La guerra per la cautelar de Dani Olmo i de Pau Víctor no ha fet més que començar. La no inscripció de tots dos jugadors la nit del 31 de desembre passat va posar en marxa una sèrie de processos que, en menys de dues setmanes, ja han establert les bases del que, sens dubte, serà una gran batalla legal, política i fàctica. La va començar Joan Laporta, perquè si en alguna cosa coincideix el món del futbol unànimement és que Dani Olmo va ser fitxat sense joc net financer per part del Barça, inscrit provisionalment aprofitant una lesió manipulada d’un company i descuidant els terminis de recuperació d’aquest marge salarial que el president del Barça degué procurar i acreditar davant LaLiga a temps d’evitar que caduqués efectivament la llicència associada al minicontracte presentat davant la patronal, només fins a final d’any.
Tan conscient era d’aquesta situació que la directiva, assumint la situació, va anar anunciant diferents plans (A,B,C,D, etc.) en les setmanes prèvies. D’una banda, menyspreant fanfarronament els terminis, com quan Laporta va assegurar que “si no estem en la regla 1:1 és perquè no volem”, reiterant que tot estava sota control, també retardant la signatura de Nike a posta per després haver d’aprovar-la precipitadament en una assemblea d’urgència sense que el benefici (presumpte) d’aquest “millor acord de la història” servís per a res, o prometent resoldre el problema amb la venda imminent dels seients VIP.
D’altra banda, Laporta va començar a donar evidents mostres del descontrol i de la improvisació habituals quan, en la desesperació dels últims moments, va promoure dues escaramusses davant els jutjats (mercantil i civil, per aquest ordre), en cadascun d’ells apel·lant a raons i motius canviants.
En qüestió de dies, allò que va ser en origen un nyap impresentable de Laporta, del qual és l’únic responsable i culpable, permetent aquest escenari dantesc de la nit de Cap d’Any, el president blaugrana l’ha convertit, com pretenia, en un escenari bèl·lic en el qual LaLiga i l’RFEF, l’Estat de les Autonomies, el Congrés i fins i tot l’exèrcit, si fos necessari, li han declarat la guerra. Laporta ha fabricat aquest nou escenari en el qual, a ulls del barcelonisme, Javier Tebas, en un atac de rancor i odi, lidera una gran operació judicial i de mobilització de la resta dels clubs, excepte del Reial Madrid, per anul·lar les llicències dels dos jugadors blaugrana, als quals, per cert, també ha convençut que els seus enemics són el conjunt del futbol espanyol, que els vol deixar sense jugar només perquè són del Barça.
La imatge del president del Barça aixecant el trofeu de la Supercopa com un jugador més en senyal de triomf sobre l’enemic és la que vol projectar davant l’afició blaugrana com la del triomfal guanyador que va estar KO en la lona, però que va ser capaç, a l’estil Rambo, d’aixecar-se i tombar el contrari amb el seu millor cop, el d’una cautelar d’inequívoc sentit polític, apel·lant a la falta de competència de LaLiga i de la RFEF per anul·lar llicències, com ho va fer quan va acabar la validesa de les obtingudes a l’estiu subjectes a una caducitat específica i justificada.
El veritable problema per a Laporta va ser que el mateix jugador no es fiés d’ell quan va passar de prometre-li ser inscrit pels sis anys de contracte a admetre que, per les circumstàncies financeres del Barça, pèssimes, només el podria inscriure de moment any a any, com ha estat fent amb Iñigo Martínez. Va ser en aquest moment, després de dues jornades sense jugar per falta de joc net, quan el mateix jugador va transigir a canvi d’una clàusula que li permetia quedar lliure si el FC Barcelona no havia regularitzat la seva inscripció en la finestra de fitxatges de gener, una amenaça que, no obstant això, continua viva malgrat l’èxit de la Supercopa, que Laporta ha celebrat com si fos una golejada per la cautelar.
Dani Olmo ha tornat a creure’s el conte de Laporta, una altra nova versió del mateix relat d’insuficiència de fons i de marge salarial que -ell no ho sap- reapareixeran quan dels compradors dels seients VIP, el segon inversor, el de Dubai, hagi d’afrontar en el transcurs d’un any la resta dels pagaments de l’acord, perquè tot apunta al fet que un altre Barça Studios està en marxa. És a dir, una operació per guanyar temps presentant una venda formalment tancada, amb el 40% del cost avançat i un calendari de pagament amb garanties de cobrament infal·libles. Després, aquests pagaments s’han de complir com en el seu moment s’anaven a materialitzar per part de diferents inversors.
La veritat és que el Barça, avui dia, a més de l’anunci d’una roda de premsa exempta d’autocrítica per part del president, no ha comunicat als socis, solament a LaLiga, l’acord de comercialització amb aquestes dues empreses de països àrabs, Qatar i Dubai, que li ha permès obtenir el joc net financer suficient per tornar a l’estat 1:1, que no és òptim, però que millora l’angoixant precarietat viscuda i posada dramàticament al descobert amb motiu del fitxatge d’Olmo.
Ara, amb una mica de temps i possibilitat d’agenciar-se diners per als seus fitxatges i les comissions dels seus agents més íntims, Laporta torna a ser un perill per al mateix Barça que, d’altra banda, ha d’estar pendent de les al·legacions de la LaLiga i de la RFEF davant el CSD, i especialment a la via contenciosa administrativa en la qual LaLiga ha presentat una demanda amb petició també de mesures cautelars i un recorregut paral·lel a la resolució que pugui adoptar el CSD després dels al·legats dels organismes reguladors del futbol o en el límit dels tres mesos concedits.
Laporta ha posat un jugador seu, aliè completament a aquesta polèmica, com a objecte central d’una batalla que enfrena a dues grans forces: la del Barça, que compta a favor seu que els vots de Junts són la vida per a Pedro Sánchez i la radiació internacional i el pes institucional del FC Barcelona, per més que Laporta s’obstini a dilapidar-lo, enfrontada al futbol espanyol, l’estabilitat del qual i el seu propi futur ha posat en escac el mateix CSD dubtant de la seva capacitat i legalitat per a regular-se. Cadascú defensa ara el seu terreny. La qüestió és que la peça en joc és un futbolista del Barça darrere del qual s’amaga covardament Laporta.
