Malgrat la seva immensitat, Rússia és una país amb una economia d’una mida similar a l’espanyola i basada en un producte, el petroli i el gas, que poc poden interessar a bona part dels països de l’Orient Mitjà i Àfrica on vol estendre la seva influència. La seva activitat colonial es basa en un suport militar que garanteixi la permanència en el poder de sàtrapes i juntes militars més o menys cruentes –normalment més- com era el cas de Bashar al-Assad. Per això la caiguda de Síria és una notícia nefasta pel Kremlin, doncs posa de manifest la seva feblesa militar.
Al darrere de la derrota d’Al-Assad hi trobem el trasllat de part dels efectius militars russos situats al país per cobrir les seves necessitats a Ucraïna, especialment després de la invasió de Kursk per part de Zelenski. Molts dels avions de combat que romanien a la base aèria de Hmeimim van tornar als seus aeroports d’origen, mentre els de sistemes de defensa antiaèria F-300 es van enviar a protegir els cels de Crimea. Els soldats desplegats al país van veure reduït el seu número i els durs mercenaris del Grup Wagner van ser substituïts per efectius sense experiència de combat que es limitaven a la vigilància de les instal·lacions petrolieres.
La forta implicació russa en la complexitat de la guerra a Síria, nascuda el setembre del 2015, quan la incapacitat militar d’Al-Assad el va portar a perdre en poc temps dos terços del seu país i comprometre la base naval de Tartús i l’aèria de Hmeimim, va quedar en una simple ombra del que va ser. Ara cal veure quin és el futur d’aquestes instal·lacions que el Kremlin afirma no tenir intenció d’abandonar. Així es desprèn de les paraules del president del Comitè de Defensa de la Duma, Andrei Kartapòlov, qui mentre Al-Assad fugia de Damasc declarava que “la situació a Síria és complexa, però Rússia defensa els seus interessos, en particular les seves bases militars”. La realitat, de moment sembla ser una altra. Tartús i Hmeimim es van abandonar quan es començava a veure que la caiguda del règim sirià era inevitable.
Són dues bases importants. El port militar de Tartús funcionava com un node per transferir material des de Síria per donar suport a l’esforç bèl·lic d’Ucraïna, mentre que l’aeròdrom de Hmeimim, no es feia servir només per bombardejar posicions dels insurgents en territori sirià, també servia per donar suport a les accions militars que es desenvolupen al nord d’Àfrica i acollia avions d’atac estratègic i d’intel·ligència.
Síria era el melic que unia Àfrica amb Moscou. La seva caiguda ha fet créixer el descrèdit rus als ulls dels Estats subsaharians que es van afanyar a foragitar França per neocolonial i substituir-la per Rússia en la seva lluita contra l’integrisme islàmic i, sobretot, per mantenir en el poder un grup de dictadors sanguinaris. Són països que han vist amb preocupació com el nombre d’efectius russos s’ha reduït per les necessitats bèl·liques a Ucraïna. Avui hi ha uns 1.000 soldats a Mali, prop d’un centenar a Burkina Fasso, uns 2.000 a la República Centre Africana i un número incert a Níger i el Sudan.
La primera pedra contra la fiabilitat de les forces russes a l’Àfrica va ser la derrota dels mercenaris del que un dia va ser Wagner al nord de Mali, en un punt proper a la frontera amb Algèria, on l’agost passat grups tuareg i membres de formacions fonamentalistes islàmiques van matar 84 militars russos i una quarantena de soldats malians. La resposta va ser un atac indiscriminat contra les aldees de la zona que van matar almenys 21 civils, entre els quals 11 nens, cosa què no ha contribuït massa a incrementar la popularitat i prestigi de Rússia.
Al setembre aquests mateixos grups van atacar l’aeroport de Bamako, el cor de la presència russa al Sahel, mentre que les capitals de Burkina Fasso i Níger reben atacs gihadistes cada vegada més freqüents. Aquests governs veuen que això, amb els odiats francesos, no passava, si més no, no tan sovint.
Només un exemple per il·lustrar com les coses han empitjorat; des del 2016 més de 26.000 persones han mort pels enfrontaments amb islamistes a Burkina Fasso, unes 15.000 d’aquestes morts s’han produït a partir del 2022, quan el capità Ibrahim Traoré va donar un cop d’estat i portar el país a l’òrbita moscovita. Avui, També a Burkina Fasso es poden veure les primeres conseqüències de l’escassa fiabilitat de Moscou, coincidint amb la caiguda de Damasc el règim de Traoré ha destituït al primer ministre Apollinarie Joachim Kyèlem de Tambèla, un home proper al Kremlin que privilegiava les relacions amb Rússia i l’Iran, els dos grans derrotats del conflicte sirià.
