Procedeix del periodisme i la docència. Va treballar al llarg de dues dècades a TVE. Va fer classes a la UAB, on va ser vicedegà. Ara, ho fa a la Universitat de Girona. Participa en el projecte “Goals for change”, orientat a crear una nova narrativa sobre emigració, a través de l’audiovisual i el futbol. Exposició a la Nau Bostik, a Barcelona, a partir del 30 d’octubre (C/ Ferran Turné, 1-11).
De què va “Goals for change”?
Arran de l’últim Mundial de futbol, Ofelia de Pablo, Javier Zurita i Pablo Tosco van llançar el projecte, que ha estat recolzat per la beca Art for Change, la Fundació LaCaixa i Canon Europa, en el qual s’utilitza el futbol com a eina d’integració. Vam establir contacte amb ells i vam acordar fer alguna cosa conjuntament, partint de la convicció que un dels problemes més greus que hi ha en el tractament de l’emigració als mitjans de comunicació és la falta de la primera persona. Normalment, la gent migrada només parla en situació de conflicte, i no sempre. I no volem fer-ho nosaltres, sinó ells mateixos, els emigrants. L’exposició no és més que la visió d’aquests nois del seu entorn.
Quan parles de “nosaltres”, a qui et refereixes?
Vam néixer, amb el nom de Darna (Casa teva), com a associació al Raval, donant suport a emigrants joves, sobretot amb classes de català, castellà i anglès, i també d’àrab. Amb el temps, els nois comencen a veure el local com un lloc de referència, i parlen de fer més activitats. Ells van ser els que ens van proposar començar a jugar a futbol. No estàvem gaire familiaritzats amb el tema, però vam fer una aposta i vam entrar en una lliga de futbol sala. L’experiència va ser bona, i d’aquí vam passar al futbol competitiu. Inicialment, ens vam associar a un club i, finalment, vam decidir tirar endavant pel nostre compte. Ens vam ficar en un embolic impressionant, ho vam superar i portem quatre anys competint.
Per què el futbol, precisament?
Concebo el futbol com una eina d’integració. Com gairebé tots els esports majoritaris, de sobte es converteix en una escola de vida. A través d’ell, els nois poden aprendre i interioritzar valors que en altres llocs s’imposen de manera gairebé obligada. Entenen que aquests valors són fonamentals per circular per la vida. Aprenen a valorar també el treball en equip, a entendre que la responsabilitat és un tema fonamental. Comencen a entendre que les coses cal saber-les demanar. Es tingui o no raó, s’ha de ser una persona educada… Entenem que totes aquestes qüestions són principis de vida. Som un equip de 22 jugadors i entrenem al camp de la Barceloneta.
Com altres grans qüestions, es tendeix a parlar d’emigració en abstracte. Sobre el terreny, quin caire adquireix la conversa? Deriva fatalment cap al racisme? Entorn de què? Procedència, sexe, color de la pell, nivell de renda?
Fonamentalment econòmic. I relacionat amb els prejudicis a no sé quines persones. A Marbella, respecte a la població marroquina, no estaríem parlant de racisme. Ho faríem de turistes rics. Aquí sí, perquè ens referim a persones pobres. La Federació de Futbol s’omple de missatges (i està molt bé), de “lluitem contra el racisme”. Vinícius posa Espanya en solfa perquè diu que és un país racista. En el dia a dia nostre, el dels partits, sí que hi ha racisme, sincerament… I sí que crec que estem en un país racista. Per descomptat, no als nivells d’alguns altres. Però en patim una de les seves pitjors expressions, que és el racisme latent. No és explícit, com altres, però es manifesta, per exemple, en qui diu, “aquests són moros…”. Ens insulten moltes vegades als partits dient-nos “moros”. Això ens obliga a un esforç de contenció. No ens podem permetre que, a un insult racista, un de nosaltres hi respongui amb un cop de puny.
Tot això, malgrat ser d’un país molt d’emigració…
Si, per descomptat, som un país bàsicament emigrant. Hem exportat persones durant bona part de la nostra història. Què hi van anar a fer a Alemanya gent de la generació dels nostres pares? Jo soc fill de l’emigració andalusa. Els meus pares són de Granada. De sobte, sembla que ens hem oblidat d’això, i tenim mentalitat de nou-rics. A més a més, ho diuen els experts, els números, els nostres comptes de la Seguretat Social no sortiran, perquè ens fem vells i no hi ha prou gent jove treballant. Les fòbies contra l’emigració estan emparades en els prejudicis. El racisme latent es viu al carrer. Els nois m’expliquen que ho viuen, que, si s’acosten a unes noies, el primer que fan és amagar el mòbil… Fent una pràctica amb una càmera de televisió pel Raval, un xaval es va endarrerir 20 metres. Quan em vaig girar estava amb dos policies, que l’havien parat. Es van relaxar només pel meu accent. “Entengui –em diuen– que on estem…, un noi així…(moro), amb una càmera bona…”.
Què es pot dir de les institucions i els mateixos partits que, de manera reduccionista, situen l’emigració en un espai acotat, quan, per la seva naturalesa, és una qüestió transversal, complexa, de caràcter social, econòmic, cultural, històric…?
Crec que falta esperit crític. El racisme s’acaba amb el coneixement. Quan, de sobte, el teu veí de dalt deixa de ser el dominicà que fa soroll, per ser el Jonatan. Quan a una persona li poses nom i cara, la gent majoritàriament deixa de ser racista. Existeixen llocs on hi ha molta conflictivitat i no hi ha tanta població estrangera.
Quina part de responsabilitat concerneix als mitjans en la creació d’aquest clima de recel?
El discurs que fomenten els mitjans de comunicació és majoritàriament negatiu i ple de prejudicis. Els experts diuen que aquesta narrativa s’empara en el prejudici i el tòpic i, a més, acaben generant actituds racistes. Amb impulsos maniqueus, es va construint un imaginari del món de bons i dolents. I una mentida, repetida sistemàticament, s’acaba convertint en una veritat. Un discurs negatiu sobre la població emigrada acaba repercutint en la imatge que ens en fem. Se li atribueixen delictes que no cometen. Però, és clar, com que no tenir papers es considera un delicte… I, a sobre, les estadístiques confirmen que emigració i delinqüència és una falsa equació. La majoria de la població carcerària a Espanya és d’espanyols.
Per què s’obliga els emigrants a aprendre català i, per exemple, a mi, que soc basc, no, més enllà de la meva condició de ciutadà espanyol?
Hi ha un moment a Catalunya que s’aposta per emigració no castellanoparlant. Des del poder entenen que si venen persones llatinoamericanes, que ja saben espanyol, no aprendran català. Si portes gent que no tenen el castellà com a primera llengua és més fàcil que aprenguin català. Això resulta preocupant, en primer lloc, perquè estem atribuint a les llengües característiques que no els corresponen. Una llengua ha de ser una eina de comunicació. I si això se substitueix per qüestions polítiques o d’una altra índole, el primer que ho pagarà serà el mateix idioma.
Parlant de futbol i racisme, el fenomen Yamal, els germans Williams… val, com la fotografia, més que mil paraules?
Sí, contra els Williams, molt poca gent serà racista, però contra un Williams desconegut que juga a la quarta catalana és molt fàcil ser racista. Si algú li crida a Vinícius “negre de merda”, demà és portada, i segurament serà citat a declarar. A nosaltres cada dos per tres algú ens insulta, i no passa res. Estem en una societat racista, una cosa que potser comença a la mateixa escola. Al final, falten elements de normalització. Quants presentadors de telenotícies gitanos hem conegut? Porten aquí més anys que molts de nosaltres, i encara els considerem de fora. L’altre dia em deia el Jordi, de 18 anys, amb pares senegalesos, que li preguntaven “i tu d’on ets”. Català. “No, no, d’on ets, de debò…”. Una cosa que si fos ros ningú li preguntaria.
Si haguéssim mantingut aquesta conversa fa 2.000 anys, en un context més primari, aïllat…, podria tenir sentit. Però avui dia, amb un món que se’ns ha fet petit, és tot el contrari. Sembla absurd parlar de racisme, xenofòbia… En qualsevol cas, algú o alguna cosa pot parar l’aspiració de les persones de viure on vulguin i com vulguin?
Sempre hem emigrat. Tots, a tot arreu. Avui ets aquí, i demà ves a saber on. La gent emigra i aquí no hi arriben els més pobres, que ni tan sols pensen a abandonar la seva condició. En molts casos ve gent formada. Som tontos, si no sabem aprofitar-la. El racisme, al final, és pura ideologia.
