John E. Mack va ser un psicòleg social nord-americà, professor de psiquiatria a la Universitat de Harvard, que va assolir un cert renom pel seu activisme en contra de la proliferació de les armes nuclears durant els anys setanta i vuitanta, cosa que el va portar a involucrar-se en l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear, distingida amb el Premi Nobel de la Pau el 1985. Abans, el 1977, havia guanyat el Pulitzer per la seva biografia de Lawrence d’Aràbia. Malgrat els èxits, la seva obra és poc coneguda, bàsicament per haver caigut en desgràcia després que als anys 90 decidís investigar persones que afirmaven haver estat víctimes d’abduccions extraterrestres.
Mack ens va deixar petites joies que ens poden ajudar a entendre què ens està passant en aquest món, per exemple el concepte d’”egoisme de la victimització”, segons el qual les comunitats que han sobreviscut a una violència considerable només són capaces de veure el seu dolor i no el dels altres. Es converteixen en societats malaltes de narcisisme, incapaces de sentir empatia., que troben en el seu dolor passat l’excusa per qualsevol acte, per aberrant que pugui ser. Societats sense límits, que creen Estats pels quals la violència està justificada si es tracta d’assolir els seus objectius polítics, com eliminar opositors o canviar aquells statu quo internacionals que no responguin als seus interessos.
Avui veiem com dos dels Estats que més han patit en el darrer segle han recuperat la força i la guerra com a instruments de negociació política i de submissió d’altres països. Es tracta de Rússia i Israel.
Durant la Segona Guerra Mundial van morir més de 34.000.000 de ciutadans soviètics. Avui, el seu hereu, Rússia, vol recuperar la glòria perduda mostrant el seu múscul militar, recordant al món que posseeix armament nuclear –i que el pot utilitzar- i envaint països veïns que vol mantenir sota la seva influència. Ara és Ucraïna, però abans va ser Geòrgia. També utilitza la força militar per estendre la seva influència per Síria i Àfrica.
Ara fa uns dies el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va mostrar el seu menysteniment cap al dret internacional en ordenar des d’un despatx de l’ONU un bombardeig del Líban que va posar fi a la vida del líder d’Hezbollah, Hassan Nasrallah. D’alguna manera va decidir matar al pare. Si Israel existeix avui en dia és perquè va ser creada sota els auspicis d’algunes de les primeres resolucions de les Nacions Unides.
Comparteix amb Rússia una història de sofriment. 6.000.000 de jueus exterminats durant l’Holocaust. Un terç del total de la població existent en aquell moment. I aquest patiment justifica avui l’assassinat de més de 40.000 habitants de Gaza, la majoria d’ells dones i nens. Resulta esgarrifós veure la llista de víctimes dels atacs israelians que ha elaborat el Ministeri de Salut de Gaza. És un informe amb els noms, el sexe i el nom dels morts durant aquesta guerra que té molt de revenja. Un informe de 649 planes, de les quals les 16 primeres corresponien a nadons menors d’un any. Mentrestant, es popularitza entre els israelians una nova forma de turisme consistent en visitar la costa de la Franja per contemplar la resplendor dels bombardejos, i els habitants més propers a la frontera amb el Líban es mostren entusiasmats amb la invasió del sud del país veí.
La pregunta que queda en l’aire és com arribar a acords amb Estats que pateixen una cosa molt semblant a un trastorn col·lectiu de personalitat que els porta a sostenir un sentiment de superioritat, a creure que el món els deu alguna cosa i que això justifica coses com el bombardeig indiscriminat de poblacions civils. Estats que necessiten una atenció permanent i volen que el món els admiri; accions espectaculars com l’explosió simultània dels busques que utilitzava Hezbollah per comunicar-se encaixen amb aquest perfil.
Com es pot parlar amb Estats que necessiten un reconeixement perpetu dels seus veïns, es veuen a si mateixos com moralment purs i consideren immorals a aquells que no s’apleguen als seus desitjos? De fet, les crítiques a Occident amb que Rússia justifica la seva agressió a Ucraïna van des del rebuig la laxitud moral que per ells suposa reconèixer el matrimoni entre persones del mateix sexe, fins a la manca d’agraïment d’Europa cap a qui els va alliberar del nazisme a costa de milions de vides.
Resulta del tot impossible de plantejar cap conversa en termes polítics. El que cal per tractar amb aquests Estats són, probablement, psicòlegs.
