Agricultor ecològic a la vall del Jerte i fundador de diverses cooperatives: EcoJerte, La Cabra tira al Jerte, En Quesería…). Treballa també a la universitat, en temes d’ecologia ambiental i cooperativisme. És autor de Revoluciones naturales. Ara, publica, amb Isabel Álvarez Vispo, Territorios que alimentan (Icària Editorial).
Què són els territoris que alimenten?
Són propostes (molt arraconades ara per part del sistema agroalimentari global) per cuidar els territoris, les persones i poder tenir dret a una alimentació sostenible i una nutrició adequada. Aquests territoris, que haurien d’inspirar-se en una perspectiva agroecològica, estan sent molt atacats perquè el sistema agroalimentari el que fa és conduir l’alimentació cap al menjar. És a dir, tot allò que pots ingerir. Alimentació és el que ens nodreix. El menjar, controlat per multinacionals, des de la producció fins que arriba a la taula, cada vegada és més problemàtic. En termes de salut, de superar els límits ambientals… I també de l’erosió d’aquests territoris que alimenten. Erosió de pràctiques de cooperació social, de les cultures camperoles, d’entendre l’alimentació com a nutrició i no com una mercaderia. I garantir, a través de circuits curts, que necessitem una autonomia alimentària per un menjar més proper, de temporada, i d’acord amb les varietats locals.
Parleu en el llibre de l’agroecologia. De què es tracta?
L’agroecologia no és més que una perspectiva històrica, que cal actualitzar, per a la construcció de sistemes agroalimentaris sostenibles, que ens portin territoris que sostinguin les persones que produeixen, i cossos amb una nutrició adequada. L’agroecologia és un paradigma científic i un moviment social que diu “ja n’hi ha prou d’aquest sistema alimentari global controlat per multinacionals”. Recuperem principis del passat per tancar cicles de matèria, energies, producció, mercats més propers, i d’aquesta manera poder garantir que la gent pugui viure del que produeix. Una cosa que, actualment, és gairebé impossible per al petit productor. I, a més, que arribi alimentació adequada a pobles i ciutats, amb productes de temporada i varietats locals.
Qui mou els fils del menjar, a escala global, europea…?
Tenim dos pics. Un d’economicista, que són els mateixos fons d’inversió, ja que altres fons de mercat per a l’especulació han deixat de funcionar. Des del 2008 cap aquí es veu un intens aterratge d’aquests fons en sectors com actualment el de l’oli. Els fons pressionen les grans empreses amb les quals treballen, les Nestlé, Monsanto, etc., que, al seu torn, amb polítiques de portes giratòries, lobbies, etc., estableixen les normatives sanitàries, comercials… adequades als seus interessos, a Brussel·les i a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), a nivell internacional, i posteriorment en els espais regionals.
Està molt de moda en alimentació el factor “quilòmetre zero”. Respon la realitat al que anuncia o, bàsicament, és una fal·làcia, un ardit publicitari?
El 90% dels anuncis de “quilòmetre zero” són una fal·làcia. Pots estar alimentant un porc a prop d’on vius, però si ho fas amb soja procedent del Brasil, no té sentit. Pots dir porto llavors d’aquí, però potser procedeixen d’una patent d’un laboratori del Canadà. A més, la producció d’aliments no és només una qüestió agrària. És també social, econòmica, ambiental… L’agroecologia té tres variables: l’econòmica, que sigui viable; la cultural, adequada al territori i, per descomptat, l’agronòmica, en termes de sostenibilitat forta, com mantenir els sòls, la biodiversitat…
Què es pot dir de la sobreexplotació de la mà d’obra agrària, de vegades en condicions de semiesclavitud?
En general, tota l’economia està orientada a la satisfacció de les necessitats de les elits, que, en particular, es concentren en territoris privilegiats. A partir d’aquí, es construeixen cadenes globals de subministrament de mà d’obra –incloses les cures de les persones grans dels països occidentals–, a càrrec de persones llatinoamericanes, gent del Marroc, de l’Est i altres llocs, que venen a collir maduixes i altres fruites, en condicions que no suportaríem. Tot obeeix a cadenes globals. Es repeteixen els mateixos mecanismes del capitalisme global. Amb una manera d’entendre la vida molt patriarcal, productivista, que no obeeix a qüestions essencials de sosteniment de la vida.
Això de disposar de tot, durant tot l’any, a costa de, per exemple, produir espàrrecs al Perú i vendre’ls aquí, té algun sentit?
El sistema agroalimentari global funciona pel sistema de les tres M: mundialitzar els mercats, produir sobre la base de monocultius i únicament interessar-se pel menjar com a mercaderia, en aquesta lògica d’una societat de consum amb molt poca diversitat. És una aberració, però no puntualment, perquè no disposem d’autonomia econòmica per satisfer necessitats bàsiques. Els espàrrecs del Perú representen per qui els conrea allà, i per a l’Estat peruà, una font d’ingressos.
Com és la foto actual del moviment del qual tu formes part?
La iniciativa correspon a la gent que viu al territori i lluita per ell. Les experiències foranes són interessants, però minoritàries, de vegades perquè es dirigeixen a nínxols de mercat en ecològic o no estan gaire inserides en la cultura de la població. M’interessa molt més el desplaçament que s’està produint cap al qüestionament de l’agricultura superintensiva, entenent que cal tornar a cuidar el sòl, a pràctiques més aconsellables en l’ús de l’aigua… Són moviments molt subterranis, culturals, molt d’anar a poc a poc. S’hi estan donant entre els que volen romandre al territori i fer les coses d’una altra manera. L’important és arrossegar i defensar la petita producció.
Internet constitueix una eina significativa en aquesta via, mitjançant, per exemple, la venda directa del productor al consumidor?
Existeixen canals, alguns amb milers de persones, que de tant en tant compren fruita, transformats artesanals… És una possibilitat, però s’enfronta a un escull, com la petita producció en general, que és el tema de la logística. Els transports són cars per a una producció petita. Fins que les grans ciutats no s’adonin que l’alimentació és un problema i col·lectivitzin les seves decisions, nosaltres no hi podem fer gaire res. Ens agradaria que hi hagués logístiques compartides.
S’obre algun raig d’esperança de canvi, via administracions públiques?
Un informe europeu recent sobre l’agricultura ecològica propina una esbroncada tremenda als responsables, que no tenen polítiques coherents, i la seva acció consisteix en un repartiment de caramels, que no apunta cap a alternatives viables. Tenim petites coses, i formes de rentat verd. No hi ha polítiques transversals que facilitin a la petita producció vendre en proximitat i diversificar-se.
Feu esment en el llibre a la Confédération Paysanne francesa, com a referència de bones pràctiques…
Aquí no tenim el paisatge ecologista de França, amb moviments o sindicats amb prou múscul social, arrelament al territori, i defensa del rural. Hi ha algunes iniciatives a Catalunya, sobretot arran de la sequera, a Galícia, Astúries… Acabem de participar en una iniciativa de Nos Plantamos, una xarxa per a la transició agrícola.
Les bioregions, de les quals també parleu, transcendeixen les fronteres?
Els Pirineus són una regió que comparteix moltes coses. Les fronteres es dibuixen en el paper, però en geografia, en paisatges, cultures… no entenem d’aquestes fronteres. Això és molt significatiu a tota la Raya de Portugal i Espanya. També és significativa la regió de Gredos, des del nord de Madrid fins a la Serra da Estrela, a Portugal. Això és una bioregió, amb un potencial per autoabastir-se i fer-ho amb les zones limítrofes.
Com es pot fer front a situacions d’emergència, com els porcs a Catalunya o la contaminació del Mar Menor?
Això és la punta de l’iceberg. El que estem veient és la desaparició salvatge de la biodiversitat, un escalfament exponencial, la desertificació… Això és un gegant amb els peus de fang. Hem perdut la nostra consciència d’espècie i treballem contra el nostre hàbitat. I això és una cosa material, de pura supervivència… Des del punt de vista ideològic, som conseqüència d’un model d’home-rei de la creació. En qualsevol cas, la major part del món segueix alimentant-se amb productes de proximitat.