El recent escàndol que envolta Íñigo Errejón, que just després de dimitir es va veure assenyalat per diverses denúncies d’assetjament i violència masclista, posa en relleu un problema profundament arrelat a la nostra societat: la cultura del masclisme que afecta tots els àmbits, inclosa la política. Les acusacions, algunes realitzades públicament per figures com la periodista Cristina Fallaràs, han despertat un debat necessari sobre el paper del masclisme en la política i el silenci còmplice que sovint l’envolta.
El cas d’Errejón, figura emblemàtica de l’esquerra espanyola, revela una trista realitat: moltes dones es veuen obligades a callar per por de les represàlies o de no ser cregudes. Fallarás, en la publicació en què parlava en nom de les víctimes, va descriure Errejón com “un maltractador psicològic”, cosa que no pot ser presa a la lleugera. La violència de gènere no només es manifesta en actes físics; també es troba en comportaments subtils però destructius que perpetuen una dinàmica de poder desigual.
Aquest tipus de comportament no són incidents aïllats, sinó que són part d’una cultura més àmplia que minimitza el patiment de les dones i les silencia. La violència masclista és un fenomen sistèmic que ha de ser abordat no només des de la perspectiva individual dels agressors, sinó com un reflex d’una societat que sovint tolera i justifica aquestes actituds.
La reacció inicial de Sumar, que va optar per investigar internament les denúncies, és un pas positiu, però no suficient si no s’acompanya d’un compromís ferm i visible per eradicar el masclisme.
És fonamental que els partits polítics es converteixin en aliats en la lluita contra la violència de gènere, no només a través de declaracions simbòliques, sinó implementant polítiques efectives que donin suport a les víctimes. Les estructures de poder han de ser desmantellades i és responsabilitat de tots nosaltres exigir un canvi.
La política ha de ser un espai on es promogui la igualtat i el respecte, no pas on es perpetuïn velles dinàmiques d’abús. A més, el fet que Errejón, malgrat la seva imatge de defensor de la igualtat, es vegi embolicat en aquestes acusacions, ens porta a qüestionar la veritable naturalesa de molts discursos polítics. La distància entre les paraules i els fets és, en molts casos, abismal. Els moviments feministes han lluitat durant anys per visibilitzar aquestes problemàtiques, i el silenci dels que diuen donar suport a la causa és, en ell mateix, una forma de complicitat. També ens caldria qüestionar quan associem la imatge de la figura de l’assetjador o maltractador a un monstre, quan en realitat -i per desgràcia- són figures que campen al seu aire per la societat i a qui és qüestiona és a les dones.
La sortida d’Errejon de la política hauria de ser una crida a la reflexió sobre com abordem el masclisme a la nostra societat. No podem permetre que la por i la cultura del silenci continuïn dictant la narrativa. Cada denúncia ha de ser escoltada, cada veu ha de ser recolzada, i cada acte de violència ha de ser condemnat. Només així podrem construir un futur on la igualtat de gènere no sigui només un objectiu sinó una realitat quotidiana.
Necessitem construir xarxes de suport fermes, a nivell formal i informal, que les dones no tinguin mai por de dir el que els ha passat per temor que se les revictimitzi o se les posi en dubte, per por que la seva vida laboral o social quedi destrossada i a haver de començar de nou. És important també que hi hagi una reparació real a les víctimes que tan damnificades han estat, una pena real i ferma per als agressors. Només així començarem a poder teixir un sistema just contra les violències masclistes.
El cas d’Errejón posa de manifest que la lluita contra el masclisme és més urgent que mai. Ens enfronta a un mirall que reflecteix les nostres pròpies complicitats i ens convida a qüestionar les nostres pròpies actituds. La política ha de ser un espai de transformació i és hora que tots ens comprometem a fer-ne un lloc més segur i equitatiu per a tots.
