Les explicacions que finalment va donar Joan Laporta sobre l’episodi entorn de les llicències de Dani Olmo i Pau Víctor van servir, com era el seu propòsit, per enfervorir el laportisme que els barcelonistes semblen continuar necessitant d’injectar-se de tant en tant, especialment en aquesta mena de crisis que cada vegada semblen estar més al límit, més a la vora del risc, i ser més extremadament amenaçadores per al futur del Barça, tot i que aquesta no sigui la percepció social, si és que encara queda algun rastre de sensibilitat en algun racó llunyà de la galàxia blaugrana.
Per la mateixa raó, les desafiadores bravates discursives de Laporta, en el fons i en la forma, han provocat el mateix efecte radical i fanatitzat en la seva legió d’adoradors de premsa i del poderós entorn digital, convertit avui en el seu millor escut en aquests temps en els quals les xarxes posen i treuen presidents dels EUA.
Les reaccions entusiastes i entregades a la gestió de Laporta en el cas Olmo es van multiplicar exponencialment després de la seva intervenció davant els mitjans d’ahir al matí, engreixades per aquest argumentari presidencial segons el qual, en realitat, no va haver-hi tal cas i tot el soroll generat al seu voltant va ser artificial i injustificat. Segons ell, la seva anticipació i planificació en la inscripció i formalització de les llicències va fregar l’excel·lència.
Tampoc va excusar, negant la major, el seu recital de mala educació insultant als membres federatius i propinant puntades al mobiliari de la llotja en la prèvia de la semifinal. En tot cas, va venir a dir que si en algun moment es va posar de mal humor va ser, comprensiblement, perquè fins i tot exhibint aquesta perfecció en la gestió del fitxatge d’Olmo, tant ell com el Barça havien estat atacats i maltractats sense venir al cas per LaLiga i per la RFEF, per les forces antibarcelonistes que dominen el futbol espanyol.
La llengua se li va anar escalfant, crítiques al marge per l’actuació d’aquests organismes nacional-espanyols -que, per cert, no inclouen ni el Reial Madrid ni el CSD– quan va entrar a matar contra la premsa deslleial catalana, molt concretament dirigida a mitjans que han canviat de vorera en els últims mesos. Sense esmentar-los va carregar les tintes contra els qui no han estat forts i no han confiat en el president-emperador del Barça -és a dir, en ell-, cometent l’error de no calcular que ell mai es rendeix.
Els tirs van ser dirigits parcialment a TV3 i el Grup Godó, dins del qual La Vanguardia ha deixat de bressolar Laporta, Mundo Deportivo s’ha convertit editorialment en l’esquadró de la mort del laportisme, i a RAC1, depèn del programa i depèn de qui han deixat de creure.
La pitjor part, amb tot, se la va emportar l’oposició, a la qual va ridiculitzar per la seva fragilitat, timidesa i pors. “S’hauran d’esforçar bastant més”, va dir, reptant-los al fet que s’atreveixin a fer el pas de promoure un vot de censura.
El Laporta menys autocrític i més deïficat que mai va portar a l’exageració aquesta descarada estratègia de la negació dels pecats capitals de la seva descontrolada presidència que, fins i tot sent tan evidents, ell s’encarrega d’ignorar, bandejar i esborrar d’aquest escenari de la seva realitat, des dels altars sagrats del món paral·lel des del qual es digna generosament a dirigir-se als barcelonistes cada vegada amb menys freqüència i amb més esperit de condemna a les ànimes pecadores de la dissidència.
Poc li importa si els socis que el van votar continuen creient en les seves promeses o si l’han abandonat, perquè el seu entorn està poblat al cent per cent per una cort d’aduladors i de claca propis d’un reietó de pa sucat amb oli.
De les seves explicacions sobre l’operació de la venda de seients VIP, de la seva comercialització per a ser exactes, ni una paraula. Li va passar el mort al seu únic executiu de finances, Manel del Rio, l’únic que li queda per acabar no dient res de nou ni molt menys donar a conèixer la identitat del segon pagador. Hauria augmentat, o recuperat, la credibilitat de Laporta si en la compareixença seva, tan llargament esperada, hagués aclarit aquest espinós tema i dissipat els rumors, les sospites i els temors que un altre Barça Studios s’està coent en les calderes del laportisme. Els indicis comencen a ser claríssims.
Per descomptat, Laporta va donar per fet i segur que amb la cautelaríssima del CSD les llicències d’Olmo i Pau Víctor són fermes i definitives. Ho va afirmar amb la mateixa contundència, això sí, que temps enrere va confirmar l’existència d’inversors de Barça Studios que segueixen sense aparèixer o que amb la signatura del contracte de Nike tornava a la regla de l’1:1.
I finalment, aprofitant l’eufòria del moment, es va filtrar que el Barça ha demanat a l’Ajuntament de Barcelona poder jugar en Montjuïc fins a l’abril. En la roda de premsa d’ahir va ser en aquest tema on es va veure al Laporta més poc inclinat a explicar un altre conte dels seus, com més moderat i en baixa forma. “Quan tornarem a l’Spotify? Quan puguem”, va respondre.
Recorden els socis les vegades que va donar la seva paraula que es podria jugar el 29 de novembre de 2024? Si més no, cal reflexionar si, prenent com a exemple el vaivé de la data de tornada, tot el que ahir va dir el president sobre l’actualitat del Barça encara serà vigent d’aquí a tres mesos.
