El gat de Schrödinger és un experiment mental en la mecànica quàntica, segons la qual el gat es troba literalment viu i mort alhora dins d’una caixa tancada.
Una cosa semblant em va succeir en la vaga general de desembre del 1988 que vaig estimar justa i necessària. Ocupava un càrrec directiu a l’administració de la UAB. No s’havien acordat ni decretat serveis mínims. Això em va fer romandre al meu lloc de treball per si es produïa algun incident no desitjat. Al mateix temps, vaig reclamar que se m’inclogués en la llista de vaguistes i se’m deduís la part del salari corresponent. Vaig estar treballant i en vaga al mateix temps?
Això fa pensar en la incertesa de si seran possibles o si seran o no probables, algunes de les proposicions que, en els temps que corren, semblen contradictòries i fins i tot absurdes. Per exemple: Voler i no voler al mateix temps ser president del Govern de l’Estat; reclamar l’increment del finançament dels ens territorials, però impedir els pressupostos que el propicien; necessitar mà d’obra per molts treballs que els oriünds no poden o no volen fer, i posar-los tots els impediments imaginables als immigrants que acudeixen.
L’aposta per la descarbonització de l’atmosfera i contra l’escalfament global que propicia el canvi climàtic alhora que es pretén ampliar l’aeroport perquè l’usin més avions més grans; que s’adeqüi la terminal del port perquè arribin més vaixells de transport de contenidors i de creuers turístics gegants; que es construeixin més estacions de transport de passatgers per carretera, autopistes i cinturons perquè circulin més autobusos i camions mentre el corredor ferroviari del Mediterrani s’eternitza, sense planificar el transport de mercaderies per ferrocarril a llarga distància amb el de camions per a la distribució a curta distància.
Per a l’alto el foc i la pau, situen al Mediterrani portaavions USA que cooperen en la guerra; amb l’assentiment de la UE i la impotència de l’ONU s’empara a Israel, que continua espoliant, massacrant i perpetrant el genocidi de palestins i altres innocents i indefensos.
L’assossec en les relacions entre catalans i amb la resta d’espanyols, després dels indults i l’amnistia, amb l’evidència que Catalunya segueix a Espanya i aquesta a Europa, i que, encara que imperfecte, vivim en un Estat de Dret en què les regles només es canvien seguint el procediment establert i no a les braves, mentre els mitjans audiovisuals de la Generalitat amb TV3 al capdavant prediquen i divulguen el contrari.
La necessitat de millorar la salut i la seguretat dels treballadors amb la possibilitat d’acudir al treball estant en situació d’incapacitat laboral transitòria, es podria pensar també per a la incapacitat permanent parcial, total i absoluta? Com es fa per a la jubilació. Així a poc a poc… La voluntarietat del treballador, i del seu metge, poden obrar la possibilitat quàntica que l’incapacitat per al treball estigui, alhora, capacitat per a treballar?
És indubtable que gairebé la totalitat de treballadors de baixa sofriria pressions perquè exerceixin aquesta possibilitat, especialment en les empreses petites i mitjanes. A alguna persona amb un treball que l’apassioni pot ser que li vagi bé, però aquesta excepció justifica generalitzar-la? Encara que ara existeixi a Espanya una sanitat pública universal per a totes les persones, recordem que va haver-hi un temps que la dels treballadors era només per a recuperar-los per al treball. Es torna a aquesta concepció?
Les organitzacions empresarials han mostrat el seu entusiasme. Potser pensant a reduir els índexs d’absència dels treballadors del centre i del lloc de treball. Si l’avarícia, l’ànsia per controlar el treball i limitar els treballadors no els encegués, podrien observar que l’absentisme, els abandonaments o peticions de trasllats freqüents, el descens en la quantitat i qualitat del treball, provenen principalment de la manca de satisfacció i de benestar laboral i de sistemes de promoció pel simple transcurs del temps, menyspreant l’evolució professional, de coneixements i d’experiència.
Aquestes expressions de problemes afegits i altres no resolts, entre els quals la desconsideració professional, la precarietat, l’autoritarisme organitzatiu, considerar el treballador com a simple apèndix del sistema, d’un sol ús instrument per al treball que es dissenya prescindint d’ell, en comptes de dissenyar el treball per al treballador i les seves característiques, tenen una importància primordial: són causa de la crispació i del desconcert que existeix en l’àmbit laboral, que afecta la societat en el seu conjunt.
Avui la preocupació per la pèrdua del salari vinculat al lloc de treball i a la deslocalització o tancament de l’empresa sense alternativa laboral impedeix que el descontentament i el conflicte latent s’expressin obertament. Però això no durarà eternament i passarà per sobre de dirigents babaus.
L’ordre neoliberal decadent i els seus gestors continuen prescindint que el treballador és una persona humana portadora d’un cúmul de valors, necessitats, desitjos, tendències, hàbits, interessos, aptituds i actituds, que està en un mitjà social determinat i que busca realitzar-se en el seu entorn laboral, familiar i social. Potser creuen que la persona humana integral pugui ser substituïda per la intel·ligència artificial i la robòtica perquè no han aconseguit el “goril·la ensinistrat” i els braços continuen venint amb un cervell.
