Un dels focus informatius que va centrar la política europea de la setmana passada va ser el pla excèntric i inhumà de l’executiu italià de deportar més d’una desena d’immigrants en centres d’identificació i repatriació situats a Albània. Si bé és cert, afortunadament, que la justícia va rebutjar el projecte de Giorgia Meloni, el més angoixant van ser les declaracions de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en les quals assenyalava que calia “extreure ensenyances” de la mesura adoptada per la primera ministra italiana.
Les paraules de la dirigent conservadora alemanya són altament preocupants perquè evidencien que, a dia d’avui, el projecte europeu corre el risc de desaparèixer si aquesta és la deriva que s’imposa en els anys que venen. En aquest sentit, no està de més recordar que el pla migratori propugnat per la mandatària italiana contravé un dels valors sobre els quals va néixer i pivota la Unió Europa i que no és altre que la inviolabilitat de la dignitat humana.
Amb tot, el més alarmant d’aquesta mesura controvertida, però també del conjunt del debat migratori, és el marc que s’empra per abordar-lo. És a dir, el més greu no són les polítiques adoptades, sinó els prismàtics que s’utilitzen per arribar a la conclusió que aquella política és la millor solució per combatre la immigració. Dit d’una altra manera, actualment una part important de la classe política europea (i els resultats de les darreres eleccions comunitàries ho avalen) parla dels immigrants com si aquests fossin una mercaderia que s’ha d’expulsar o traslladar en altres punts del país o del continent perquè, segons defensen, només aportaran elements negatius. Obvien, premeditadament, que molts d’ells ho han deixat tot i s’han jugat la vida per intentar tenir el que qualsevol persona anhela: un futur millor.
Resulta evident, en aquest sentit, que cap ésser humà deixa la seva llar i la seva família si percep que a la seva comunitat o al seu país hi té un horitzó de progrés, benestar i prosperitat. I, malauradament, els que finalment arriben a un país europeu i tenen l’opció d’emprendre una nova vida allà reben el rebuig, quan no l’odi, d’una part de la ciutadania que es fa seu el discurs extremista i fal·laç de les formacions ultraconservadores.
Per altra banda, i no menys important, quan s’aborda aquesta temàtica se solen passar per alt dos elements: el primer és que la població d’origen estranger sol dur a terme les tasques o les feines que els autòctons no volem fer (des de treballar al sector de la construcció o cuidar persones grans passant per netejar domicilis o oficines); i el segon és que la immensa majoria d’estudis elaborats asseguren que necessitarem la immigració per revertir la davallada demogràfica que està patint Europa si volem mantenir l’actual model de vida.
I quin és el paper de l’esquerra en tot aquest debat públic? Soc del parer que aquests sectors polítics s’equivoquen quan emfatitzen la importància d’endurir les fronteres. Sense anar més lluny, és el que està ocorrent a Alemanya. Per aquest motiu, no està de més recordar que justament el projecte comunitari va néixer per enderrocar els murs i per crear un espai de drets i llibertats que destaqués, precisament, per unir la diversitat social, política, religiosa, cultural i lingüística dels Estats que el componien.
Per això, precisament, els líders progressistes no només s’han d’oposar a les polítiques de Meloni, sinó que han de capitanejar la construcció d’una nova narrativa política i social que ha de pivotar sobre diferents potes: una major redistribució de la riquesa (quan aquesta no existeix tendeixen a créixer les desigualtats i a augmentar els adeptes al discurs contrari a la immigració); la integració dels nouvinguts (l’administració ha de garantir que poden accedir a tots els serveis públics i que tenen els mateixos drets, deures i oportunitats que els ciutadans nascuts aquí); una aposta per la convivència i la pau social (cal reconèixer el pluralisme existent i explicar de forma pedagògica tot el que aporten a la nostra societat els ciutadans vinguts d’altres punts geogràfics); i, finalment, una major inversió pública en els països d’origen per tal que aquestes persones no hagin de marxar de casa seva per emprendre el seu projecte de vida.
En conclusió, l’esquerra ha de vertebrar una alternativa de model en aquesta matèria si no vol quedar absorbida pel marc mental d’unes forces polítiques conservadores que estan cada cop més a la dreta i que posen en perill el paradigma de convivència entre diferents que ha ajudat a construir la Unió Europea.
