Laporta comença a perdre lleials davant el perill real d’una crisi històrica

Els primers dies del 2025, que havien de ser els de la consolidació de la gestió continuada del laportisme, en teoria sobre l’explosió esportiva d’una altra generació d’or de la Masia, juntament amb els encertats reforços fitxats amb els presumptes recursos d’una institució en plena recuperació econòmica després de gairebé quatre anys d’esforços financers i 1.100 milions d’ingressos nets en palanques, s’han tornat, no obstant això, foscos i de total descrèdit per a la junta de Laporta.

Si més no, les reaccions recollides després de consumar-se oficialment que els dos únics jugadors fitxats aquesta temporada, Dani Olmo i Pau Víctor, s’han quedat sense fitxa, orfes futbolísticament fins a l’extrem que Olmo avui no podria ni tan sols jugar amb la selecció espanyola per culpa d’una negligent i també perpetuada gestió d’un president superb i arrogant, s’han concentrat en un nou corrent de demèrit i de crítica feroç cap a la figura de Joan Laporta per part principalment de les files laportistes.

El clic de l’opinió pública reflectida en la majoria dels continguts mediàtics i digitals de les últimes 48 hores revela perillosament que Laporta ha fet cabrejar com mai als seus, a aquesta legió fanatitzada d’escrivents, opinadors, columnistes, tertulians, youtubers i twitchers que fins al dissabte passat havien fet prevaler la seva incondicional adhesió al règim laportista per sobre de qualsevol altra consideració ni perspectiva, objectivitat o una mínima sensibilitat analítica.

Defensar sistemàticament qualsevol que fora l’atrocitat laportista formava part de la compulsió cega d’aquest ampli i uniforme col·lectiu contra el menor senyal de dissidència o crítica que pogués detectar-se en l’univers barcelonista. Així havia estat fins que els recents esdeveniments sobre el cas Olmo, embolicat en la pertinaç incapacitat de Laporta per a haver-lo resolt abans de quedar atrapat en la seva pròpia xarxa d’errors, els ha deixat sense arguments per a mantenir inalterable i sòlida aquesta posició de baluards de la presidència.

Ara se senten, per contra, despullats i ridiculitzats pel fatal resultat d’una gestió fanfarrona, tardana, erràtica i desencaminada sabent com sabia Laporta, i la resta de la humanitat, que la inscripció de Dani Olmo, per les característiques de la situació a l’estiu passat, sense fair play per a fitxar-lo imprudentment com va fer el Laporta, encara que amb l’oportunista possibilitat d’obtenir una llicència per la lesió de llarga durada d’un company, tenia, consensuadament, caràcter provisional i una caducitat marcada pel 31 de desembre.

La solució era tan senzilla com trobar el promès marge salarial (la regla 1:1) per a assegurar la seva inscripció definitiva a temps, és a dir abans del 31 de desembre. Pocs atenuants o excuses poden esgrimir els últims laportistes quan el mateix relat de la presidència ha deixat una evidència pública i notòria de la seva pròpia ineptitud, perquè ni van aparèixer els socis salvadors de Bridgeburg Invest ni era veritat que amb el contracte de Nike el fair play del Barça es recuperava. Més tard, també va ser compartit i narrat pel laportisme mediàtic el tardà viatge de negocis a Qatar i Dubai a la recerca d’uns diners fàcils contra una altra anticipada via d’ingressos pels seients VIP, així com la tríada de recursos que, en el pitjor escenari, garantien que Dani Olmo i el Barça no acabessin sent l’epicentre de la catàstrofe més gran i vergonyosa del barcelonisme. Segons Laporta, les cautelars mercantil i civil no podien fallar i, en tot cas, si es produïa una emergència extrema els directius, i fins i tot terceres persones, podien avalar per a evitar el pitjor.

Lògic que fins a les veus més obertament laportistes, aquestes que mai havien flaquejat, hagin reaccionat amb una especial virulència i acidesa verbal contra el daltabaix d’un president que, per mèrits i intencionalitat pròpia, s’ha autoerigit com a president executiu i plenipotenciari després d’anar assumint les funcions de tants directius i executius que han anat abandonant el vaixell per culpa d’aquesta intolerància de Laporta a treballar en equip i per negar-se a delegar en els millors professionals la tutela de les principals àrees de gestió.

No existeixen proves que aquesta ona expansiva del laportisme en la seva màxima desesperació estigués sincronitzada amb l’anunci, ara més de debò i només unes hores més tard, de la presentació d’un amenaçador vot de censura contra la directiva en un termini de temps relativament curt per part de l’oposició, aquesta vegada unànime en la seva anàlisi sobre la gravetat dels fets i sobre la necessitat d’actuar contra la monstruositat en què s’ha convertit el laportisme, bàsicament un “senyor de la guerra” que fins a la data ha campat com li ha rotat pel seu extens territori sense enemic al qual enfrontar-se.

Aquesta falta de guió, acostumat com està Laporta a destruir a tot aquell que governi el Barça, ha afavorit que sobresortís, com en el seu primer mandat, la seva veritable personalitat, la d’un advocat gris, incapaç per a l’administració de res, ni del seu propi bufet, abandonat sense miraments als excessos i rendit a les temptacions dels negocis tèrbols i les oportunitats que genera el poder del Barça si un es deixa l’ètica a casa, suprimeix els controls estatutaris, els drets dels socis i no li preocupa, al contrari, exhibir els diners dels socis del Barça que tan generosament reparteix entre el seu cercle d’amics/agents/comissionistes que, per descomptat, l’idolatren.

Falta veure si darrere dels primers rosegadors que abandonen el vaixell laportista salta la tropa de menor rang, després la tripulació i finalment s’amotinen els oficials, en aquest cas una directiva que comença a carregar-se de raons per a dimitir abans que els puguin fer fora i ser objecte d’una acció de responsabilitat. Venen dies convulsos i de nervis.