El passat 17 de desembre ens vam aixecar amb la notícia del traspàs de Marisa Paredes als 78 anys. Nascuda al centre de Madrid al si d’una família humil, molt abans de ser noia Almodóvar va haver de fer vaga de fam perquè el seu pare la deixés iniciar la carrera com a actriu. Filla, la quarta i última, d’una portera de la plaça de Santa Ana i el treballador d’una fàbrica de cerveses, la petita Marisa ja mostrava trets d’una personalitat que estaria marcada pel compromís polític i la consciència social.
En aquest sentit, quan va assolir més repercussió va ser amb el seu discurs com a presidenta de l’Acadèmia de Cinema durant la gala d’entrega dels Premis Goya. Era l’any 2003 i, com a cap del Govern de l’estat, José María Aznar havia decidit donar suport sense embuts a la segona guerra d’Iraq, promoguda pel llavors president nord-americà George W. Bush.
Davant d’aquest conflicte i la participació d’Espanya en el mateix, diversos actors i actrius van manifestar una frontal oposició. Però un dels moments més esperats era allò que Marisa Paredes, com a màxima representant de la cinematografia del país, diria i definitivament no va defraudar. “No s’ha de tenir por a la cultura ni a l’entreteniment ni a la llibertat d’expressió”, assenyalava amb fermesa per afegir: “S’ha de tenir por a la ignorància i al dogmatisme. S’ha de tenir por a la guerra”, paraules a les quals va seguir una tancada ovació del públic.
Potser per això i per les seves declaracions crítiques amb Isabel Díaz Ayuso, al temps que donava suport a l’esquerra i en concret a Pedro Sánchez, a Madrid no sols no hi ha hagut manifestacions de la plana major del Partit Popular lamentant la seva mort, sinó que tant aquesta formació com Vox van vetar el minut de silenci que Más Madrid i el PSOE li van voler dedicar a l’Assemblea. Si d’això en podem dir rancúnies o misèries, potser no anem gaire desencaminats.
Però el compromís de Marisa anava més enllà d’unes sigles polítiques, i també va significar-se a favor de Sumar o de Yolanda Díaz i, en general, a favor de la democràcia. En una entrevista a la Cadena SER, va fer tota una declaració de principis: “La meva filla, Maria Isasi, va néixer el 1975, el setembre. El dictador Franco ja estava agonitzant i jo vaig plorar en aquest postpart, pensant: ‘Déu, la sort que tinc que aquesta filla no coneixerà la dictadura’. Aleshores va arribar la democràcia i vam viure aquesta cosa fantàstica que és la llibertat i el reconeixement dels drets de tota la ciutadania. La meva néta va néixer fa dos anys ─és a dir, l’any 21─ i jo vaig pensar: ‘Déu beneït, aquesta criatura, tal com s’estan posant les coses, viurà una cosa que jo vaig pensar que ja s’hi havia acabat’, que era la dictadura i el retard en tots els drets que afecten l’ésser humà en aquest país”.
En relació a la memòria històrica, no gaire lluny d’això, va dir: “Ens falta memòria, som molt desmemoriats en aquest país”. I afegia: “El fet de no tenir memòria fa que arribi una determinada gent, normalment de la dreta”, al poder. També va reivindicar-se com a activista feminista i va donar suport a la causa del Me too. Fora de les nostres fronteres, una altra de les seves preocupacions va ser el poble palestí: “Palestina, no estàs sola. ¡Visca Palestina lliure!”, va dir al vent en una concentració de suport a aquesta comunitat tan massacrada i oblidada els darrers temps.
Com a personatge públic, Marisa Paredes va defensar la cultura en entrevistes, discursos i mítings polítics. “L’educació és la base d’on surten els éssers amb un sentit crític. Això ho dona la cultura”, afirmava. Un dels darrers esdeveniments en què va participar, l’estiu passat, va ser la protesta protagonitzada per desenes de veïns del centre de Madrid per oposar-se al projecte de tala d’arbres a la plaça de Santa Ana, la mateixa que la va veure néixer.
L’endemà de la seva mort, l’Acadèmia que ella havia presidit vint anys enrere va donar a conèixer la llista de nominats als propers premis Goya, i la pel·lícula El 47, de Marcel Barrena, va ser la més reconeguda. En cert sentit, l’ambient que es respira a la cinta ambientada al barri de Torre Baró de Barcelona i l’esperit que encarna el protagonista, Manolo Vital, ben podrien assimilar-se amb els valors que va representar Marisa Paredes al llarg de la seva vida.
Marisa, et trobarem a faltar.
