L’afer Íñigo Errejón planteja la vella polèmica de la prevalença, o no, de l’obra per sobre del comportament de l’autor. Més d’un cop hem discutit sobre si hem d’aprendre a separar un bon material de la vida gens edificant del seu creador. Fins a quin punt estan o no íntimament relacionats? Els exemples d’aquesta disjunció són molts i afecten molts camps: Neruda, Picasso, Sartre, Polanski… Si fem cas al teòric literari i filòsof francès Roland Barthes, hauríem considerat l’obra com un ésser independent a l’autor. Altres teòrics opinen, al contrari, que una part vital de l’artista habita en la seva obra. No hi ha fórmules perfectes. Estem parlant d’un producte subjectiu i emocional com és l’art.
En el cas Errejón no es tracta d’una creació artística. És més greu, ja que fa referència a la defensa política d’una ideologia que és impugnada greument en la seva pràctica. No és una petita contradicció. Els abusos sexuals ataquen de soca-rel els postulats que el mateix Errejón i l’espai que ocupa defensen com a marca pròpia. L’exigència d’exemplaritat és indiscutible.
Es parla i es parlarà molt del tema, i també s’usa i s’usarà com a arma llancívola. La munició a les formacions i als ideòlegs de dretes ha estat un magnífic regal inesperat. Els mitjans han trobat un material molt atractiu. Està clar que se n’ha de parlar i s’ha de denunciar. Tanmateix, en aquest batibull que s’ha organitzat, es fa molt difícil endreçar i destriar responsabilitats. La manera com alguns mitjans han tractat la qüestió sembla més propi d’un safareig visceral que una denúncia seriosa. S’ha de donar veu a denúncies anònimes a les xarxes? O a rumors de bar?
Els bons discursos d’Errejón, la defensa de la seva formació i del govern dels postulats feministes, han de quedar totalment al marge dels comportaments indignes. Els mitjans de comunicació, de manera urgent, han de tractar la qüestió de manera seriosa, a partir de denúncies formals, amb noms i cognoms, destriant responsabilitats clares. És vital que la discussió no es converteixi en un espectacle, sinó que se centri en les solucions constructives per ajudar a garantir un tractament just i seriós d’aquestes qüestions. Cas contrari, el cas Errejón es convertirà en un vodevil que només servirà per ridiculitzar i objectar els progressos en defensa de les dones dels últims anys. La impugnació ha començat, més ben dit, ha continuat en molta força en molts discursos que van influint en la percepció pública en l’àmbit social.
