Xavier Sala-i-Martin sempre comença aclarint que la comptabilitat no és precisament la seva especialitat, sinó l’economia, i que no havia estudiat ni analitzat des de la distància, perquè resideix professionalment a Nova York, els números de l’auditoria del Barça de Joan Laporta corresponents al tancament de l’exercici 2023-24. Almenys això és el que ell mateix havia afirmat amb un to més aviat desganat en les intervencions mediàtiques prèvies a l’assemblea de compromissaris del dia 19 passat. Pot assegurar-se, per tant, que malgrat la seva condició de soci compromissari -de la qual va tenir coneixement bastants mesos enrere, abans de l’estiu, quan es va celebrar el sorteig de la nova remesa per al període 2024 i 2025-, els resultats econòmics del FC Barcelona de l’exercici 2023-24 li van interessar poc i li van importar encara menys quan van ser finalment anunciats per la junta de Laporta fa tres setmanes.
El dia 1 d’octubre, a 18 dies de l’assemblea, Sala-i-Martin li va assegurar a Ricard Ustrell a Catalunya Ràdio que no estava al corrent del balanç del curs passat: “No he vist els números, ni he escoltat les explicacions de Romeu”, que havia complementat en aquesta mateixa emissora l’avanç dels resultats ofert per la junta en una nota abreujada i certament maquillada en la qual, per cert, encara no al·ludia a l’excepció de l’auditor, Grant Thornton.
Una reacció coherent amb el seu desinterès i alineada amb aquesta indiferència i aquest menfotisme que li havia traslladat al mateix periodista en TV3 (Col·lapse) quan va estar de convidat i va evitar opinar sobre l’estat de les finances del club blaugrana “perquè visc a Nova York i no estic al dia del que succeeix en el club i, a més, -va precisar de mala gana- no soc aquí per a parlar del Barça, suposo…”. Xavier Sala-i-Martín, no obstant aquesta distància, continua ostentant la vicepresidència de la Fundació Barça, càrrec que a penes exigeix dedicació ni treball, encara que sí compromisos de representació que ell desatén sistemàticament per dues raons poderoses: per residir als EUA, la qual cosa limita la seva disponibilitat, i perquè tampoc l’atreu l’àmbit de la responsabilitat social corporativa del Barça ni destaca pel seu esperit solidari.
Sorprenentment, no obstant això, de sobte es va aferrar i va apel·lar a la seva condició de soci compromissari per intervenir en l’assemblea, prèvia presentació d’un formulari que degué enviar entre els dies 15 i 16 d’aquest mes, aquesta vegada fent gala d’una mecànica discursiva d’un professor d’un cert èxit que emfatitza cada paraula i cada argument amb una passió i vehemència destacables i perfeccionats, perquè fer classes i actuar en els mitjans catalans és el que li manté encara en òrbita com a economista d’un cert relleu després d’haver deixat de publicar ja fa molts anys assajos o llibres d’utilitat i prestigi en el seu àmbit acadèmic.
En realitat, segons altres fonts, va ser el mateix president qui li va demanar que tingués aquest protagonisme assembleari en un moment clau del seu desenvolupament perquè, en els dies previs al 19-O, Laporta i la seva junta van patir més terrors nocturns dels que van aparentar davant la possibilitat de veure’s obligats a reformular els comptes amb 208 milions més de pèrdues en el cas de perdre la votació del punt dos de l’ordre del dia sobre la liquidació del curs passat. Si de veritat el seu número de soci, el 60.334, va ser dels que van sortir en el sorteig de compromissaris, mai es podrà saber del tot, tret que una junta del futur tingui la curiositat d’esbrinar-lo i comprovar-lo.
El cas és que, per major vergonya d’aquest format telemàtic imposat per Laporta per controlar i poder manipular l’òrgan sobirà del FC Barcelona, on resideix estatutàriament i legalment el veritable pes de la propietat dels seus socis, les intervencions en el punt de l’aprovació de l’exercici 2023-24, com se sap amb 91 milions de pèrdues i una excepció de l’auditor no atesa per la junta de 208 milions, es van limitar a cinc: dos a la sala i tres mitjançant connexió virtual. D’aquest repòquer, dos van ser d’un expresident, Joan Gaspart, i un directiu triat a dit per Laporta com Xavier Sala-i-Martin, que anteriorment havia exercit les funcions de president de la comissió econòmica estatutària i després del càrrec de tresorer entre el 2008 i el 2010.
Precisament, va ser ell com a tresorer i no el vicepresident econòmic de l’època, Joan Boix, que almenys va tenir la decència de no aparèixer en escena com li hauria correspost, qui va presentar als socis el balanç de l’exercici 2009-10, l’últim de la primera presidència de Laporta, amb un superàvit d’11 milions. Allí va demostrar, per descomptat, la seva poca o nul·la habilitat en matèria comptable perquè també va saltar-se les set excepcions de l’auditor intentant fer passar per bo el resultat d’un benefici d’11 milions quan en realitat les pèrdues eren de 80 milions. És a dir, amb un marge d’apreciació per la seva part, erroni, de més de 90 milions.
El dissabte passat va tornar a exhibir aquesta frivolitat i, la qual cosa és pitjor donats els seus antecedents de manipulació i engany als socis del Barça, un altre intent de burla en forma de lliçó d’economia. El calibre de les ximpleries que va arribar a deixar anar en una participació que formalment havia de ser una pregunta i no un míting d’un laportista fanàtic i disbauxat va ser d’una elevada concentració per minut.
Primer va al·ludir al fet que l’auditor “no ha pogut quantificar l’excepció. Per tant, és irrellevant si la companyia (Barça Vision) val 408 o 407 milions quan es refereix a un possible reajustament”, ometent que Grant Thornton va justificar aquesta impossibilitat d’avaluació perquè la junta de Laporta no li havia facilitat els elements sol·licitats per a desenvolupar el seu treball. És a dir, ni la facturació (irrisòria, de 70.000 euros) ni el flux de caixa o els beneficis (inexistents), tampoc l’acreditació de la seva activitat (imaginària solament), ni molt menys un pla de negocis renovat perquè el de l’any anterior sobre el qual es va visar el seu valor en llibres per 408 milions va ser incomplert íntegrament. No hi ha un sol auditor en tot el mercat que no hagi interpretat l’excepció com una reversió inevitable de la totalitat de la companyia.
Per descomptat, es va referir després a la càrrega dels contractes prolongats per Josep Maria Bartomeu per culpa la pandèmia, mesura que només va alleujar lleugerament la situació del moment, amb l’estadi tancat, perquè va ser la Comissió Gestora la que va negociar el bloc fort dels ajornaments, en total 30 milions per temporada fins a la 2025, una quantitat bastant digerible segons l’actual junta i la seva presumpta capacitat per a la gestió.
“Quan reobrim el Spotify ja no serà necessari parlar de res de tot això, perquè ara només estem davant una caiguda temporal dels ingressos pel trasllat a Montjuïc. D’una altra manera, s’haurien disparat els beneficis”, va afegir a tall de resum optimista i amb la finalitat de trivialitzar aquest impacte negatiu de 141 milions aplicat per l’auditor avui, mancant els 208 milions menys pendents. Tothom sap, menys Sala-i-Martin, que si la nòmina ha descendit no és precisament per l’austeritat d’un president que aquest estiu va voler fitxar Nico Williams, Merino i dos davanters més, sinó perquè Javier Tebas, en un ultimàtum amenaçant al Barça de quedar-se fora la competició fa un any i mig per falta de marge salarial, el va obligar a signar i complir un pla de viabilitat estricte i afinat a les seves possibilitats reals. I no deixa de ser curiós el seu matís sobre una caiguda puntal dels ingressos per matchday quan ell mateix i la directiva de Laporta no han admès mai com un factor clau del resultat dels exercicis 2019-20 i 2020-21 el tancament de l’estadi i del museu durant un any i tres mesos per la pandèmia. Per contra, ara és molt rellevant i justificació indiscutible la minoració d’ingressos per jugar lluny de Les Corts malgrat els presumptes rècords d’ingressos comercials i de màrqueting, a més dels traspassos que en teoria han compensat aquest dèficit. L’acumulació de mentides i invencions per a no abaixar-se d’aquest pedestal de supèrbia i autocomplaença és el que va complicant el seu relat triomfal sobre una gestió impecable i una recuperació econòmica que no es veu per enlloc per estar basada en palanques com la de Barça Studios que, a la llarga, es cobren un alt peatge.
Finalment, val la pena conservar íntegre el seu discurs sobre la baixa fiabilitat de l’auditoria i de la comptabilitat, concloent que els resultats passats per les mans dels comptables ni són de fiar ni han de servir de referència per a l’anàlisi ni molt menys per valorar la gestió de la junta actual de Laporta. “La comptabilitat no és una ciència, és només un conjunt de normes arbitràries, sovint incomprensibles -va dir llegint el guió que li havien escrit- que no sempre reflecteix l’economia del club. A vegades, el que fan els comptables em sembla una barbaritat. El valor comptable de Coutinho, Dembélé i Griezmann era de 340 milions perquè les regles comptables ens diuen que el valor és el preu que pagues; però aquest trio jugava amb un altre que era Messi, Busquets i Xavi, que els comptables ens diuen que valen zero perquè el seu valor d’adquisició és zero. Per tant, els comptables ens diuen que tots aquests jugadors que tenim criats en el planter valen exactament zero. Això de valorar les màquines d’una empresa en funció del seu cost pot ser raonable, però en el món del futbol ens dona unes distorsions brutals com la que vivim en aquest moment. Abans s’ha esmentat que el valor del Barça, si es tenen en compte els jugadors, la marca, el nombre de seguidors, etcètera, havia passat de 4.700 el 2021 a 5.600 milions el 2024. És a dir, un augment del 20%. Realment, algú creu que estem en una situació catastròfica quan la companyia Forbes diu que el Barça ha augmentat de valor en un 20%? Em fa la sensació que estem una altra vegada en una època en la qual tenim un equip que val molt, però els comptables ens diuen que val zero. Lamine Yamal, Cubarsí, Bernal, Balde, Fort, Casadó, Fermín, Gavi… tota aquesta gent val zero. Segurament, només per Lamine Yamal ja ens donarien 250 milions, el seu valor real segurament és de 250 milions, però el comptable és zero. Quant valen aquests jugadors, 300, 400, 500 milions? Si tens en compte el valor d’aquests jugadors, fixar-vos en què parlar de Aramark i d’aquestes coses és una trivialitat. La comptabilitat és una part molt petita de la imatge econòmica real d’una empresa”.
Inigualable, perquè aplicant aquests barems de Xavier Sala-iMartin el Barça de Bartomeu posseïa una riquesa incalculable, perquè a més de conservar a Messi, l’atractiu del qual per als patrocinadors ha augmentat després de sortir del Barça per la porta de darrere i conquistar un Mundial i una altra Copa Amèrica, havia identificat i criat, com diu el llenguallarg professor laportista, a la nova generació que està enlluernant al món. És a dir, els qui esmenta al seu discurs, a més d’haver descobert a Araujo, Pedri, Ansu Fati o Pablo Torres i als quatre futbolistes amb els quals Laporta ha guanyat nets 40 milions aquest estiu amb els seus traspassos: Julián Araujo, Marc Guiu, Mika Faye i Chadi Riad.
Laporta, en canvi, només pot presumir del fitxatge de Vítor Roque, una reflexió exclosa de la classe magistral de Sala Martin, segurament per un petit lapsus.
D’altra banda, si ara és fiable l’estimació de Forbes, basada, per cert, en les memòries i els balanços correctament auditats per experts professionals, també degué valorar-se en el seu moment que sota la presidència de Bartomeu el FC Barcelona va ocupar dos anys seguits la primera posició d’aquest mateix rànquing al qual fa referència i en el qual ara figura en tercera posició.
“Tot això em recorda una altra situació, una altra història, un altre moment de la història del Barça en el qual passava el mateix, quan hi havia gent que ens deia que els comptes estaven deteriorats, que tot era un desastre… moció de censura i en aquest moment recordem que teníem un equip en el qual estaven Messi, que valia zero, Puyol, que valia zero, Víctor Valdés, que valia zero, Xavi, Iniesta, Pedrito… tots aquests jugadors valien zero segons els comptables. Segons el valor del club aquests jugadors tenien un gran valor… Per què? Perquè el valor per al club radica en el fet que guanyin títols i tota aquesta gent, recordeu, ens van portar deu Lligues, quatre Champions, etcètera. Per tant, alerta amb fixar-se massa en un aspecte de l’economia del club com és la comptabilitat ignorant el valor real que té el club i que no està comptabilitzat, però que, com a economista, crec que s’ha de comptabilitzar o almenys ho hem de tenir en compte”, va afegir.
S’estava referint en aquest cas a l’herència que es va trobar Laporta en el seu primer mandat de la Masia, cuidada amb especial cura i dedicació per Joan Gaspart. No es pot dir el mateix del primer mandat de Laporta, en el qual cada any i de manera sistemàtica es gastava en fitxatges lamentables, com Gallina López, Keirrison o Henrique, els diners pressupostats per a les obres de la nova Masia o la millora de les instal·lacions de la Ciutat Esportiva que, novament, són un llegat del passat nuñista com els terrenys de Can Rigalt i el conjunt patrimonial de Les Corts.
Si, com diu Sala-i-Martín, “la comptabilitat és una part molt petita de la imatge econòmica real”, ho és per a qualsevol president?
