqueras, que trasllada a la militància la imatge que no ha arribat per cobrar-se venjances, sinó per pactar, recosir ferides i preparar al partit per al futur promovent la unitat”, explica la font. A Jové, a més, el tindrà controlat per la nova portaveu del grup, Ester Capella, una dirigent alineada amb el bàndol de Rovira a la qual Junqueras va captar per a les seves files a la recta final de la campanya del congrés republicà.
Alfred Bosch, el líder de Foc Nou, que va refusar pactar amb cap dels dos grans contendents, ara s’ha quedat despenjat. Però, segons afirmen fonts internes, Junqueras està disposat a donar-li alguna sortida. La trajectòria d’amor/odi entre Junqueras i Bosch es troba en aquests moments en un punt gairebé neutre. El recentment elegit líder d’Esquerra li va oferir a Bosch (a qui havia fitxat per al partit i del qual havia estat mentor) incorporar-lo a la seva candidatura i donar-li una quota de poder.
“Bosch es va negar a integrar-se a les llistes de Junqueras, però potser va ser millor així. De fet, a qui va restar més vots va ser als roviristes. No cal descartar que l’opció de competir com a tercera llista fos una maniobra del mateix Junqueras per restar vots al principal grup rival”, diu un exdirigent republicà.
Estratègia a dos nivells
La seva victòria al congrés li permet a Junqueras dibuixar una estratègia a dos nivells. El primer és l’intern: la seva intenció és restablir la pau a Esquerra, aplicar bàlsam a les ferides i tornar a cohesionar el partit per preparar-lo per a les pròximes conteses electorals. El segon nivell és l’extern: els roviristes es van cansar de dir que el primer que faria Junqueras si guanyava era pactar amb els socialistes. I tenien raó, ja que en part és així.
Però no serà tan fàcil. ERC necessita recuperar parcel·les de poder i d’influència, i això només s’aconsegueix pactant. A Madrid, el seu suport a Pedro Sánchez no ha estat gratis, perquè els republicans van aconseguir en l’última legislatura molt més del que els postconvergents van aconseguir en les tres legislatures anteriors. I a Barcelona (tant a la ciutat de Barcelona com al Parlament) encara s’ha de veure com es materialitza l’entesa entre republicans i socialistes.
La conjuntura li és favorable per negociar amb tranquil·litat: en aquests moments, contràriament al que passava fa uns anys, les postures de Junts i d’ERC estan en el seu afeli, més allunyades que mai. A més, és sabuda la falta de química entre els líders de tots dos partits, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. El camí natural de pactes, sobre la base de l’experiència acumulada, passa per una aliança de forces d’esquerres similar a la de l’anterior tripartit, i abandonar el frontisme de trinxeres identitàries predicat des de les files de Junts.
Però Junqueras farà suar el PSOE i el PSC. Es cobrarà cada cessió o pacte molt car. “Exigirà més del que havia pensat en termes de compromisos econòmics, com el nou finançament o la recaptació d’impostos, i de qüestions com la llengua, la seguretat i fins i tot fronteres o el blindatge de competències per no quedar malament davant la militància i perquè les bases l’hi demanden. El que hi haurà serà menys benevolència amb els pactes tant a Madrid com a Barcelona. I això es notarà en els acords que es materialitzin a partir d’ara: qüestions que semblaven purament simbòliques passaran a ser una realitat en pocs mesos, encara que no podem demanar que ens ho donin tot ja, perquè és impossible”, diu una font d’Esquerra.
*Pots llegir l’article sencer al número 1605 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
