Dibuixant, entre altres coses. Explica històries de diverses maneres: 50 llibres de còmics publicats, quatre obres de teatre, una pel·lícula… Com a humorista gràfic, ha col·laborat en nombroses publicacions. També ha il·lustrat portades de discos, videoclips, cartells… Trocitos de mi vida és el títol de la seva sèrie de videoart més coneguda. Ara, publica Malismo. La ostentación del mal como propaganda (Capitán Swing).
Has creat o redefinit un nou concepte: dolentisme. De què es tracta?
En resum, del que es diu al subtítol del llibre: l’ostentació del mal com a propaganda. És una cosa que no he inventat jo. Només he intentat posar nom al que tots estem veient cada dia. Tradicionalment, quan algú feia alguna cosa dolenta o desitjava fer-la, després ho justificava d’alguna manera. Només en cercles concrets podies presumir que havies fet algun mal. Per exemple, a l’escola deies als teus amics que havies robat a Galerías Preciados, perquè així semblaves més aventurer. Però no l’hi deies al profe, al director, ni als teus pares. Avui dia, resulta que ser dolent, confessar accions reprovables, funciona de moltes maneres per obtenir algun benefici. Pot ser per obtenir més repercussió als mitjans, o fins i tot per incrementar l’acceptació electoral.
La propaganda a la qual et refereixes podria ser entesa com una mena de màrqueting?
En origen de vegades és casual. En el llibre parlo del “que se jodan”, d’Andrea Fabra. No crec que ella hagués pensat en la repercussió. Era una cosa que li va sortir. El que passa és que es va adonar que no li va anar tan malament. Va ser criticada, però, de sobte, es va fer famosa. Estem vivint un moment en què, en molts casos, el dolentisme és producte d’equips de comunicació, de màrqueting. Deu anys després d’allò d’Andrea Fabra, Begoña Villacís es fa unes fotos destruint barraques, amb un objectiu publicitari. Una maldat que és pur màrqueting.
Épater le bourgeois, tal com ho enteníem, té alguna cosa a veure amb el dolentisme?
Sí que hi podria tenir alguna cosa a veure. Era potser una forma de transgressió que també s’utilitzava per cridar l’atenció. En humor, utilitzem un mecanisme que anomenem ruptura de protocols. En determinats ambients, fas alguna cosa que no és habitual i crides l’atenció. Això ajuda a fer que parlin de tu, i aconsegueixes més rellevància. Hi ha algunes formulacions del dolentisme. La del columnista que diu qualsevol barbaritat perquè el cridin de la televisió i obtenir més atenció cap al seu article que no llegeix ningú és el mateix sistema. El que passa és que se n’ha anat de mare, i ja no l’utilitzen quatre autors per cridar l’atenció.
El dolentisme és propi de dolents o va més enllà?
Del dolentisme jo en dic estratègia. No és rellevant que qui la du a terme sigui bo o dolent. Vull creure que no tothom que utilitza el dolentisme és dolent. Simplement, creuen que fent-se més dolents del que són, l’estratègia els resultarà rendible. En qualsevol cas, el sol fet d’utilitzar-la també diu que no ets la persona més maca del món. En el llibre, no he citat expressament columnistes precisament per això. Molts d’ells haurien desitjat que els esmentés.
Pot ser que, en alguns casos, el dolentisme es quedi en allò que s’ha anomenat “espantavelles”, o “que ve el papu”?
El rotllo d’espantar pot estar relacionat amb el dolentisme, però no necessàriament. Es pot espantar i no utilitzar el dolentisme, com en els anuncis que diuen que fan una assegurança antiocupes. Però també és cert que hi ha personatges que utilitzen aquests mètodes.
El dolentisme exercit per cabrons, cosa que també està en ascens, es podria anomenar cabronisme?
És una altra cosa. Fer el mal per afició, crec que podria ser el més proper al cabronisme. Perquè t’agrada fotre. Per mi dolentisme és fotre per aconseguir alguna cosa. No només perquè t’agrada. Per exemple, hi ha els assassins de masses que de petits mataven gats i els cremaven, però ho feien pel seu compte. Això és cabronisme. Si després, a l’escola propaguessin que havien matat un gat, això sí que seria dolentisme. O sigui, fer el mal per promocionar-se.
El dolentisme, que sembla una cosa de l’emissor, també està en el receptor, que li segueix la veta?
Per descomptat. En qualsevol estratègia de comunicació l’emissor sense el receptor no existeix. Si el receptor no aplaudís, aquestes estratègies no existirien. De fet, quan aquesta estratègia arriba a la publicitat, els publicistes no faran una cosa amb el risc de ser criticats. Si ho fan és perquè saben que funciona. Per exemple, els programes de televisió amb figures de poder. Hi ha experts que renyen els concursants. Una vegada hi va haver un jutge que ho feia això, i no va ser conscientment. Però quan van comprovar que funcionava, van començar a explotar-ho, fins al punt d’estar guionitzat.
Té alguna cosa a veure el dolentisme amb la postmodernitat?
Sí. La postmodernitat va passar molt de pressa, però els seus efectes es deixen veure per tot arreu. En alguns casos catastròfics. El “tot s’hi val” va tenir alguns aspectes positius, com buscar un camí a qüestions que havien arribat a carrerons sense sortida. Va contribuir a canviar referències culturals per coses a les quals no s’havia parat esment… Però fer valer qualsevol cosa, sense referents, difumina els límits.
Als mitjans de comunicació públics de Catalunya s’ha generat un estil d’humor, diguem-ne “patriòtic”, amb coses com, per exemple, substituir les salutacions del principi del programa, per un “bona nit i puta Espanya”, dirigit a determinades audiències. Com s’interpreta això?
No estic al corrent del cas, però el tipus d’humor insultant, que jo he conreat en ocasions, m’ha arribat a molestar, perquè ha arribat a ser un mainstream. Tant fer putades a la vida real com el mecanisme de l’humor que recorre a trencar els protocols d’aquesta vida no acaba bé. Fer una cosa inusual que faci riure cada vegada funciona menys. Aquesta és una de les raons per les quals tinc previst matar el meu personatge d’Herminio Bolaextra.
També compta l’abast, la dimensió de l’assumpte, la grandària en el dolentisme?
Importa la dimensió i també el cercle. No és el mateix dir entre amics qui és el cabró que ha fet un pet, que dir-ho des d’una estrada, dirigit a tothom. La dimensió també és important. He decidit acabar amb el meu personatge perquè ja no em ve de gust participar en dimensions petitones.
Què es pot dir de l’abast, la transcendència dels bombardejos a Gaza?
L’Estat d’Israel i Netanyahu fan publicitat segmentada. De portes enfora, justifiquen les seves maldats amb sistemes tradicionals, com el “jo no he sigut”, “ho he fet sense voler”, “tenim dret a defensar-nos”… A Hiroshima i Nagasaki es va dir que havien matat 300.000 persones, però que d’aquesta manera es van evitar més morts si hagués continuat la guerra. De portes endins, a les seves televisions, sí que hi ha dolentisme, descaradament. Estan dient que destrueixen Gaza per construir xalets amb vista a la platja, els seus soldats surten explicant qui ha comès el crim de guerra més gran…
El dolentisme és una cosa més aviat pròpia del Ruedo Ibérico o és de caràcter, diguem-ne, planetari?
Hi ha una estratègia internacional, com la d’El Yunque i totes aquestes associacions, que tenen com una de les seves línies recurrents la del dolentisme. Però no és exclusiu d’aquestes multinacionals del mal. Jo parlo del dolentisme autòcton perquè té les seves característiques pròpies. Però, com tot el que arriba a aquest país, ho fa més tard.
Posant cares al dolentisme, que es pot dir de Milei?
Milei utilitza el dolentisme en grau màxim, però també forma part d’altres exponents, com els nazis del misteri. Presumeix de parlar amb el seu gos Conan, que està mort. Això a l’Argentina sempre ha existit, l’esoterisme, la conspiració… Però Milei ha barrejat totes les estratègies dolentistes fins a convertir-se en una cosa delirant.
La distopia forma part del dolentisme?
Hi ha diferents tipus de distopia. L’ecològica, l’espantavelles, la depriment, que sembla que anem cap al desastre i no hi ha res a fer… Però n’hi ha una que ho celebra. La de La Purga, que diu que un dia ens podrem matar els uns als altres, i va Trump i ho diu en un discurs: hi hauria d’haver una hora en què la policia pogués fer el que vulgui. Hi ha també una distopia que vol donar una espècie de moralitat. El Club de la lluita, amb un personatge masclista, fastigós, que perd el cap… Hi ha gent que ho ha entès tan malament que fins i tot han muntat un Club de la Lluita a Madrid. Una cosa així va passar amb Torrente, però jo vull creure que era una cosa irònica.
