“Qui sembra vents, recull tempestats”, assegura la dita. Qui sembra odi, en recull més, en crea més. No pot esperar que l’odi porti res de positiu al projecte o l’actuació en què l’aplica. Aquesta veritat val tant per l’atac indiscriminat de Hamàs contra Israel com per la resposta brutal de l’exèrcit d’aquest país contra Palestina. Ara fa un any de l’atac de Hamàs i de l’inici de la barbàrie desencadenada per Israel. L’odi s’ha escampat per la regió. La pau s’ha allunyat com mai en les relacions entre Israel i Palestina.
La violència genera violència. L’odi crea odi. En temps de guerra i en temps de pau. Sempre. Una part de la comunitat catalana ha normalitzat des de fa una dotzena d’anys l’odi envers Espanya. S’ha considerat que era una broma graciosa cridar ‘Puta Espanya’ a la televisió pública, a les concentracions independentistes o als concerts de determinats grups musicals. En treure-li importància a aquest insult coincidien alumnes meus sense especial mala fe a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, ex-membres de grups terroristes catalans desactivats, humoristes a sou de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació i gent amb mentalitat d’extrema dreta. Aquests darrers s’han organitzat des de fa un cert temps sota les sigles d’Aliança Catalana. Una part de l’independentisme català s’ha rebotat contra aquest partit xenòfob i l’odi ha esclatat entre els dos grups. L’odi que abans coincidien a enfocar cap a Espanya s’ha escampat a la relació entre ells. Els que abans fruïen cridant plegats “puta Espanya” ara s’insulten i amenacen a través de les xarxes socials. Quan s’obre la porta a l’odi és difícil tancar-la.
De la meva etapa infantil i juvenil cristiana retinc el record d’aquell consell de posar l’altra galta quan rebies una bufetada. Doncs, no. Quan et donen una bufetada no has de posar l’altra galta. Mai. Has de demanar explicacions del perquè te l’han donada. I resoldre pacíficament el conflicte. O almenys intentar-ho. Ni posar l’altra galta ni embrancar-se en un intercanvi de bufetades.
Els mitjans de comunicació -amb especial responsabilitat per part dels públics- que han atiat l’odi a Catalunya els darrers anys són responsables que campi ara entre els mateixos que abans coincidien en projectar-lo contra Espanya. Els que dirigien aquests mitjans i els programes i articles que promovien aquest odi tenen noms i cognoms. Han de passar una bona temporada al racó de pensar. I aplaudiríem que, tant ells com els que han confós odi amb humor, demanin perdó.
És cert que a l’altre bàndol hi ha mitjans, polítics i gent que ha practicat l’odi contra Catalunya i tot el que soni a català. Aquesta certesa, però, no justifica respondre’ls amb la mateixa moneda.
L’odi només crea odi. A Tel Aviv, Gaza, Madrid, Barcelona, Ripoll o TV3.
