A Barcelona, sobren advocats que sostenen arguments prou sòlids i de pes per impugnar la recent assemblea de compromissaris del FC Barcelona. En canvi, falten barcelonistes que s’atreveixin a fer aquest pas i denunciar els fets, infraccions i irregularitats, alguns fàcilment contrastables, susceptibles de portar-se davant els tribunals, com el mateix format de l’assemblea, telemàtica, convocada per Joan Laporta sota preceptes i excuses més que discutibles. Acollir-se avui a un decret de la Generalitat de caràcter extraordinari, com va ser el de la covid per afavorir l’associacionisme en temps de pandèmia, no sembla una decisió racional, coherent ni molt menys necessària.
Menys encara si s’exclou expressament de participar la majoria dels socis i, en canvi, es permet i promou l’accés a la sala del senat. És a dir, dels socis de major edat que en temps de covid serien considerats població d’especial risc. Més que paradoxal, el contrasentit és delirant i injustificable, una mesura que només respon a un tic dictatorial del president i a la voluntat de la junta de limitar per tots els mitjans que els socis puguin expressar lliurement la seva opinió, puguin interpel·lar a la junta, preguntar i, sobretot, votar a mà alçada en un context molt distint del virtual, on l’atmosfera pot ser puntualment adversa o simplement discordant de les propostes de la directiva.
Per exemple, a Josep Maria Bartomeu li va tocar retirar -és a dir, perdre- una proposta de reforma gràfica de l’escut perquè l’assemblea s’havia escalfat prèviament en la ratificació de dos membres de junta que als assembleistes se’ls havia promès votar per separat i la taula va proposar fer-ho de manera conjunta. A Laporta li havia succeït una cosa similar en l’assemblea ordinària de l’octubre del 2021 amb el préstec dels 1.500 milions per a l’Espai Barça i el conjunt de canvis pretesos per la presidència. Els socis demanaven igualment la celebració d’un referèndum i, davant el clímax d’un possible resultat desfavorable, el que va proposar va ser ajornar l’assemblea amb el pretext que el Barça jugava en el Camp Nou, i reprendre-la la setmana següent, ja amb les aigües calmades i havent anunciat que hi hauria un referèndum. I encara així, en aquesta segona part, no va poder tirar endavant la llei de punt final amb la qual pretenia anul·lar els drets de la Confederació Mundial de Penyes i l’extermini del poderós ordre penyístic que tant havia prosperat independentment del control de la junta. Va perdre per un sol vot i va ser en aquest precís instant quan Laporta va decidir acabar per sempre amb tots els preceptes de democràcia i de participació assembleària dels socis.
Per major vergonya del barcelonisme i com a demostració de la mala fe amb la qual ha actuat la directiva de Joan Laporta, tancant la porta als assembleistes, existeixen dos precedents, el juny i l’octubre del 2021, de la celebració presencial de dues assemblees, les dues primeres després del seu retorn a la presidència, obertes i participatives amb l’únic motiu d’aparentar proximitat, transparència i un renovat esperit de regeneració, de tornada a la normalitat malgrat continuar vigents encara mesures sanitàries excepcionals a les quals podria haver recorregut -llavors sí- perquè s’hagués convocat digitalment i telemàticament.
Per si no fos prou, el mateix president, a tall de comiat de l’anterior assemblea virtual, la de l’octubre del 2023 -marcada per una substancial minva de compromissaris acreditats, l’escassa interacció i el penós espectacle, consentit per Laporta, d’un dels seus assessors, Enric Masip, demanant que li tallessin l’àudio al soci Jaume Llopis enmig d’una intervenció tant crítica com legítima i respectuosa- es va comprometre públicament a recuperar el format presencial en la següent. És a dir, la del passat dia 19 d’octubre.
Laporta no podia imaginar en aquell moment seu de feblesa que un any després l’auditor li posaria entre l’espasa i la paret amb una provisió de 141 milions per la venda, encara pendent dos anys després, de Barça Studios i una excepció comptable per no avenir-se a ajustar al seu valor real, pràcticament a zero, el de la societat Bridgeburg Invest, registrat en els llibres per 208 milions. No podia arriscar-se al fet que els socis, encoratjats per una oposició que reclamava recuperar els mínims estàndards democràtics i estatutaris del FC Barcelona, rebutgessin els comptes sense reformular d’acord amb l’advertiment de Grant Thornton, l’empresa auditora que ja havia transigit amb l’escandalós paperot de Barça Studios durant dos exercicis seguits, donant per bons ingressos per 408 milions dels quals només s’havien cobrat 55 milions en realitat. La resta, Laporta els havia comptabilitzat i gastat.
La convocatòria en si mateixa ja contenia defectes de forma, segons el parer d’alguns legalistes, perquè no s’informava els socis amb el degut detall de les garanties concretes sobre el recompte de les votacions, per exemple, i a més va fallar estrepitosament sobre un altre dels requisits exigits per la llei, com que la totalitat dels socis poguessin seguir el desenvolupament de l’assemblea telemàticament en temps real i sense interrupcions. L’streaming ofert per la junta a través de Barça One no va poder ser de pitjor qualitat, registrant-se retards en el senyal a vegades superiors als 20 minuts.
La conseqüència va ser que, en el moment de votar per primera vegada, precisament en el segon punt de l’ordre del dia sobre liquidació de l’exercici 2023-24, l’assumpte més polèmic, alguns socis no van poder intervenir per culpa d’aquest decalatge tècnic, tot un nyap informàtic, i quan la taula va disposar que es donaven deu minuts per votar telemàticament, gairebé 300 socis no ho van poder fer perquè, en la pràctica, ja feia diversos minuts que s’havia tancat el recompte. La proporció de l’abstenció registrada sobre els socis de la sala virtual en aquesta votació va ser exagerada i es va reflectir més tard en les xarxes, on no pocs compromissaris van coincidir a compartir el seu malestar i indignació.
Potser que, posats a denunciar incidències i indecències, si els socis del Barça fessin el pas d’impugnar els acords de l’assemblea, el fet d’intentar fer passar per bons uns comptes amb una excepció de l’auditor, de conseqüències no menors, seria només una atrocitat més d’un episodi de totalitarisme barat made in Laporta. Més enllà d’haver reclamat anticipadament una assemblea presencial de l’oposició, no s’espera cap altre gest unitari d’acció en contra d’atropellament social que ha significat la històrica assemblea del 19 d’octubre.
