Filòloga, escriptora i activista, amb especialització en estudis àrabs i hebreus. Postgraduada en salut mental, treballa en qüestions de gènere, processos culturals i psicologia dirigits a migrants, minories i persones en situació d’exclusió social. És autora d’Hija de emigrantes i ara publica España ¿Racista? (Ediciones B).
España ¿Racista? Tota? De la mateixa manera…?
Podem dir que Espanya és racista perquè ens referim a un sistema i a una estructura que és racista per si mateixa. Si creixes en una societat que és sistemàticament i estructuralment racista, evidentment, s’acaba sent racista, vulgui’s o no. Passa com amb el masclisme. Vivim en un ordre patriarcal i, al final, la societat també ho és. El que passa és que aquest exercici de reflexió s’ha fet amb el masclisme, però amb el racisme no. Per això segueix sent tabú parlar-ne. Perquè no s’ha reconegut.
El racisme, el masclisme que esmentes, el mateix nacionalisme (com a derivada) i qüestions similars no tenen alguna cosa d’atàvic? Una herència que arrosseguem d’un passat fosc, universal i difícil de combatre?
Al darrere sempre hi ha una història que no s’ha explicat o que s’ha explicat malament. Arran d’això, la gent desconeix què és el que va passar, i les institucions són les que reprodueixen aquesta ignorància, tant en àmbits educatius com en general, de manera conscient. Perquè sí que coneixen la història, però tendeixen a malinterpretar-la, a difondre una narrativa des d’una perspectiva colonial.
Com s’explica, com subratlles en el teu llibre, que s’hagin esborrat de la història d’Espanya vuit segles d’història d’Al-Àndalus, a més a més culta i avançada? Els historiadors espanyols segueixen donant l’esquena a aquesta gran qüestió?
He estudiat la història d’Al-Àndalus, una cosa que està oblidada perquè s’ha escrit amb la narrativa dels vencedors, i des d’una perspectiva colonial, no real, és clar. És veritat que hi ha historiadors que posen en dubte el concepte de Reconquesta i denuncien que això s’ha de canviar, perquè no és veritat. Però encara és complicat. En els llibres se segueix explicant una història fictícia. Gairebé ningú sap, per exemple, què és i què va representar el poble amazic a Al-Àndalus.
La qüestió amaziga inspira la teva reflexió entorn del racisme?
Per mi és important parlar del poble amazic perquè ha estat sistemàticament esborrat. Mai ha tingut l’oportunitat de poder dir qui és i què ha fet, perquè se l’ha silenciat.
En el teu llibre també assimiles el racisme a un prototip blanc, occidental… No creus que el racisme va més enllà, per instituir-se en un cànon universal?
El racisme és un sistema d’opressió en el qual les persones blanques, poderoses, oprimeixen a les persones racialitzades, per la seva condició. Com a tal sistema i estructura, passa que no només les persones blanques poden ser racistes, sinó que aquest és imitat i exercit per altres. Hi ha etnoracisme, racisme interioritzat, dut a terme per persones evidentment amb poder. Existeix el colorisme, que discrimina segons el color de la pell. Si ets, per exemple, una persona marró, pots discriminar algú que és més fosc que tu.
No creus que la religió té molt a veure amb el racisme i, específicament, amb el relat de la Reconquesta?
Plantejo en el llibre com la islamofòbia és un altre tipus de racisme. S’ha racialitzat la religió, i s’ha donat a entendre que l’Islam és nord-africà. La islamofòbia s’exerceix també amb persones que són blanques, però musulmanes, a les quals se les estrangeritza. Perden la seva identitat i fins i tot la seva nacionalitat. Es consideren, simplement, musulmanes, més enllà de qualsevol altra consideració.
Què es pot dir de la pobresa i el racisme? No és aquest determinant d’aquella, fins al punt d’assimilar-se?
Racisme i pobresa s’interseccionen. Una persona rica sempre tindrà un tracte més favorable. No obstant això, no significa que estigui exempta de patir racisme en algun moment de la seva vida. Per exemple, això és una cosa que ara es veu bastant clar en el cas dels futbolistes. Tenen una situació bastant privilegiada, també a escala institucional, per exemple quan se’ls atorguen nacionalitats de manera automàtica. Viuen molt bé, no pateixen, és clar, racisme immobiliari… Però sí que és veritat que segueixen rebent insults racistes, perquè no fan el que s’espera d’ells o qualsevol altra cosa. La gent ho té guardat, perquè li interessa, i ho deixa anar a la mínima.
Són potser el que denomines microracismes la part més quotidiana, visible i potser feridora del racisme?
Tenim una idea equivocada del racisme, atribuint-li-ho, per exemple, als nord-americans, on la policia mata negres, o quan és notícia una pallissa a un emigrant. Ens oblidem del racisme que hi ha a casa, i de les situacions que viuen dia a dia les persones racialitzades, els migrants. Mirades, gestos, paraules…, per posar de manifest les diferències, la superioritat… Una cosa molt difícil de combatre, de superar. Mentre no s’expliqui tot això i s’hi faci front, la gent continuarà fent-ho. És necessària la consciència que el racisme és això, que es reprodueix d’aquesta manera, encara que sigui de manera inconscient. Aquests microracismes afecten molt, i molt malament, les persones racialitzades.
Què és el que anomenes racisme institucional? Una maquinària burocràtica que passa per les lleis, les reglamentacions, els partits…?
No ho fan perquè els caiguin malament persones d’una procedència o d’una altra, pel color de pell… Hi ha un racisme institucional perquè les lleis per si mateixes són racistes i estan fetes per discriminar els migrants per interessos. Per exemple, mantenir les persones en situació precària perquè facin els treballs que no volen fer els altres. Moltes vegades, des de les institucions, des dels governs, es parla de racisme com si fos una qüestió únicament social, que és cosa de quatre persones ignorants. I no és així. És precisament el racisme estructural, institucional, el que l’alimenta. Si deixes al carrer menors sense papers contribueixes que persones d’extrema dreta fomentin un discurs d’odi. No veiem un antiracisme polític realment compromès. Encara que la societat tampoc és innocent, sinó tot el contrari.
En qualsevol cas, no creus que el racisme caldria combatre’l disparant, sobretot, contra el seu fonament, el nucli dur de la cosa, el gen cultural, ideològic…, que continua actuant en la condició humana?
Sí, però la qüestió és detectar-lo, perquè, generalment es diversifica, multiplica, bifurca… Hi ha moltes formes de racisme. S’expressa, per exemple, en els llibres. Després es tradueix en comportaments infantils a l’escola, a les baralles dels barris, agressions, males cares, insults… No només de les persones, sinó també des de les institucions, que, teòricament, estan per a vetllar pels drets de les persones. Com es pot permetre que morin persones a les fronteres?
També ets molt crítica amb el feminisme, diguem-ne propi, en relació amb el racisme. Creus que, defensant una certa idea d’alliberament de la dona, per exemple, en relació amb el vel islàmic, es pot caure en el racisme?
Crec que el feminisme és també una lluita per la justícia i la igualtat de les dones respecte als homes. Partint d’aquí, les feministes volem igualtat i justícia social per a totes les dones del planeta. Què passa amb el feminisme blanc, hegemònic? Doncs que només té en compte les dones blanques i el que vol és que les dones d’altres llocs del món siguin, es comportin, com les dones blanques occidentals. No té en compte la diversitat, ni entén les necessitats que tenen les dones segons el seu context. Aquí, per exemple, es pot estar lluitant contra la bretxa salarial, sense tenir en compte que hi ha dones, moltes vegades en situació irregular, que ni saben de què va això. Hi ha dones que pertanyen a altres cultures, a altres religions, que són racialment diverses, i són feministes. A l’Afganistan o a l’Iran, per exemple, hi ha dones feministes que lluiten pels seus drets.
Tornant a les religions, no creus que, no només en termes històrics, sinó molt presents, continuen sent molt protagonistes de coses com les que estem parlant, a vegades amb el seu pitjor rostre, com posa de manifest el sionisme israelià?
Sí, la religió serveix de justificació de moltes coses. Per exemple, en el cas d’Israel, per justificar el seu sistema sionista i colonial. Però els jueus que es manifesten a favor dels palestins són represaliats… S’interpreten els textos sagrats amb finalitats polítiques.
