Ara que algunes xarxes semblen anar de capa caiguda és bo mencionar com el contacte humà sol ser la millor forma d’aclarir les idees. Em passà l’altre dia després d’una tertúlia on encara donàvem voltes a allò de “Sols el poble salva el poble”, la frase bomba mitificada després del desastre valencià i amb tota probabilitat símbol d’una carència clau de l’època: la manca d’educació política i la possibilitat d’arribar on som ara a partir de buidar de contingut paraules i pensaments.
Durant el Procés vaig ser molt crític amb la manipulació perfecta del terme Poble, de fàcil encaix amb el Nacionalisme, ja que així es definia el conjunt d’habitants d’un territori durant el segle XIX, quan milions d’europeus encara no podien anomenar-se ciutadans des de l’esperit de la Revolució Francesa.
Poble potser és un dels vocables més grapejats del segle. En el seu estil del Vuit-Cents, decisiu per a la Renaixença, s’identificava amb la llengua i unes tradicions. Més tard, defenestrat de la Història en favor de la Ciutadania, sonà ridícul i perillós. De fet, Ciutadania va quedar marginada del Procés, perquè resultava molt més profitós ficar a tots els catalans dins d’un sac ben imprecís.
L’exclusió de Ciutadania de la llarga dècada amb el sobiranisme omnipresent comportava eliminar el relat social i jugar a un populisme nociu. Poble serveix per a tot, mentre a la seva oponent realista, la suma de tots els ciutadans, li manca emocionalitat, augmentant la dèria per soterrar-la a l’amnèsia amb la cirereta d’un clar menyspreu a la Democràcia.
L’altre factor, com és comprensible absent a casa nostra la passada dècada, és que Poble és polisèmic i les darreres setmanes sembla apuntar cap a una contraposició entre la majoria, assimilada a un grup més o menys uniforme a nivell socio-econòmic, contraposat a les elits, desconnectades de la superfície més propera i sense intel·ligència per a gestionar situacions extremes, sempre arribant tard com si fossin la llebre de març d’Alicia al país de les meravelles.
Amb “Sols el poble salva el poble”, com no, hi ha un altre problema afegit. La idea maniquea d’ells i nosaltres també podria contenir microbis provinents de l’extrema dreta. Un crític diria que això és una perversió, ja que també hi ha populismes a l’esquerra i no ho negarem. Ambdós, en aquest sentit, podrien coincidir per no defensar en absolut la Democràcia. No la poden tombar i i per això mateix tampoc senten necessitat de ser falsos i convertir-se en apòstols d’allò en què no creuen. Prefereixen participar a la corrosió de la seva estructura, d’indestructible façana.
A més a més, mentre afegim ingredients, frases d’aquest tipus, amb ressò a lema comercial d’absorció mental senzilla, son una antípoda a Ciutadania, mereixedora d’un article pel vertigen actual i sobretot per com la mateixa Democràcia, no oblidem que encara jove malgrat tantíssims ensurts, s’ha abstingut de fomentar una veritable educació després de la mort de Franco.
Potser, a les portes del 2025, fóra útil recuperar aquelles publicacions dels 70 sobre conceptes com Democràcia, Llibertat i fins i tot Poble. Avui no triomfarien perquè la ciutadania té un profund desencant, irreversible a curt plaç per com el soroll s’imposa a les propostes constructives, creant-se un clima impossible que propicia més cabreig, estèril perquè les revolucions passaren a millor vida.
La resignació del segle XXI no anima envers la informació, sino cap a un alienar-se fort, més després de tantes tensions de caire polític i la perpetua incertesa del present accelerat, on no hi ha temps per a coses d’aquest tipus. L’Estat ha fracassat en aquesta Educació Democràtica per a navegar millor per un assumpte de volada global, tot molt en consonància en com, després de la Guerra Freda, la simplificació ha derrotat amb estrèpit la complexitat.
El més divertit dins de tota la tragèdia lingüística, eix essencial entre els essencials, és veure com si preguntéssim pel carrer sobre el significat de Poble i Ciutadania cada resposta seria diferent entre dubtes i hipotètiques tirallongues, exaltades i ensopides sense un bri de precisió. Al cap i a la fi, la renuncia a l’Educació Democràtica balla molt bé amb la consagració d’un individualisme on tothom se sent divers quan ningú ho és, configurant-se un ramat benvolgut perquè ja no és ciutadà, és consumista i atenció amb els seus rampells, ja que creixen des d’aquest haver buidat de contingut allò que hauria de ser transcendent, vital.
La situació convida a preocupar-se de manera relativa pel que fa a “Sols el poble salva el poble”. Alguns ho diuen a l’escenari sentint-se més progres. D’aquí a uns mesos hi haurà samarretes. El mal és que ningú voldrà dansar amb Ciutadania, amb la conseqüència de més proclames un xic esquizofrèniques, potser un preludi de brindar a Massa l’hegemonia de Poble.