Joan Laporta pot presumir de tenir sota control el barcelonisme, sobretot com a resultat d’una política totalitària i de pensament únic, sense rèplica per part d’una oposició que ni està ni se l’espera, perquè sense el protectorat de la premsa i els contubernis digitals a les xarxes a favor de la presidència no es veu capaç ni d’aixecar un sol dit en defensa dels atropellats drets dels socis. El que no vol dir, a diferència de fa tres anys, que la seva popularitat continuï sent elevada ni indiscutible.
Ho demostra el resultat de les eleccions sindicals del club, on s’ha produït un sorpasso per part de la UGT, guanyadora contra tot pronòstic enfront del domini del sindicat vertical exercit des de fa 25 anys per Jaume Feliu, l’històric president del Comitè d’Empresa del FC Barcelona, finalment desallotjat en l’única votació acreditadament democràtica que ha tingut lloc en aquests últims anys en l’òrbita blaugrana des del 7 de març del 2021, quan Laporta va ser elegit per majoria com a president del FC Barcelona per segona vegada.
Des d’aquest moment, la política del terror imposada per la directiva nouvinguda a força de tallar caps, útils o no, pel simple fet de formar part de l’anterior administració va obtenir el vistiplau i fins al suport de Jaume Feliu, actiu laportista que com tants altres empleats no va dubtar a fer campanya a favor de la candidatura de Laporta i en contra de la resta.
El Comitè d’Empresa tampoc no va dubtar, a més de fer els ulls grossos en la primera onada de repressió i acomiadaments, només justificada en els casos de càrrecs de confiança de l’alta direcció, a complaure els desitjos nepotistes del president, extensius a més al seu cercle de confiança i a la resta dels alts càrrecs nomenats a dit, en la majoria dels casos sense cap criteri previ de selecció ni un mínim de meritocràcia o d’estudi de currículums i antecedents.
Exemples de les atrocitats comeses van ser, per exemple, que els responsables de formar a la generació de Lamine Yamal al capdavant del futbol base com Jordi Roura i Aureli Altimira fossin acomiadats sense contemplacions, i que en lloc seu es col·loqués a Albert Benaiges, pederasta confés amb desenes d’acusacions a la seva esquena. La reacció de Laporta va ser, després de sortir a la llum pública casos inequívocament acreditats de la seva conducta, la d’acompanyar-lo a sortir per la porta de darrere amb una més que satisfactòria indemnització.
Amb el transcurs dels mesos, Laporta es va anar desfent de tots i cadascun dels alts executius incorporats en la seva “nova era” a mesura que es van anar tornant incòmodes, no només per qüestionar les seves decisions per inapropiades, sinó sobretot per alertar-li d’estar cometent veritables abusos del seu poder i de concertar operacions més que discutibles des de tots els punts de vista.
Així, a la caiguda d’almenys una trentena llarga d’executius de rang, encapçalats per Ferran Reverter (CEO), li va seguir tot el personal que havia anat substituint el teixit administratiu anterior, al principi amb un cert tacte i al final amb acomiadaments a la brava, sense que aquest mateix comitè d’empresa, sempre més pendent dels desitjos de Laporta que de la tropa, posés ordre ni exigís el respecte i el compliment de la normativa deguts.
Fins a un total de 200 empleats han acabat desfilant pel departament de recursos humans abans d’acabar al carrer, molts per la necessitat de reduir costos després de l’amenaça de LaLiga de fer-lo fora de la competició l’abril del 2022, moment en el qual Laporta es va veure obligat a comprometre’s i aplicar un pla de viabilitat amb estretors a tots els nivells, el mateix en el marge salarial que en les seccions professionals i en el conjunt dels salaris no esportius. Això sí, sense alleujar la càrrega dels sous d’alta direcció, als quals ha anat ascendint el personal més mediocre del nucli dur de Laporta.
La necessitat de retallades per la via ràpida exercida amb l’anuència de l’anterior comitè d’empresa i sota criteris d’amiguisme i de nepotisme és el que ha provocat un gir històric en l’estructura sindical a partir del fet que la nova presidenta, Susana Berniola, del departament de viatges del Barça, en representació de la candidatura guanyadora de la UGT, assumeixi la màxima representativitat dels treballadors a l’hora d’abordar les negociacions i els conflictes laborals que últimament han esvalotat més del compte l’actualitat interna. Dels vots emesos dels 540 treballadors convocats, 221 van ser per a la UGT i 143 per a CCOO, amb set vots en blanc i un de nul.
El nou escenari no és que situï a l’actual junta enfront d’un enemic assedegat de venjança i de justícia, encara que sí que l’obliga a estar més atent i predisposat ajustar segons quin tipus de decisions, de vegades preses des del capritx o les emocions del moment, a una racionalitat i control que fins ara no coneixia. Amb la caiguda de Jaume Feliu sí que Laporta perd una part important del col·laboracionisme que tants maldecaps li ha evitat en la relació club-empleats, almenys fins ara. També és un fet significatiu que Laporta es va quedant cada vegada més sol si els que poden estar al seu costat tenen l’oportunitat de triar o de votar sense coaccions i amb garanties democràtiques.
