L’historiador Enric Ucelay-Da Cal considera que el procés independentista català “està molt més vinculat als discursos del passat, als anys trenta, que no pas a la realitat del present”. Ho afirma en una entrevista a Catalunyaplural.cat en la qual parla de la revisió del seu llibre “La Catalunya populista”, que acaba de publicar l’editorial Taurus (Penguin Random House).
En l’entrevista, assenyala que “ara hi ha una societat que no té absolutament res a veure amb la Catalunya dels anys trenta, que no arribava als dos milions d’habitants. Ara estem en una societat que el 2017 tenia set milions, s’està multiplicant ràpidament i ara en té vuit. El processisme està basat en mantenir discursos que venen del segle XX. Per mi el que és impactant ara és veure com els discursos que dominen els anys trenta, que són recuperats durant la transició, són sostinguts pel processisme. Però la societat catalana actual té poquíssim a veure amb la societat catalana de fa noranta anys. I el mateix es pot dir d’Espanya. És un altre país”.
Ucelay-Da Cal diferencia entre els independentistes tradicionals, l’herència dels quals entén que assumeix la CUP, i el que anomena “els indepes”, que serien “una radicalització dins del pujolisme”. “Són els que els anys noranta anomenaven talibans, que tenen la idea que els catalans haurien de ser monolingües. Si vas pel món amb només un idioma i les teves elits només parlen un idioma, vas malament”, diu tot i recordant que bona part de la seva obra l’ha escrit en català.
En relació a l’augment del suport a l’independentisme els anys del procés afirma que “té èxit perquè és un fenomen, en bona mesura, negacionista. Es vol que la Catalunya del XVI i el XVII sigui la del present; la dels dos milions, no la dels set o vuit actuals. Hi ha l’obsessió per la migració andalusa dels anys 50-60, però no es mira ni l’enorme immigració de principis del segle XXI ni la continuïtat d’aquesta migració. Catalunya era una societat que els anys 20-30 del segle XX, tenia unes característiques d’etnicitat relativament clares, i fins i tot visualment clares, la gent s’assemblava físicament. Ara és una societat mixta racialment, culturalment. No és estrany sentir tota mena d’idiomes pels carrers de Barcelona, i no és particularment amb majoria del català, lamentablement”.
“La realitat catalana social actual, el que veiem si agafem avui el metro i anem a l’Hospitalet és una altra cosa, molt diferent de com era la Catalunya del 1924. La relació de Barcelona amb Madrid ha canviat radicalment. La Barcelona del 1924 al 1934 o el 1936 o el 1937 és una ciutat que està molt per davant o està en camí d’estar molt per davant de Madrid. Va arribar a tenir més població però ara en té la meitat, com a capital i com a àrea metropolitana. Madrid era una ciutat cortesana, funcionària. Aquella idea dels ganduls a Madrid, els treballadors a Barcelona, que a Barcelona es treballava i a Madrid no, ja no és veritat”, assegura.
Considera que no es pot comparar les proclamacions republicanes fetes per Lluís Companys i Francesc Macià el 14 d’abril del 1931 i per Companys el 6 d’octubre del 1934 amb la declaració unilateral d’independència liderada per Carles Puigdemont el 27 d’octubre del 1937. De Puigdemont creu que no té Companys com a referent. “qui té al cap i hi té una autèntica obsessió, crec jo, és en Macià. Puigdemont vol ser Macià, però no el Macià president d’una Catalunya autònoma o en procés d’aconseguir una autonomia dins d’Espanya sinó el Macià separatista radical dels anys de la dictadura de Primo de Rivera”, diu Ucelay-Da Cal.
Pel que fa al futur de Catalunya opina que vivim un “moment molt estrany. Què fa un país petit? Quin propòsit econòmic, social, efectiu te aquest país petit? Convertir-se en un súper Las Vegas? No és un plantejament negatiu encara que ho pot semblar per part meva. Jo no tinc problemes per viure en una Catalunya independent, mentre em pagui la pensió. Si comença a haver-hi trets a cada cantonada, també tinc problemes. És molt fàcil parlar d’un canvi de sobirania quan el canvi de sobirania no assumeix el prendre control de la societat. Perquè les institucions estan dalt però el carrer està allà a baix” diu i afegeix que “avui tenim un sistema de comunitats autònomes, on l’Estat cedeix a una regió tota una sèrie de poders que en principi són estatals, i els administren les comunitats autonòmiques. Això és, estructuralment analitzat en termes de dret, el que és Espanya avui. Una solució podria ser un sistema federal. Hi ha hagut sectors socialistes que han insistit en aquesta opció. Podria ser una manera d’acabar de reglamentar-ho tot i de resoldre problemes pendents, concert econòmic per aquí, concert econòmic per allà”.
