Doctor en economia i professor honorífic d’investigació a l’IAES, Universitat d’Alcalá. Codirector de la Càtedra Iberdrola-UAH sobre energies renovables responsables. Ha dirigit polítiques de desenvolupament industrial en diversos organismes públics. Ara publica Reindustrialización y PERTE en España, al costat de María Gálvez del Castillo i José Carlos Díez (Los Libros de la Catarata).
És millor la indústria que, per exemple, el turisme?
Els dos sectors són importants a Espanya. No obstant això, és clau tenir una indústria avançada perquè es desenvolupin serveis d’alt valor, en aquest cas el turisme i, sobretot, el de qualitat. La indústria reforça la competència, la innovació, l’exportació, crea ocupació de qualitat, i dona suport a la resta de sectors productius.
Espanya s’ha distingit especialment per la seva atenció a la promoció de la indústria, o tot el contrari?
A Espanya s’ha parlat molt de la indústria, però en realitat amb prou feines hem tingut una política industrial coherent i integrada; més aviat ha comptat amb programes o línies d’actuació orientats a la promoció i el suport públic de diversa índole dirigits al sector. Hi va haver, és veritat, una política industrial de reconversió important, que va ser llarga i dificultosa, i va durar des dels anys 80 fins a gairebé el 2000. Posteriorment, hi va haver programes com la robòtica i electrònica, i després en l’àmbit de la tecnologia, la innovació, la gestió de projectes, l’estandardització de normes…, tot amb un caràcter horitzontal, seguint criteris de la Comissió Europea (CE). En el període més recent, els Projectes Estratègics per a la Recuperació i la Transformació Econòmica (PERTE) –basats en la filosofia i els fons europeus de Recuperació– van ser llançats pel Govern el 2021, i constitueixen una dinàmica nova i positiva. Es pot dir que és la primera vegada que Espanya compta amb un pla i una política industrial eficaços i amb recursos econòmics adequats (almenys en aquesta primera etapa, fins al 2026).
Estem en plena guerra aranzelària, que, amb la victòria de Trump, s’anuncia encara més cruenta. Què se’n pot dir, i del paper que hi farà Europa?
La UE, inclòs el cas especial d’Alemanya, s’està quedant enrere des de l’última crisi del 2007/2008, que va deixar bastant convalescent l’economia productiva. Fa anys que ranquegem amb la indústria i, més concretament, amb la seva competitivitat internacional. La UE no va saber construir un model de base ideològica, estratègica i de programes a llarg termini potent: es va quedar atrapada en un xoc polític i econòmic. Després de la pandèmia, i conscient del procés de desindustrialització a Europa, va engegar una política industrial basada en la sostenibilitat ambiental (i pacte verd) i la digitalització, que s’està desenvolupant en aquests anys. En aquest context, l’embranzida exterior en el camp de la tecnologia verda ha posat damunt la taula comunitària la conveniència d’aplicar polítiques aranzelàries. Però els aranzels són una amenaça al creixement i el desenvolupament, sempre contraris als interessos dels consumidors i d’una bona part dels empresaris del sector afectat. L’aranzel és una política comercial absurda, que impedeix millorar la competitivitat interna. Un error greu. En el camp del vehicle elèctric, ens hem quedat enrere. Encara que continuem sent els quarts o cinquens exportadors, al mateix nivell que Alemanya, som un dels països europeus més endarrerits en el canvi de vehicle fòssil a elèctric. Els anunciats nous aranzels nord-americans del pròxim Govern Trump potser podrien esperonar la UE per establir aliances comercials amb la Xina, primer, i altres països emergents asiàtics. Per què no? Potser aquesta seria una manera de millorar la productivitat i avançar cap a la competitivitat.
Europa pot arribar a ser el gran subcontractista de la Xina i els EUA en l’àmbit industrial?
És una possible sortida a futur si les coses no canvien amb celeritat, però no és evident que la UE assumeixi aquesta funció de tercers. Això de ser subcontractista, és clar, sona lleig, però podria no estar tan malament, almenys en alguns sectors i mentre no es consolidin internacionalment. Laclau és avançar més i més cap a la unió política. Amb l’euro i la unió bancària (encara incompleta) no n’hi ha prou. Sembla que s’estén un vel de pessimisme.
Què són, per a qui i com són els fons New Generation UE?
El 2020, el Consell Europeu, amb la finalitat de pal·liar els efectes de la covid i millorar la indústria i l’economia europea, va sol·licitar a la CE un pla de política industrial que frenés la desindustrialització i avancés cap a la competitivitat, seguint el camí de la Xina i els EUA. Es va engegar el mecanisme de fons Next Generation, pressupostat en una mica més de 800.000 milions d’euros. Els països membres van emetre, per primera vegada, deute mancomunat, reforçant el sentit comunitari. El Govern d’Espanya va adoptar una posició molt activa i va donar la prioritat a la política comuna pel que fa a sostenibilitat ambiental, economia verda i transformació digital. Espanya va rebre 160.000 milions, més del que li correspondria. D’aquests fons, va dedicar 42.000 milions a formular els PERTE, projectes estratègics de recuperació i transformació econòmica. Uns quants dirigits a transferències o préstecs a la indústria, i uns altres a sectors transversals.
Quines conclusions a destacar heu obtingut?
Els 12 PERTE es configuren com una política industrial que promou armar projectes sectorials en empreses contemplant les cadenes de valor dins del mateix sector, o amb altres sectors paral·lels, encara que també són elegibles altres activitats transversals, com les energies renovables i, particularment, l’hidrogen verd, que afecta el conjunt de sectors. Els PERTE són una gran oportunitat cap a la convergència amb els països centrals europeus. Si el model funciona bé es podria millorar la productivitat, la competitivitat i l’ocupació qualificada. De tota manera, hi ha alguns aspectes a considerar. D’una banda, la CE no ha seleccionat estratègies sobre sectors guanyadors en determinats estats membres: ha deixat llibertat. Per exemple, no va dir “a Espanya ens concentrarem –per les seves característiques territorials– en les renovables i, sobretot, en l’hidrogen verd”. D’aquesta manera, els països, com Espanya, han triat alternatives semblants: “Tots apostarem a tot”. D’altra banda, per la naturalesa i l’exigència d’execució per al 2026, en el disseny dels PERTE possiblement es van prendre decisions massa ràpides. Del nostre treball (basat en entrevistes a empresaris beneficiaris) es desprèn que no es va madurar prou la idea i la normativa d’accés a ajudes dels projectes. S’observa una estratègia prèvia i de seguiment dels fons insuficient, que resultaria la clau. Proposem ajustar la normativa PERTE, fent-la més clara, eficaç, d’aplicació més ràpida i amb menys càrrega burocràtica. Amb data de final del març passat, només s’havia utilitzat el 7,6% dels 42.000 milions. Sense simplificació administrativa serà difícil aconseguir l’objectiu. No obstant això, si ens fixem en les últimes dades d’execució, el novembre del 2024, els fons compromesos han escalat amb rapidesa per damunt 40% del total.
Es pot esmentar algun sector o sectors especialment dinàmics en aquest context?
El sector al qual es van assignar més fons va ser la microelectrònica i la producció de xips, però s’ha vist que és un camp complex d’activar des de posicions nacionals, i només està aconseguint alguns resultats els EUA, que es va plantar davant del gran proveïdor internacional, Taiwan. Dos dels sectors contemplats en els PERTE han estat molt dinàmics: l’hidrogen i el vehicle elèctric, però amb matisos. L’hidrogen és una tecnologia encara immadura i d’alts costos (utilització d’energia renovable, amb insuficient xarxa elèctrica, i la manera de transportar-lo). Per la seva banda, les grans constructores d’automòbils que operen a Espanya expressen que els seus costos són molt elevats, en relació, fonamentalment, amb la creixent competitivitat xinesa. La resta dels PERTE avancen al pas que permet la pesada normativa a les empreses més actives: digitalització del cicle de l’aigua (a bon ritme), descarbonització (primers passos), economia de les cures, salut d’avantguarda, indústria agroalimentària (poc dotades aquestes dues últimes), aeroespacial, economia circular i la nova economia de la llengua.