Coincidint any l’any nou jueu i el dia del Yom Kipur, les entitats jueves de Catalunya van denunciar que els jueus estan patint un antisemitisme com mai fins ara havien vist. Es refereixen a les manifestacions i crítiques que es fan per l’actuació de l’exèrcit israelià a Gaza, Cisjordània i el Líban. Unes accions militars que duren ja un any i que no només han provocat la mort de desenes de milers de civils, sinó també de sanitaris i periodistes, vulnerant reiteradament Israel totes les convencions sobre el dret humanitari, atacant també als cascos blaus desplegats al Líban.
Argumenten que els qui critiquem Israel per la seva actuació des del 7 d’octubre no hem condemnat els segrestos i assassinats perpetrats per Hamàs aquell dia, afirmació que en la majoria de casos és falsa. Confonen la contextualització de les causes que van motivar aquella resposta brutal de Hamàs —tenir dos milions de palestins reclosos dins la franja sense possibilitat de sortir-ne ni esperança—, amb defensar la brutalitat dels seus actes. Afirmar com dic que si no es dona una proposta viable de futur del palestins que no sigui quedar-se tancats al gueto, és previsible que es revoltin violentament, no és defensar aquestes respostes. És senzillament com fa un sociòleg, criminòleg, preveure que aquest resposta en un moment o altre esclatarà.
Com a periodista que vaig viure els conflictes dels Balcans, la societat israeliana em recorda a la sèrbia dels anys noranta. El serbis certament van ser massacrats diversos cops fa uns segles. L’última vegada a la Segona Guerra Mundial a mans dels nazis alemanys i els ustatxes croates que van exterminar en al camp de de Jasenovac entre cinquanta i cent mil serbis i gitanos. I quan a Sarajevo o a Kosovo el anys noranta jo preguntava a serbis partidaris de Milosevic pel brutal setge que patia la capital de Bòsnia o per les matances de civils, em responien parlant dels avantpassats què feia seixanta anys o tres segles havien estat massacrats. El mateix passa amb Israel en que, com el nen que va ser maltractat durant la infància i que té dificultats per empatizar amb els altres, creu que els qui li porten la contrària d’adult són els mateixos o la continuació dels que el van agredir de nen. I com passa des de la creació no consensuada de l’estat d’Israel que es va fer desplaçant els habitants d’aquelles terres, confonen la crítica a les polítiques d’Israel o fins i tot a la seva legitimitat amb la voluntat de destruir-los i aniquilar-los com com va fer Hitler. Per això considero que el terme ‘antisemitisme’ que s’utilitza per desqualificar als qui critiquem a Israel o les seves polítiques no és vàlid.
Un altra terme que també evito utilitzar és el d’‘islamofòbia’. Fòbia es un temor irracional vers alguna cosa. Es considera islamofòbia el rebuig i l’hostilitat vers les persones musulmanes o originaries de països de islàmics. Però aquest terme s’està aplicament de manera genèrica contra les persones que critiquen la regressió de drets vers les dones que s’està donant als països islàmics i com aquests valors reaccionaris s’estan implantat també a Europa. A Catalunya s’ha acusat d’islamòfobes a les escriptores Najat El Hachmi o Mimunt Hamido, una dona de Melilla que va viure molts anys que Girona, autora del llibre “No nos taparán”, que critiquen els silenci de les esquerres vers l’islamisme que creix. Critiquen unes esquerres que es mobilitzen per un transsexual de l’altra punta del món, però es neguen a reconèixer l’infern que pateixen moltes dones i moltes nenes a Catalunya i a Europa on se’ls ha negat el dret d’anar sense vel, a no fer ramadà o a aparellar-se amb un no musulmà, fet prohibit per l’islam.
Paradigmàtic d’aquests temps en que et poden acusar d’islamòfob o d’antisemita, és el cas de la periodista francesa Zineb El Rhazoui, redactora de Charlie Hebdo, que en no ser a la redacció el 7 de gener de 2015 va ser dels pocs redactors que van sobreviure l’atemptat. Per la seva crítica al fanatisme islàmic el novembre de 2019 va rebre el premi Simone-Veil Elles de França. Però fa uns mesos Valerie Pecresse, presidenta de la regió d’Illa de França, que és qui l’atorgà, li va retirar el guardó per la seva postura crítica amb l’ocupació israeliana a la Franja de Gaza i per les crítiques a la resposta als atac del 7 d’octubre. Pecresse acusà El Rhazoui de banalitzar l’Holocaust.
