Afortunadament la treva acordada entre Hizbul·là i Israel ja és una realitat i s’ha de celebrar, més enllà que hi hagi molts dubtes que pugui ser definitiva. Israel ha acceptat la treva perquè després de colpejar intensament Hizbul·là, ha constatat que per més que intenti destruir-lo, pot debilitar el partit i milícia xiïta, però no fer-lo desaparèixer. Continua amb capacitat de llençar centenars de coets en un sol dia i controla bona part del territori al voltant de riu Litani, malgrat la mort del seu líder Hassan Nasralà i d’altres caps militars i del dany operatiu ocasionat pels sabotatges dels sistemes de comunicació del partit milícia.
Israel conscient que seria un error intentar portar la invasió terrestre més al nord com va fer el 2006, es retira advertint Hizbul·là que si no treu les seves tropes de la franja al sud del riu Litani o si continua instal·lant llançadores de míssils, tornarà a bombardejar on li sembli, sigui Beirut, sigui la zona xiïta de Tir, Sidon i Balbeck. Netanyahu amb un nombre limitat de soldats, necessita centrar-se en consolidar les parts dels nord de Gaza que ja no pensa abandonar, mentre continua recolzant els colons que dia a dia exciten una imparable neteja ètnica a Cisjordània amb l’apropiació de les terres dels palestins per tal d’annexionar-se definitivament tot Cisjordània, deixant els palestins reclosos en algunes ciutats.
Hizbul·là va iniciar l’ofensiva contra Israel en resposta a la invasió israeliana de Gaza, però anteriorment al 7 d’octubre de 2023 hi havia enfrontaments cada setmana. L’acord d’alto el foc es basa en la resolució 1701 del Consell de Seguretat de l’ONU que va posar fi a la invasió israeliana de 2006, i certament hi va haver un element de la resolució que no es va complir en no retirar Hizbul·là les seves tropes del sud del Líban, ni tampoc desarmar-se. I més enllà que ara la milícia deixi aquesta franja del sud del Líban, continuarà existint.
La diferència actual amb el pla de la resolució 1701 és que hauran de verificar l’alto el foc observadors i tropes de diversos països liderats pels Estat Units i França, enlloc de la missió de l’ONU allà desplegada. I que haurà de ser l’exèrcit libanès qui s’ocupi d’aquesta franja propera a la frontera. També es diu que s’abordarà el traçat definitiu de la frontera entre Israel i el Líban, ja que el Líban reivindica com a pròpia la zona de les anomenades Granges de Xeba contigües al Golan ocupat, que des de fa anys està en mans d’Israel.
Però l’element clau per que la pau al Líban sigui definitiva és que acabi amb la divisió i ruptura institucional que divideix el Líban en dos blocs, les anomenades aliances del 8 i del 14 de març i que han portat el país al bloqueig de les seves institucions i que faci ja més de dos anys que no té president, i que el seu primer ministre ho estigui en funcions donada la impossibilitat de nomenar-ne un de nou per part del Parlament. El Líban porta dividit des de fa dècades, primer per la qüestió palestina amb els musulmans i els comunistes laics d’una banda i els cristians a l’altra. Després va ser entre els partidaris de la pau siriana i els contraris. I mentre això passava i molta població musulmana sunnita i cristiana deixava el país, els xiïtes es multiplicaven demogràficament guanyant-se el suport de Síria i l’Iran mentre el país es gestionava des del sectarisme més salvatge i una corrupció galopant.
Amb Síria fora ara de les lluites geostratègiques, l’enfrontament de les monarquies àrabs sunnites i Israel amb l’Iran que recolza als xiïtes ha estat al centre de la ruptura política del Líban. L’explosió de fa quatre anys del dipòsit amb 2.750 tones de nitrat d’amoni al port de Beirut que va destrossar barris de la capital i el bombardejos israelians d’aquests dos mesos han enfonsat el país on res funciona més enllà del que és imaginable. No és cap secret que Netanyahu el que vol, a més de guanyar terreny a Cisjordània fent impossible un estat palestí i mantenir indefinidament tropes a Gaza, és destruir el règim dels aiatol·làs iranià. Un Iran que fa vuit anys complia el pacte de no proliferació nuclear en haver renunciat a fabricar la bomba, pacte que es va trencar per decisió de Trump quan va arribar per primer cop a a la Casa Blanca. I Iran amb Netanyahu ha jugat la carta del palestins per continuar donat suport a Hamàs i Hizbul·là.
L’acord d’alto el foc al Líban és per seixanta dies. Però quan s’hagi de prorrogar Trump ja estarà de nou a la Casa Blanca rodejat de falcons que donen suport al Gran Israel que somia Netanyahu i bona part de la societat israeliana. I Netanyahu necessita que continuï la guerra per evitar ser jutjat per corrupció. Per això, més enllà que s’aconsegueix ara el compliment de les condicions de l’alto el foc, tot dependrà dels plans de Trump, de Netanyahu i també, per què no, del que faci o no faci el règim dels aiatol·làs.
