Transcorreguda més d’una setmana des de l’assemblea del FC Barcelona, la sensació és que, una vegada més, en el remolí mediàtic i de l’agitació provocats per la irrupció de l’oposició blaugrana, a Joan Laporta li va venir bé traslladar aquest altre partit on més li va convenir, a desafiar el seu adversari en el camp obert de la mateixa assemblea que, sabia perfectament, tindria del tot controlada, poc importa si a base de les seves pitjors i malintencionades habilitats en la supressió dels drets democràtics i de participació dels socis, reduïts aquesta vegada a la més petita expressió.
L’intercanvi de cops, tímid, lent de reflexos i dominat per la precaució i l’excés de prudència per part de la dissidència laportista, va acabar sent tan desigual que, entre l’adulació mediàtica al president, aplaudit per l’acte de desacatament a l’auditor -inimaginable en cap entitat seriosa- i la resignada actitud de Víctor Font, Joan Camprubí i la resta dels grups d’opinió, Laporta s’ha assegurat un altre llarg període de pau, que no de prosperitat, i d’absolut silenci i inactivitat a l’altre costat de la seva presidència per part dels qui pretenen moure-li la cadira o, si més no, dels qui s’ho han proposat o ho havien insinuat.
La seva resposta sistemàtica i de manual va ser la d’aixafar el dissident, fos qui fos, convertir-lo mediàticament en un perill institucional, desacreditar-lo, acusar-lo de traïció al barcelonisme o, com en el cas dels socis i copropietaris del FC Barcelona que demanaven una assemblea presencial i democràtica, presentar-los davant l’opinió pública com a desestabilitzadors, catastrofistes i com l’enemic al qual necessàriament cal demonitzar i aixafar abans que el Barça pugui caure a les seves mans.
En aquesta dialèctica, Laporta és imbatible perquè controla el mitjà, els ressorts de la comunicació i dels continguts que més li convenen transmetre. El resultat, aconseguir que aprovar uns números desastrosos amb 91 milions de pèrdues (299 milions segons l’auditoria) i un balanç de la temporada 2023-24 amb zero títols dels primers equips de futbol i de bàsquet, contra una Lliga i una Champions del Reial Madrid, hagi transcendit socialment com un èxit de referència, com una altra d’aquestes victòries èpiques del president contra els elements.
Els titulars de la premsa així ho han presentat: “Laporta aixafa a l’oposició”, “Laporta guanya l’assemblea” o “Laporta salva els comptes” corroboren aquesta sensació triomfal molt per sobre de les mateixes dades admeses per la junta i contundentment reflectides en la memòria sobre l’augment irreversible del deute, l’ordinari i el de l’Espai Barça, la minva dels recursos patrimonials i aquest saldo en pèrdues que aboca a una situació de fons propis negatius de 94 milions a 30 de juny passat, això sense afegir el serrell dels 208 milions falsejats i no descomptats contra el criteri de l’auditor.
L’anestèsia infinita del neobarcelonisme després de les eleccions del 2021, quan va decidir posar el futur del club en mans de Laporta convençut que només ell podia salvar-lo, ha fet la resta, un fenomen de sedació de masses digne d’anàlisis que, al contrari del que ha viscut i patit qualsevol altre president, converteix en acceptable, plausible i apropiada als ulls del barcelonisme qualsevol decisió per contradictòria o estrambòtica que sembli.
Fer fora a Messi l’endemà de guanyar les eleccions gràcies a la promesa de renovar-lo ja va posar aquest llistó del sotmetiment i la resignació del soci a un nivell insuperable, galàctic i ideal per a un personatge totalitari i despòtic com Laporta, que en aquesta segona etapa no dissimula cap dels seus tics. Viuen del Barça ell i la totalitat de la seva família i amics en una exhibició de nepotisme i amiguisme sense precedents; comissiona als seus agents de confiança públicament i, fins i tot, els demana als socis un aplaudiment de mèrit; ni s’immuta insultant la Masia amb el fitxatge-atracament de Vitor Roque; es passa pel folre l’acord assembleari de l’Espai Barça, que costarà el triple i acabarà amb el model de propietat del Barça; tria Limak per a la reforma de l’estadi sent la constructora més cara, la que més avergonyeix al club amb l’abús i l’explotació laboral, la que menys complirà els terminis previstos i la que no pagarà ni un euro pel retard; a més, accepta els diners de tercers i de proveïdors per finançar l’aval o inventar-se l’operació de Barça Studios per encobrir el seu fracàs en la gestió econòmica i el fet haver-se menjat 1.000 milions de beneficis en palanques. I, no cal dir-ho, promou la deserció del barcelonisme més tradicional i arrelat a força d’incomodar al soci en tots els fronts al seu abast.
Avui, Laporta es frega les mans davant la possibilitat d’un nou estadi amb 105.000 seients per vendre a preu d’or amb els abonaments de tota la vida en oberta i franca regressió, ja que la idea és atreure clients que, a més de pagar fins a 17.000 euros per un seient de la primera fila de la cornisa de la segona graderia, no vinguin a l’estadi recentment acabat des dels suburbis i l’extraradi amb l’entrepà fet de casa i l’abonament de pobre a la butxaca.
L’eliminació sistemàtica de les essències barcelonistes ha deixat de ser un projecte per cobrar forma real i actual en el context d’un pensament únic laportista i una realitat de purgues socials que avancen a passes de gegant. Fa poc s’ha sabut que en el nou cens de penyistes, l’obert des de la junta per contrarestar l’associacionisme de la Confederació Mundial de Penyes, s’han donat d’alta 8.000 penyistes iraquians, una bossa de penyistes ideal i, per descomptat, incomprensible per controlar qualsevol consulta o votació més enllà del lent genocidi amb el qual Laporta ha avançat en la desconstrucció i desaparició del món penyístic, avui limitat al seu ús pràctic per omplir Montjuïc en les nits més complicades. Els penyistes poden oblidar-se de tornar a disposar d’entrades gratis o descomptes si l’equip continua atraient compradors d’entrades massivament per veure Lamine Yamal.
Pel que respecta al tracte donat als socis en matèria d’abonaments, comoditat, serveis, reconeixement i aplicació dels drets estatutaris, respecte democràtic i participació, el format franquista de les assemblees ho diu absolutament tot sobre els tics i el tarannà d’un president que ja regna més que gestiona avui el FC Barcelona sense que apunti per cap costat un front d’oposició que, si de veritat vol posar fora de perill la institució de les inevitables urpes financeres de Goldman Sachs, ha de reconsiderar la seva pròpia estratègia, tipus de munició i tempos. Donar-li més temps a Laporta no sembla el camí més curt ni efectiu, perquè voldrà capitalitzar electoralment l’èxit de l’explosió de la generació Lamini Yamal, íntegrament heretada de l’etapa de Josep Maria Bartomeu i amb la qual, per descomptat, no comptava, i naturalment voldrà enlluernar al votant amb la brillantor de l’obra nova de la reforma del Spotify. I és claríssim que necessita forçar aquesta ratificació de la presidència quan vegi l’oportunitat de fer coincidir totes dues circumstàncies, els títols que ara veu al seu abast, però sobretot abans d’actualitzar el preu dels abonaments d’aquests 60.000 socis que s’han acollit a la llarga moratòria assistencial encadenada des del tram final de la covid amb les obres.
La veritat és que salvar l’assemblea, un escull senzill pel que era d’esperar per a aquesta junta, no canvia substancialment el desori econòmic ni el panorama tenebrós d’uns comptes abandonats a les mans amateur i capritxoses de Laporta, encara que sí que incrementa el seu marge per a empitjorar les coses sense que ningú li piuli. L’oposició ha perdut bastant més que un assalt.
