Depèn de fins on ens remuntem emigrants som tots, ja que l’Eva mitocondrial i l’Adam cromosòmic van aparèixer a Àfrica. Les cultures que van sorgir als assentaments humans, des de la prehistòria fins a l’actualitat, evolucionen amb la barreja d’intransigència, integració i innovació que indueixen les antigues i les migracions modernes. Els principals estímuls per emigrar continuen sent els mateixos: la recerca d’un entorn millor per a la subsistència i el progrés o la fugida de la violència i el saqueig al lloc de procedència.
Fossin conqueridors que feien servir la força o persones acuitades per la necessitat, l’arribada de nous habitants a llocs on els recursos eren escassos trobava l’espontània oposició del veïnat.
Avui a la Unió Europea el malbaratament és un senyal d’identitat. Que els béns i drets estiguin desigualment i injustament repartits és utilitzat pels acaparadors de riquesa i els seus lacais per assegurar als que no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques que la culpa és d’altres més pobres que ells: els nouvinguts.
La ideologia ultraliberal propugna la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones sense restriccions. Tot i això, mentre la mobilitat de treballadors cap a llocs amb millors oportunitats laborals troba obstacles físics, legals, etc., els capitals circulen per la fibra òptica a la velocitat de la llum i les mercaderies malbaraten energia i contaminen el medi ambient amb el seu transport esbojarrat per terra, mar i aire, de productes que es fabriquen a l’altre extrem del planeta per obtenir beneficis espuris.
Cínics del “primer món” despotriquen contra immigrants sabent que són imprescindibles. La baixa natalitat i les tasques que no podem o no volem fer els autòctons els hauria de considerar benvinguts que ens faciliten la vida.
És evident que una població immigrant “sense papers” pot ser més explotada, obtenir menor salari i treballar en pitjors condicions laborals, en haver de fer-ho de forma clandestina. Aquest dumping laboral juntament amb altres socials, com el deteriorament de l’habitatge, enerva bona part de les classes desafavorides autòctones. Tot i això, els sindicats i partits d’esquerra semblen poc sensibles, mentre l’extrema dreta s’esforça a fons en la iniquitat. Tampoc la solidaritat internacional amb empreses en conflicte apareix amb prou força. L’exemple de Tesla a Suècia en lluita per drets tan bàsics com la negociació col·lectiva és paradigmàtic.
No sembla improvisat. La simplificació del treball, l’evaporació de la qualificació laboral reconeguda en convenis col·lectius i la dependència del salari no del treballador sinó del lloc assignat i dissenyat perquè pugui ser ocupat en qualsevol moment per qualsevol amb una formació mínima, facilita la substitució de treballadors, la precarietat i la fi de l’ascensor social per mèrit i capacitat, cosa que desincentiva l’aprenentatge professional i la millora en l’educació.
La revolució digital disruptiva controlada i dirigida per multinacionals accentua les desigualtats i la discriminació. Els poderosos complexos financers-industrial-militar-tecnològics dificulten sistemes polítics avançats capaços de regular-los, imposar models fiscals progressius i avenços socials; és a dir, legítims poders democràtics que els disputin el lideratge dels processos en curs i el control de les entitats socials, financeres, mediàtiques, xarxes, etc., que influeixin en l’opinió pública i prohibeixin l’anonimat a l’emissió d’opinions a plataformes i internet.
El 2019, la Comissió Mundial sobre el futur del Treball de l’OIT va escriure: “La nostra subsistència es basa en el treball. Gràcies al treball podem satisfer les nostres necessitats materials, evitar la pobresa i construir una vida digna. Més enllà de satisfer les nostres necessitats materials, el treball pot contribuir a donar-nos una sensació d’identitat, de pertinença i de propòsit. També amplia el ventall d’opcions que se’ns presenten i ens permet entreveure un futur més optimista. El treball també té importància col·lectiva en establir una xarxa de connexions i interaccions que forgen la cohesió social. L’organització del treball i dels mercats laborals és essencial per determinar el grau d’igualtat que arriben a les nostres societats.”
Però sembla evident que ens porten en sentit contrari, cap al nacionalisme excloent i la inanitat personal.
