Professor de Periodisme Polític i de Conflictes a la UAB. Va treballar en diversos mitjans i és autor, entre altres publicacions, de Conflictes de televisió a Catalunya. Va crear un màster sobre comunicació dels conflictes armats, la pau i els moviments socials. És també promotor del Grup de Periodistes per la Pau del Col·legi de Periodistes. Ara publica Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita (Pol·len Edicions / Crític).
Per què contra la neutralitat?
Perquè, primer, hi ha una posició humana: com podem ser neutrals davant l’abús de poder? Això no és defensable. I si humanament no hem de ser neutrals davant l’abús, per què ho hauríem a ser en el periodisme? Quan fem periodisme, fem política, en el sentit ampli de la paraula. Influïm en la manera com la gent veu el món. Influïm d’alguna manera en els conflictes dels quals parlem. I si ho fem, tenim l’obligació moral i política d’afavorir la vida i no la mort, la reducció del sofriment. Facilitar la sortida més justa possible dels conflictes. Com que hi influïm, deixem de ser neutrals, per com narrem el conflicte i també per les paraules que utilitzem, que són un instrument per transmetre idees i per construir una comprensió del conflicte que traslladem al lector.
En qualsevol cas, els mitjans de comunicació presumeixen de neutralitat, fins al punt de fer-ne un mite inqüestionable…
La neutralitat, encara que no absolutament, està associada a l’objectivitat. Amb aquesta fal·làcia es diu que els fets són sagrats i les opinions lliures. Els fets existeixen, però l’explicació dels fets mai és neutral. Sempre està valorada. Des del moment en què s’escull un fet, ja comporta un grau de valoració. Per què els mitjans, encara que en graus diferents, segueixen parlant d’objectivitat i neutralitat? Perquè aspiren a tenir les màximes audiències i, en conseqüència, maximitzar el benefici, en el cas dels privats. En els públics, com que inicialment no es tracta de guanyar diners, l’objectiu general és influir sobre l’audiència. I això s’optimitza si l’audiència pensa que el que li expliquen és veritat.
Per extensió, passa una cosa similar amb els professionals de la comunicació, que acaben assemblant-se al policia bo de les sèries?
Les persones que exerceixen el periodisme també ofereixen una gran varietat. Estudis recents diuen que, dins dels periodistes de política, hi ha els que pensen que són advocats de les causes justes. Altres, només analistes. N’hi ha que es consideren notaris de la realitat… Entre els periodistes, potser n’hi ha molts que van començar pensant a contribuir a fer un món millor. Però també n’hi ha que, encara que no ho reconeguin, són mercenaris. Estan al servei del poder, conscientment o inconscientment. Si es treballa en un mitjà en condicions precàries, pots fer poca cosa més que anar a les rodes de premsa i copiar el que et diuen. I això es redueix a ser portaveu de qui té poder, una cosa gens neutral sinó, evidentment, política, però que facilita les coses. Si estàs contra els que enganyen, abusen, exploten…, resulta molt més difícil moure’s pel món.
Com s’explica l’actual unanimitat informativa entorn de conflictes com la guerra d’Ucraïna, sempre, és clar, a favor de l’anomenat Occident i l’OTAN?
Sí que en el cas d’Ucraïna és més unànime, cosa que no passa amb Palestina. És un escàndol el que està passant allà. La paraula genocidi es queda curta. La sensació d’impotència, de barbaritat… És tan greu que, d’alguna manera, sí que es reflecteix en els mitjans. El llenguatge podria ser millor. Encara està impregnat d’occidentalisme, que segueix denominant terrorista a Hamàs i no al govern d’Israel, cosa que demonitza i obstaculitza la solució del conflicte. En el cas d’Ucraïna, són els grans mitjans els que s’han sumat a un corrent informatiu obertament a favor de tota la propaganda de Zelenski. Estic en contra de la invasió d’Ucraïna, però una altra cosa és creure’s Zelenski i demonitzar Putin, i més coses, com la concurrència interimperialista. És la lògica armamentística, otanista. No avançarem ni un mil·límetre més, es va dir després de la caiguda del mur de Berlín, i van acabar saltant-se tots els pactes, igual que ho fa Israel. Els vells periodistes, que podien entendre una mica millor tot això, van desapareixent. I bastants dels nous pensen que parlar de la guerra és anar allà i parlar dels tancs. Així es fa una informació superficial, fins i tot sense estratègia. No se li diu a la gent que cal sortir al carrer a aturar la mort.
A la narració esbiaixada de la realitat, el desconeixement dels orígens i les claus dels conflictes…, la comunicació eludeix absolutament el que és fonamental, que és la solució?
Tornant a Ucraïna, va ser escandalós com el conjunt dels mitjans va rebutjar sense contemplacions la proposta de pau de la Xina. Era assenyada. I la resposta de Zelenski i tots els seus propagandistes va ser que només acceptarien alguna cosa que condemnés Putin. Com es pot començar l’alto el foc condemnant una part? En qualsevol intent de solució d’un conflicte, es comença parlant del que poden acceptar les parts, es creen ponts… Com és natural, la proposta xinesa, amb molts anys d’experiència i saviesa, plantejava la necessitat de parlar, sense condemnar a ningú. I no va tenir cap oportunitat, és clar.
Parlant de mites, què es pot dir de l’Holocaust?
No es poden acceptar determinats marcs de discussió i aquest n’és un. Res justifica el que està passant a Gaza. S’ha de saber nedar a contracorrent. Quan et trobes al Niàgara, s’ha de canviar de riu. El pes històric de l’horror nazi no deixa obrir la boca a Alemanya. És tan enorme que no permet ni una escletxa de dissidència. Una cosa que, en realitat, és una gran fal·làcia. Perquè la gent pensa, creu, altres coses, que no tenen res a veure amb les aparences. Estem en temps d’incompresibilitat, i parlar de determinades coses només es pot fer en petits cenacles.
On -parlant dels conflictes, la pau i la manera de narrar-los- es pot veure alguna llum al final del túnel? A WikiLeaks?
No, WikiLeaks no és això. Cal defensar-ho, però això no és periodisme. Difondre dades a mansalva no és periodisme. És una altra cosa. Està bé que el periodisme d’investigació reveli coses, però una part important és també un conte xinès. En molts casos, revela el que no funciona bé del sistema, per millorar-ho. Revelar qui són els “corruptes”, per així mantenir la cara neta. Hi ha mitjans petits que fan periodisme de pau. Per exemple, el grup d’El Tiempo de Colòmbia, en les negociacions per la pau (que no tenien una perspectiva precisament favorable), va apostar per ella, per aconseguir un acord. El comitè de direcció del grup celebrava cada dia una reunió per adoptar iniciatives orientades a això. Aquesta és una estratègia que tots els mitjans haurien d’adoptar. No deixar que el director imposi el seu criteri, de vegades erràtic, i que el periodista sigui simplement un peó. Condició sine qua non d’això és que el mitjà sigui favorable a la pau o a la resolució justa dels conflictes. Hi ha gent, sobretot en els mitjans petits, que treballa en aquesta línia. Hi ha cobertures informatives que es fan amb aquesta lògica, que no demonitzen a les parts. En un capítol del llibre es parla també del pamfletisme. Quan prenem partit a favor d’un actor, que pot estar bé, podem caure en un periodisme de guerra, d’eliminar l’altre. La lògica de pau ve a dir que tots els éssers humans som humans. Cal ser dur amb el problema i tou amb les persones.
Seguim, a escala global, presoners d’un model informatiu, que es denominava imperialista, hegemonitzat pels Estats Units d’Amèrica? Qui encunya les grans notícies que circulen pel món?
Al final, les grans agències segueixen sent molt importants. Tenen la matèria primera, que després es reelabora, se li dona color… I aquestes grans agències són als grans països, a les potències. Encara que mantinguin les formes, segueixen uns interessos estratègics. I a partir d’aquí xuclem tots. Hi ha hagut agències alternatives, fins i tot mundials, però el marc general el marquen els grans. Construeixen els discursos, que és una cosa molt rellevant. Pot ser que nosaltres no coneguem qui és el propietari d’un mitjà, qui hi ha al darrere. Però el més rellevant és el que es diu i com es diu. Si sabem llegir i ho contextualitzem, n’hi ha prou. Si els periodistes controlen el discurs, com analitzar, dominar l’explícit i l’implícit, en pot resultar un periodisme honest i assequible. Una cosa que també beneficia els lectors, oients… Més enllà de l’amo, és important que els receptors sàpiguen, per exemple, captar els discursos d’odi.
