Aquesta tardor és una espècie de bomba mediàtica continua, almenys si ens pleguem sense discussió a les dinàmiques imposades a premsa escrita i audiovisual. Com no vull fer un decàleg em centraré al darrer mes, exemplar des de totes les negativitats.
El primer assumpte fou el cas Errejón. Durant gairebé una setmana la gran esperança blanca de l’esquerra espanyola, molts el veiérem quan aparegué com anhel de canvi, es convertí en un monstre, es parla d’infinites denúncies degudes a actes gairebé inhumans i la Cristina Fallaràs ressorgí de les seves eternes cendres erigida en impecable altaveu de totes aquelles dones vexades pels abusos dels poderosos.
De cop i volta arribà la Dana i amb ella la tragèdia i el silenci sobre el cas que tantes opinions havia suscitat. Passades unes setmanes ha sortit el llibre de la periodista, en aparença sense gaire ressò, i l’antic portaveu de Sumar ha aprofitat el temps per a mobilitzar recursos i defensar-se de l’explosió, ben amanida per uns exemplars que haurien de desaparèixer del panorama: els tertulians.
Hi ha quelcom dolent en aquesta tipologia? Si, sobretot quan sempre són els mateixos i no tenen arguments racionals, només soroll indigest en representació dels partits polítics, doncs és al·lucinant veure com la majoria són missatgers ben pagats dels mateixos, en molts casos, més a Catalunya, com a pas previ al salt a l’arena de sigles i falses ideologies.
Amb el tema valencià van fer el ridícul, molt a la seva línia, amplificada perquè un gruix important dels mitjans ha considerat que el periodisme per a tractar la catàstrofe no havia de ser informatiu, sinó emocional, una forma perfecta de vendre la moto anant al lloc dels fets mentre s’arrancaven quatre llàgrimes als espectadors, al cap de pocs dies cansats de l’opereta nociva, aprofitada també pels nostres representats, com quan un diputat innombrable del PP acusà a la vicepresidenta Ribera de no haver anat als pobles afectats, com si això fos una garantia de feina ben feta.
En tota aquesta crisi ha mancat, amb l’honrosa excepció d’alguns programes, voluntat de congregar experts que parlessin a la ciutadania de problemàtiques més complexes, com les urbanístiques o totes aquelles amb capacitat per a explicar que suposa una reconstrucció, però, clar, era més interessant fomentar el morbo mentre una espiral de fems pudorosos omplia les xarxes socials, ben sacsejades per la victòria electoral de Donald Trump, qüestió tractada sí, si bé una mica de puntetes, com si fos prescindible un triomf brutal per mostrar el punt àlgid d’unes dinàmiques històriques molt fotudes, provinents del gir conservador de finals dels setanta i principi dels vuitanta.
A vegades sembla com si els responsables del món mediàtic s’hagin posat d’acord per a crear grans maniobres de distracció i tractar el consumidor de les seves noticies com un perfecte imbècil. Amb tota probabilitat creuen tenir-ho fàcil. No fa gaire, quan es posava l’accent a la immigració, una enquesta mostrà com molts espanyols es preocuparen durant pocs dies per l’arribada massiva de forasters, quelcom oblidat a la següent tongada de preguntes, on ningú lamentava l’adéu de Rafa Nadal, a qui durant vint anys un manament no escrit prohibí criticar, com si fos, ho era, intocable a partir dels seus èxits esportius i la representació d’uns valors.
La matraca amb el balear ha sigut insuportable tota la setmana i, al meu parer, una falta de respecte, com ho és no poder esgrimir determinats pensaments sobre Israel o no trepitjar al carrer. Si molts companys ho fessin la mani contra els lloguers abusius del 23N no hagués sigut cap sorpresa esclatant, ja que moltes ciutats catalanes anaven plenes de cartells i el dia a dia té unes pautes ben diferents a les emeses per escrit o des de les ones hertzianes.
Té sentit fer d’un duel televisiu una fita cada dos per tres? Els tertulians que abans he criticat definiren d’històrica la decisió de David Broncano de passar imatges de voltors pels moviments mafiosos del seu oponent en la lluita pel share, Pablo Motos. Si tot és històric res ho és, o potser sí, doncs històrica és la presa de pèl constant a la que ens veiem sotmesos i així és impossible escapar de la província, una quimera quan es posen sobre la taula praxis indignes, simbolitzades fins al paroxisme com a metàfora de país amb les lloes al guanyador de vint-i-dos grans tornejos, protagonista d’una carrera increïble, però ves per on mai la comparen amb la de científics o homes de cultura, desapareguts del mapa, en especial si no encaixen amb el pensament únic.
Per això, segons un altre sondeig, Pérez Reverte és considerat el millor escriptor espanyol, quan és un altre prodigi d’enfangar i esputar merda sense cap intenció de fomentar un debat per a millorar el país, característica compartida amb molts columnistes venuts a la desinformació, que no és tan sols cosa d’Elon Musk.
