Si Joan Laporta milités en l’oposició, el més segur és que clamés per la situació terminal del club, certament d’extrema gravetat. Ho faria, coneixent-lo, més o menys amb aquestes paraules, o molt semblants: “Que no ens engalipin, que si no fos per la Masia, l’herència, el malbaratament d’actius i de patrimoni, l’abús de les palanques, el signing bonus de Nike -a canvi d’una submissió comercial inacceptable per catorze anys- i el greu error d’anticipar a baix preu la futura comercialització de l’Spotify, si no fos per totes aquestes mesures desesperades, improvisades i urgents, el FC Barcelona ja seria una SA o estaria fora de les competicions per incompliment flagrant de la normativa financera”.
Seria un discurs coherent i lúcid a la vista dels fets de l’autèntica realitat, que no s’assembla en res, per descomptat, al relat oficialista sobre el qual cavalca Laporta aquesta setmana després d’haver sofert, això és veritat, la pitjor crisi del seu mandat. Si el CSD li hagués negat la cautelar, tot el castell de naips s’hauria ensorrat i a aquestes hores l’avenir del Barça seria com el del Reus un any abans de la seva liquidació i desaparició a les mans de Laporta i de les seves ocurrències, per més que Joan Oliver va ser el que va donar la cara. El Barça, havent d’afrontar l’amortització de Dani Olmo de cop i la liquidació del seu contracte, 100 milions en números rodons, s’hauria enfrontat a un col·lapse financer imminent del qual difícilment seria capaç de sortir avui sense ser víctima d’un cataclisme sense precedents.
Fa 27 anys, quan Laporta va presentar contra Josep Lluís Núñez un vot de censura vestit d’Elefant Blau va tenir una visió anticipada d’aquesta tragèdia, perquè els seus dos principals arguments per fer fora a Núñez de la llotja van ser dos: el primer, que la situació econòmica era de fallida tècnica; i el segon, que en realitat l’únic pla de Núñez era transformar el Barça en societat anònima.
Laporta va decidir que era el moment d’activar el primer vot de censura de la història quan amb prou feines havien transcorregut uns mesos d’unes eleccions en les quals havia escombrat al seu únic rival, Àngel Fernández, que, per cert, havia formalitzat la seva candidatura amb un joveníssim Joan Laporta a les seves files. Després d’aquella derrota va decidir iniciar en solitari, encara que finançat, secundat i patrocinat per tot l’aparell del sector Ferrusola de la plaça de Sant Jaume i del sector dominant de Convergència, la seva carrera com a agitador, destructor, desestabilitzador i agent tòxic de l’entorn barcelonista. Més o menys, la mena de guerra de guerrilles que Laporta atribueix avui a la seva oposició en un exercici d’imaginació, còlera i ràbia que, certament, no es correspon amb l’escassa, per no dir nul·la, bel·ligerància dels Víctor Font i Joan Camprubí.
Amb el pas del temps, avui és Laporta qui, amb el seu vandàlic protagonisme, ha capitalitzat els motius de ruïna i perill de SA que fa 27 anys va esgrimir, realment sense sentit, per endegar aquell vot de censura que en realitat mai va pretendre guanyar. Es tractava de catapultar-se com a cap de l’oposició.
Després de la dimissió de Núñez l’any 2000, la seva estratègia va consistir a desaparèixer del mapa mentre va durar la presidència de Joan Gaspart, que sí que es va dedicar a donar destralades i mossegades a l’economia del Barça sense que ni ell mateix ni cap altre elefant aixequés la veu ni una sola vegada. Per analogia, si va promoure un vot de censura contra Núñez hagué d’impulsar almenys deu per fer fora de la llotja a Gaspart, personatge amb el qual finalment va pactar no aixecar les catifes el 2003 segellant un pacte entre pirates que ha perdurat fins als nostres dies.
A Laporta se li ha de reconèixer la seva innata capacitat com a arma de destrucció massiva, tan provada al Barça com al Reus, però sobretot de desgast contra el poder, també exhibida i perfeccionada més tard contra Sandro Rosell i contra Josep Maria Bartomeu, en tots els casos amb absoluta independència de si la raó i els fets justificaven perpetuar aquesta compulsió seva per eliminar presidents, un darrere l’altre.
Inversament proporcional a la seva proverbial habilitat per a l’assetjament i enderrocament (Núñez, Rosell i Bartomeu), Laporta no posseeix cap do per a la gestió. El seu ADN és l’antitètic a qualsevol president amb instint per l’increment patrimonial i la generació de beneficis, com bé ha confirmat en els gairebé onze anys de mandat, anant cap als 150 milions de pèrdues acumulades i un deute que cavalca imparable a un rècord insuperable (o no) de 4.000 milions.
Per desgràcia per al Barça, també en la mateixa mesura que augmenta la seva malaptesa i negligència per al govern del club -i, per tant, redueix els beneficis i les expectatives de generar riquesa-, creix aquesta visceral repulsió i hostilitat presidencial contra els qui des de l’altre costat, des de l’oposició o des de la simple crítica, el desacord o el desencantament, no li reten homenatge.
La roda de premsa de dimarts va ser l’enèsima demostració del seu desorbitat grau d’absolutisme, egolatria, totalitarisme i menyspreu cap a la resta dels socis, i dels qui han afavorit aquesta alerta després de la no inscripció de Dani Olmo la nit de Cap d’Any.
Des d’aquest furor venjatiu emprat dimarts contra els opositors -fins i tot menyspreant que puguin, si més no, fer-li pessigolles- ha provocat un efecte advers i fins a un cert punt imprevist, elevant gairebé a la categoria de president a Víctor Font i Joan Camprubí, els dos caps visibles en contra seva que ara mateix voldria eliminar de la partida si pogués, com en els seus temps contra enemics d’envergadura en el poder.
Els ha donat motius per enfortir-se i contraatacar ara des del dolor d’aquesta humiliació amb la qual s’ha servit Laporta aquest plat de ressentiment. Els haurà irritat prou, se suposa, perquè a partir d’ara esmolin les seves armes, el mateix que a determinada premsa a la qual també ha assenyalat com a antibarcelonista perquè, fonamentalment, no s’ha cregut el relat curull de falsedats i de nyaps que ha envoltat el cas. El laportisme, com l’ha acabat dissenyant el mateix Laporta, ja és només per a fanàtics. Més perill encara.
