Carles Puigdemont no comptava amb Oriol Junqueras després del referèndum de l’1-O. El president d’ERC era ja un llast, però mentre de cara a l’opinió pública Puigdemont simulava que formaven un tàndem fantàstic (un, a Brussel·les, i l’altre, a la presó), la realitat era justament la contrària. Junqueras encara no havia estat condemnat per sedició, però sí per Junts per Catalunya (JxCat), que l’esborrava del futur mapa polític català per traïdor.
Els documents confiscats a Víctor Terradellas, llavors l’home més proper a Puigdemont i el pont per intentar arribar al Kremlin, mostren una inquietant divisió en l’independentisme català i, el més sorprenent, la intenció dels postconvergents d’escapçar ERC, d’apartar-la del quadre de comandament del procés i de pactar en secret amb la CUP per eliminar els republicans del mapa polític català.
A la cúpula republicana es coneixia aquesta realitat, i d’aquí l’allunyament ostensible d’Oriol Junqueras cap a tot el que representava Puigdemont. No era una qüestió únicament de feeling personal, sinó un divorci polític en tota regla, tenint en compte que els de Puigdemont jugaven amb les cartes marcades i l’hi tenien jurada a Junqueras.
Un interessant document sota el títol de La Via Republicana, aconseguit per EL TRIANGLE, explica amb tota mena de detalls els passos a seguir en el futur, que no contemplaven la presència de Junqueras en la futura República catalana. Per contra, sí que figuraven dos homes d’ERC al govern, que serien Xavier Vendrell i Joan Puigcercós. Tots dos formaven part, com Junqueras o Marta Rovira, del quadre de comandament del procés i de la cúpula organitzadora del referèndum de l’1-O, però gaudien de la confiança dels postconvergents. Per consumar el seu pla, pensaven utilitzar convenientment mossos lleials a la República (o sigui, a Puigdemont), escamots dels CDR que controlessin el territori i, com a eines ideològiques, utilitzar TV3 i Catalunya Ràdio.
L’estratègia marcada per arribar a la República, segons detalla el document, passava per la renúncia de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat després de les eleccions del 21 de desembre del 2017. De tota manera, però, seguiria conservant el seu escó al Parlament. Era una maniobra de replegament per tornar més endavant i ocupar un altre cop el despatx de la plaça de Sant Jaume. El document va ser redactat la primavera del 2018, abans que fos investit Quim Torra com a nou president.
Aquesta circumstància fa preveure que s’havia d’investir “un nou president provisional”. El seu discurs d’investidura s’hauria de fer en clau “de clara visió autonòmica” per descol·locar les forces constitucionalistes i generar confiança. Això provocaria “descontentament de la gent i perplexitat de les forces unionistes. De manera immediata, s’anuncia un nou govern amb clara voluntat de recuperar la dinàmica autonomista. L’encapçala qui us diré i inclou entre els consellers figures històriques d’ERC que el seu partit no podrà vetar: Vendrell i Puigcercós”.
Amb aquest plantejament, l’Estat consideraria que havia guanyat i que havia aconseguit reconduir els partits independentistes al camí autonomista i es veuria obligat a “aixecar el 155. Les forces unionistes, eufòriques de victòria”. A partir d’aquí, comença una etapa en la qual Puigdemont assumeix tot el protagonisme, ja que l’endemà de l’aixecament del 155 l’expresident obre una oficina amb la finalitat de “mantenir equip i contactes mediàtics per a les actuacions que vindran”.
La campanya contra ERC
El següent punt és el de la victòria de la República: “Entre dues i vuit setmanes després de la investidura, mai més tard de vuit setmanes, constitució del nou govern i presa de possessió dels nous consellers (les conselleries clau són Interior, Economia i Presidència)”. Tots aquests passos són analitzats en un informe de la Comissaria General d’Informació (CGI) del Ministeri de l’Interior que ha estat entregat al jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona. La clau està en l’arraconament d’ERC per part de l’antiga Convergència. L’excusa és que els republicans són traïdors i boicotejaran la constitució d’una República.
Segons relata el document, a partir d’aquí, “aplicarem l’estratègia emprada per Brzezinski a escala global i la traslladarem a la península fins a l’enfonsament de l’Estat espanyol. Que no és cap altra que la teoria de l’estratègia de tensió, confrontació versus negociació. Els pressionarem dia sí dia també en tot un seguit de campanyes que estem preparant (socials, polítiques, ambientals, econòmiques, infraestructures…), oferint, de cara a l’opinió pública i publicada, negociació, sense parar les campanyes de confrontació. També de forma constant farem algunes –poques– mobilitzacions pacífiques i controlades de desgast de l’Estat mitjançant els CDR”.
És el començament de la fi, segons l’èpica independentista postconvergent, del procés per arribar a la independència plena. “Als 100 dies de la formació de govern, aprofitant la possibilitat de fer una celebració amb concentració, i de forma coordinada i apresa amb les organitzacions polítiques i socials pertinents, el nou president intervé des de Palau, recorda la legalitat i legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre i la proclamació d’independència, la referma, i proclama de forma irreversible la República catalana”.
En el document se sosté que el 21 de desembre del 2017 va guanyar l’independentisme “contra pronòstic, liderat per Junts per Catalunya, gràcies a la proposta transversal ideada pel MHP Puigdemont. ERC, però, ha viscut el seu resultat com una derrota de partit i l’està convertint en derrota de país”. La lectura que fan els postconvergents de la situació no només és falsa, sinó que tergiversen la realitat per emmotllar-la als seus plans de traïció a ERC. De fet, aquelles eleccions van ser guanyades per Ciutadans, liderats per Inés Arrimadas, que va obtenir 1.109.732 vots. Junts va acaparar 948.233 sufragis, i ERC se li va acostar, fins als 935.861 vots. Ciutadans va aconseguir 36 escons, Junts es va quedar amb 34 i ERC es va haver d’acontentar amb 32, malgrat distanciar-los només 13.000 vots.
La intenció dels de Puigdemont era deslegitimar els resultats dels republicans. “Lentament es visualitza que no existeix una majoria de 70 diputats, ja que aquells que corresponen a ERC, 32, mantenen l’horitzó inconfessable de recuperar la pantalla autonòmica per un període més o menys llarg. L’excusa d’Esquerra és l’eixamplament de la base social de l’independentisme, així com la voluntat de bastir ponts amb els Comuns. Existeix, però, una clara voluntat d’anorrear la fórmula d’èxit de Junts per Catalunya i, específicament, cremar la figura del MHP Puigdemont”. Per tant, la prioritat era “cremar” abans la figura de Junqueras i la seva cúpula, que era tant com dir “cremar” ERC.
La negativa de Roger Torrent de proposar a Carles Puigdemont com a president a finals de gener del 2018 era un senyal clar, pels postconvergents, d’una conjura d’ERC amb l’Estat espanyol contra Junts. “Esquerra ha fet tot el possible per enviar senyals clars a l’Estat que retornar a l’estadi autonòmic (declaracions de presos, discurs de presa de possessió del president Torrent, presència a xarxes…). De facto, evita cap avenç republicà i evita també la legitimació i la mateixa investidura del MHP Puigdemont. Bloqueja, doncs, la voluntat democràtica i legitimadora de la societat catalana d’acord amb allò que es va votar l’1-O i referendar el 21-D. Arribats a aquest punt, cal establir una estratègia fiable per fer el darrer tram del camí cap a la República. Estratègia que no serà de domini públic, però pactada amb la CUP”.
Arribats a aquest punt, la traïció a ERC s’hauria consumat. Entrarien aleshores en escena les entitats cíviques, com l’ANC, per defensar el president, el govern, la institució, la República i el Palau, “de la mateixa manera que van defensar les urnes l’1-O”. Aquesta defensa física d’activistes a les institucions s’hauria de mantenir durant un període “que pot ser d’uns dos/tres mesos (hem de posar un temps més o menys llarg, talment, veient el que va succeir l’1-O que en mig dia d’agressions es van haver de retirar; aquí, una setmana o deu dies creiem que serà el temps de resistència)”.
A l’informe de la CGI se sosté que les bases d’ANC, Òmnium i els CDR “demostren una voluntat incansable de treballar i fer realitat el projecte republicà. Pel que fa a l’ANC, amb la incorporació a la presidència d’Elisenda Paluzie, l’independentisme rebrota de la base a dalt de l’estructura”.
En la defensa de les institucions tindrien un paper clau no només els activistes més radicals, sinó també mossos lleials a la República i, especialment, els CDR, que haurien de ser utilitzats com a força de xoc. “És crida, sobretot, la gent gran per ocupar les primeres files. Es genera també una atenció immediata de la premsa i de la comunitat internacional”. Aquest interès internacional, assegura l’informe policial, és atribuït pels postconvergents al “paper de Puigdemont a l’exili”, i amb això generen una altra dada més per enfonsar ERC i el seu protagonisme en l’estratègia.
El colofó del fantàstic pla de Junts era resistir amb aquesta estratègia. “Entenem que la màxima pressió i àdhuc exercici de la violència contra la població pot ser de set dies. En aquest termini, la comunitat internacional obliga a aturar la violència espanyola (vistes les reaccions de l’1-O, que en mig dia es van haver d’aturar). Es produeix el retorn del MHP Puigdemont per iniciar les negociacions”.
L’informe policial ressalta que en el document original s’adverteix que en sis mesos hi hauria una gran crisi econòmica a tot Europa, i això obriria “una nova finestra d’oportunitat per al Principat per aconseguir el seu objectiu”.
*Pots llegir l’article sencer al número 1600 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.