El Barça ha fabricat en les seves pròpies entranyes una espècie de bicefàlia que a mitjà i llarg termini només pot acabar en un altre d’aquests conflictes de mala reputació i de pitjor imatge institucional derivat del fet de mantenir dues associacions d’exjugadors completament dissociades entre elles. Cadascuna amb les seves pròpies regles, incompatibles, amb diferents fonts de finançament i, en el fons i en la forma, amb objectius que les enfronten i pels quals rivalitzen, sempre amb els diners orbitant com el gran protagonista de les seves disputes. La guerra entre l’Agrupació Barça Jugadors i l’equip Legends, encara que soterrada i silenciosa, continua avançant i projectant, amb el vistiplau i la butlla de l’actual junta, igual que va succeir amb l’anterior, un desprestigi que posa seriosament en dubte que darrere d’aquesta segona vida dels grans jugadors s’anteposin els valors dels quals tant presumeix el club per davant de l’egoisme, la insolidaritat, la falta de respecte i l’avarícia d’aquest col·lectiu, que hauria de ser un referent i un exemple de tot el contrari.
En aquest escenari apareix, d’una banda, l’Agrupació Barça Jugadors, evolució de l’anterior, Veterans del Barça, la raó del qual de ser històrica era ben simple: els exmembres del primer equip jugaven de tant en tant, aquí i allí, on els cridessin, bé a benefici de causes solidàries o bé a favor d’algun excompany amb dificultats econòmiques o amb seriosos problemes -una cosa molt comuna anys enrere- per malviure d’una jubilació precària. Amb el pas del temps es va crear la primera Associació de Veterans i, posteriorment, l’Agrupació Jugadors i la Fundació Jugadors a mitjan anys 90, ja amb una mínima estructura executiva que fomentava les activitats, els partits i les ajudes als exjugadors no sols dineràries, sinó en formació professional, programes d’adaptació laboral i col·laboració en la cerca de llocs de treball per als seus associats, que van començar a augmentar en ampliar l’Agrupació la seva empara a jugadors que havien arribat a vestir els colors del Barça en el filial. També, encara que menys, eren cridats a reforçar amb la seva presència els actes socials del Barça, principalment en esdeveniments de les penyes del FC Barcelona.
L’Agrupació Jugadors va anar creixent al seu ritme, encara que cada vegada amb més dificultats per comptar amb exjugadors de renom i més populars i atractius disposats a implicar-se en aquests partits per recaptar i millorar els fons propis de la Fundació Jugadors. Van ser temps difícils fins que va arribar la bomba amb la presidència de Sandro Rosell, el president més sensible i pròxim a la causa, que va aconseguir dels professionals la donació de l’1% de la massa salarial de tots els equips a causes solidàries, el 0,5% per a la Fundació Barça i l’altre 0,5% per a l’Agrupació Jugadors. En els últims anys aquesta aportació no ha baixat dels 2,5 milions per a cada destinatari. Una injecció de diners regular, fixa i extraordinàriament elevada.
A partir d’aquest moment, quan alguns exjugadors van ensumar la possibilitat de guanyar diners gràcies a la seva condició de veterans, van començar els embolics, perquè va créixer el nombre de voluntaris per als partits, que van plantejar al seu torn l’exigència de cobrar perquè també va créixer proporcionalment la possibilitat de programar partits.
L’Agrupació Jugadors, correctament, mai va ser partidària de destinar aquesta enorme quantitat de diners a pagar als seus propis afiliats, molt menys per participar en partits i esdeveniments més enllà de córrer amb les despeses de desplaçament i l’estada. Va estimar més encertat finançar els seus programes d’ajuda -bàsicament, la seva raó de ser -, de formació laboral i d’assistència primària als exjugadors amb menys recursos i possibilitats de portar una vida i una vellesa digna.
A partir d’aquestes diferències, una sèrie d’exfutbolistes del Dream Team de Cruyff, capitanejats per Mariano Angoy o amb l’ajuda de determinats personatges dissidents de l’Agrupació Jugadors, van conspirar en contra seva internament fins a aconseguir de la junta un permís especial per organitzar pel seu compte partits d’exhibició a benefici propi i no per a l’Agrupació Jugadors.
Les tensions van anar en augment perquè, lògicament, aquests mercenaris no van poder, inicialment, presentar-se com a exjugadors del Barça ni vestir com a tals, prohibició que ràpidament es van passar pel folre causant un incendi intern d’enormes proporcions.
La junta de torn, en temps de Josep Maria Bartomeu, va haver d’intervenir i mediar, en principi per tallar de soca-rel aquest negoci paral·lel de les noves generacions de veterans, alienes per complet a la destacada labor benèfica i solidària de l’Agrupació al llarg de tants anys. La influència de l’entorn cruyffista, malgrat tot, es va imposar en un mercadeig i intercanvi d’actius realment indigne per totes dues parts, de manera que van poder sobreviure totes dues associacions, Agrupació Jugadors i Legends.
Avui, l’Agrupació Jugadors posseeix -o hauria de posseir- un milionari compte corrent perquè és impossible gastar-se tants diners, i això malgrat haver crescut patrimonialment després d’haver adquirit un local impressionant i luxós en la Travessera de Les Corts, res a veure amb el modest racó en el qual durant molts anys els va acollir a l’interior de la tribuna principal. No sols això, la seva Fundació Jugadors posseeix un capital propi també important i una espècie de blindatge estudiat i desplegat per l’anterior junta de Ramon Alfonseda de tal manera que continua tenint majoria en el Patronat a pesar que la nova junta, capitanejada per Juan Manuel Asensi, persona de confiança de Laporta, ha intentat desfer-se d’aquest marcatge i control dels seus predecessors. En tots dos casos, els uns i els altres sumen anys, dècades, ocultant la informació veraç i real els seus comptes anuals, una falta de transparència que també ha promogut aquesta distància i recel del col·lectiu.
I què fan els Legends entretant? Perquè a més de viure completament al marge de la resta dels exjugadors, perquè s’han convertit en un organisme exclusiu, elitista i reservat als quals encara estan a un cert nivell per jugar -per a ells la resta són vells arraconats-, l’única cosa que fan és viatjar per tot el món en hotels de categoria superior, com més lluny de Catalunya millor, per disputar amistosos amb una bossa de guanys garantida i a repartir entre els mateixos cracs que entre ells es convoquen i s’organitzen per formar part, almenys aquesta és l’excusa, de l’expansió comercial del FC Barcelona. D’aquesta manera justifiquen la seva participació remunerada.
En realitat, no obstant això, el president els mana on li convé, un dia a Israel, un altre a algun país africà o, recentment, al Brasil, a un partit a major glòria i una mica de benefici a favor de Romário, un ex que en la vida ha tingut el menor gest de suport als exjugadors blaugrana. Romário només va tornar a vestir-se de blaugrana per mentir a la justícia espanyola descaradament amb la finalitat que una jutgessa enviés Sandro Rosell a la presó sense cap motiu. No falta qui, malignament i sense poder demostrar-ho, apunta al fet que amb aquest amistós se li han pagat els serveis prestats. Encertadament o no, la seva reparació en la vida ha sorprès tant com la nova cita dels Legends aquest dijous a Qatar contra el Reial Madrid Legends, també en un xoc que s’ha ficat amb calçador entre les celebracions del 125è aniversari del Barça.
D’un mode o un altre, la relació i paper dels exjugadors en l’FC Barcelona necessita mà dura, un replantejament nou, modern, seriós, transparent i una recàrrega de barcelonisme que és el que més es troba a faltar en un entorn exageradament material i tòxic per totes dues parts.
