Una vegada més, de manera reiterada i pesada, Joan Laporta pretén abusar del seu poder absolut per a tirar endavant una altra de les seves decisions controvertides pel que tindrà d’impacte negatiu en el futur de l’economia blaugrana: el nou contracte amb Nike que, de fet, ja ha entrat en vigor i es contempla en els pressupostos d’aquesta temporada. Per a donar-li oficialitat i el suport estatutari requerit per tractar-se d’un acord superior als cinc anys, la junta ha convocat una altra d’aquestes assemblees artificials, antidemocràtica, manipulable i presumptament telemàtica per al dia 21 de desembre al matí.
Ja es pot predir que, exposi com ho exposi Laporta als pocs socis participants, la proposta única de l’assemblea, consistent a aprovar el nou contracte amb Nike, sortirà ratificada i sense el menor debat, amb tota probabilitat amb el pitjor registre de participació de la història del Barça.
Igualment, el contracte, com pronostiquen els experts, acabarà sent nefast per als interessos del Barça i descaradament beneficiós per a Nike, perquè Laporta ha tancat un vincle irrompible i sense matisos amb la multinacional per 14 anys, des d’ara fins a 2028, batent un rècord insuperable en l’àmbit comercial d’aquesta mena de patrocinis. Al contrari de la tendència de la resta dels clubs, que intenten negociar acords per menys temporades, o per cinc com a màxim, Laporta no ha tingut un altre remei que acceptar les condicions imposades pels americans després d’intentar plantejar, i perdre’l, un pols davant els tribunals que, com se sabia d’antuvi, estava condemnat al fracàs, acompanyat de dos gestos de supèrbia impresentables, de dues bravates absurdes com cridar a negociar a una marca de la competència, Puma, i preparar d’altra banda la fabricació de milers i milers de samarretes pròpies que mai podria haver venut i que ara, sense que hagi transcendit el seu cost, dormiran per sempre en algun racó del material, abandonades.
La mateixa dinàmica d’aquesta mena de convenis, per la seva pròpia naturalesa i la del mercat, ha obligat el Barça a anticipar cada vegada amb un major marge de temps la seva renegociació. Així ho van fer Gaspart, Laporta i Bartomeu anteriorment i, en cada cas, fent concessions a la marca a canvi d’una injecció immediata en la tresoreria i amb el mateix final a llarg termini, quan les contraprestacions es queden curtes a partir del segon o tercer any de contracte. L’actual, per a 14 anys, serà el pitjor de tots, en el més ampli sentit de l’adjectiu.
Primer, perquè Laporta ha volgut avançar a quatre anys vista un contracte de vigència fins a 2028 per una necessitat tan peremptòria d’ingressos i amb tant de desavantatge en la negociació que s’ha posat ell mateix i el club en ridícul, la qual cosa ja no és ni notícia. Per començar, ha resultat ser falsa i producte d’un altre greu error de càlcul per la seva part aquella solemne i fanfarrona declaració de Laporta sobre la bona situació econòmica del club: “Si no estem en la regla de l’1:1 és perquè no volem, és perquè no hem volgut signar el contracte amb Nike, perquè estem convençuts que podem obtenir millors condicions”.
Avui se sap que, malgrat la capitulació davant Nike, l’acord no comporta, al contrari, aquesta regularització del marge salarial. Laporta continua sense capacitat per a compensar l’angoixant forat de Barça Studios per més que hagi signat amb Nike.
En segon lloc, i com a conseqüència també de la precarietat a la qual han conduït al club els errors de Laporta en el context financer, abans del 31 de desembre LaLiga necessitava confirmació d’aquest augment promès en l’àrea comercial per la implementació de la millora de condicions derivades de l’acord amb Nike. El problema és que, una vegada sumat aquest plus, els beneficis previstos a penes arriben als 5 milions, la qual cosa deixa entreveure dos preocupants escenaris: o el nou contracte no impacta tan positivament en els comptes anuals o el dèficit estructural torna a ser d’enormes dimensions.
Finalment, i tercer, la previsió inequívoca del mercat és que dels milions de samarretes que el Barça pugui vendre de Lamine Yamal en els pròxims deu anys, per exemple, Nike serà qui s’emporti la major part dels beneficis, ja que en la pitjor estimació en aprovar aquest nou acord el club haurà deixat d’ingressar almenys 500 milions, molts més si l’equip guanya títols de manera regular i l’estadi i les botigues segueixen, com fins ara, un ritme de vendes molt elevat.
Està per veure, d’un altre costat, quina informació certa i exacta ofereix la junta als socis en l’assemblea, perquè en teoria les xifres estan subjectes a una clàusula de confidencialitat que prohibeix divulgar-les, per més que siguin els socis els que posseeixen la propietat del FC Barcelona.
Els misteris i la falta de transparència seran els elements dominants del millor regal de Nadal que Laporta, a través del Barça, pugui fer-li a Nike. Fins i tot està per veure si de veritat el club continua tenint el control de BLM, perquè en l’imprecís comunicat de l’acord del passat dia 9 de novembre tampoc quedava clar: “Nike té un paper estratègic clau -informava el club en la seva nota- en les operacions de retail del Club i, juntament amb Barça Licensing & Marxandatge, unirà forces en el desenvolupament de plans específics relacionats amb la creació de productes, la cadena de subministrament i la distribució global”. Queda obert un altre confús àmbit del contracte de Nike a la interpretació.
Laporta demanarà un altre acte de fe i de confiança als compromissaris en una assemblea en la qual tot estarà sota control en un calc de les últimes, cada vegada més tancades a la participació i es diria que hostils contra qualsevol acostament dels socis. Fins a quin punt sota control? Doncs tant com afirmar que quan el secretari de la junta, Josep Cubells, canti el resultat de la votació, ja es pot avançar amb un marge a favor d’entre el 75% i el 80% dels vots, ningú tindrà la menor garantia que aquesta realitat virtual és el reflex real d’una votació telemàtica certificada i demostrable. En realitat, ni tan sols ho és la identitat dels socis connectats. Això donant per fet i cregut que tots el suposadament presents a la sala virtual són socis.
