Contra el desacatament als estatuts protagonitzat per Joan Laporta, convocant per al dia 19 d’octubre l’assemblea en format telemàtic i en un dia sense partit, la resposta de l’oposició només pot qualificar-se de descoratjadora si es compara amb el tarannà amenaçador exhibit dies enrere pels tres principals actors de l’oposició, Víctor Font, Som un Clam i Àgora Blaugrana en representació dels col·lectius d’opinió que, a més, van instar la directiva a respondre la seva proposta de sotmetre’s voluntàriament a una qüestió de confiança mitjançant una consulta telemàtica vinculant per a tots els socis del club.
Àgora Blaugrana, integrada per Dignitat Blaugrana, Compromissaris FCB, El Senyor Ramon, Seguinment FCB, Un Crit Valent i Transparència Blaugrana, va avançar que si no hi havia resposta o era negativa transcorreguts deu dies “explorarem altres vies per garantir que s’escolti la voluntat de socis i sòcies”. Ara que ja “ha vençut el termini que vam donar a la junta per a acceptar una qüestió de confiança i no hem rebut cap resposta, buscarem i trobarem alternatives perquè tots els socis i sòcies tinguin veu i siguin escoltats”, ha advertit en un escarit missatge del qual pràcticament no s’ha fet eco cap mitjà amb una certa capacitat de penetració en el barcelonisme.
Els citats grups, d’altra banda, es troben avui a anys llum de poder imitar ni recuperar aquell destacat protagonisme social i mediàtic en les setmanes prèvies al vot de censura contra Josep Maria Bartomeu la tardor del 2021, quan les seves mobilitzacions i poder de convocatòria van fer l’efecte real d’activar la recollida de milers de signatures (fins a 20.687) amb una exhibició de capacitat, mitjans i organització que va convidar el president i la seva junta a dimitir sense necessitat de passar si més no per les urnes. Especialment Dignitat Blaugrana, que va capitalitzar la denúncia original del Barçagate davant dels jutjats amb el seu líder Ricard Faura al capdavant, va semblar dominar l’escena amb la indispensable aportació del seu portaveu, March Duch, un personatge mentider que després va emergir com una peça de l’engranatge de Víctor Font, i el no menys inefable Jordi Farré que, només mesos més tard, en solitari, amb prou feines va reunir uns centenars d’avals per la seva candidatura a la presidència malgrat regalar una pizza i un tatuatge per signatura.
Per què ara cap d’ells pinta absolutament res en aquest presumpte entorn barcelonista? La resposta no és que hagin perdut manxa ni s’hagin desgastat al cap de només tres anys, l’explicació és tan simple com admetre que el seu paper en aquella moguda històrica va ser, en realitat, de comparsa. Van ser utilitzats pel poder polític, bàsicament pel braç forçut del sobiranisme en aquells dies, amb la intervenció directa del mateix Govern de la Generalitat, des de la plaça de Sant Jaume i des de Waterloo, així com de l’ANC i d’Òmnium, igualment reclutades en favor dels interessos de l’oposició a Bartomeu, que en una primera instància va estar capitanejada per Víctor Font fins que Joan Laporta, per lliure, es va decidir a irrompre i aprofitar-se de la bretxa oberta per aquest trencaglaç pseudoconvergent i el vent de cua ideal per guanyar després les eleccions.
Avui, aquestes forces tel·lúriques, a les quals han d’afegir-se les mediàtiques, les econòmiques i fins i tot les policials, estan precisament en el cantó oposat a què han anat a parar aquests grups d’opinió als quals Laporta, un cop assolida la presidència, ha menystingut, calcigat, humiliat i, sobretot, ignorat, com està fent ara sense que hagi perdut un sol minut a respondre les seves inútils i infantils pregàries. Ja no són ningú ni posseeixen per si mateixos el gramatge suficient per deixar enrere la seva invisibilitat, entre altres motius perquè des de la gestapo laportista s’han donat instruccions perquè els mitjans no els facin el menor cas.
Els queda assumir aquest rol a Víctor Font i Som un Clam amb una reacció que tampoc crida massa l’atenció. Font ha enviat una altra nota de premsa en la qual censura el format d’assemblea i la data perquè “limita de manera inacceptable el debat i la participació dels propietaris del Club”. “En un context esportiu favorable, és una oportunitat magnífica perquè el President sigui valent i transparent, responent totes aquelles qüestions que malmeten massa sovint la reputació de la institució (…) Des de Sí al Futur -ha afegit- creiem que, de la mateixa manera que es van poder fer les dues primeres assemblees de l’any 2021 íntegrament presencials al Camp Nou i al Palau Blaugrana en ple context marcat per la Covid, ara no té cap sentit mantenir el format únicament telemàtic que es va implementar en l’Assemblea d’abril del 2022 i que s’ha mantingut fins i tot en l’última celebrada l’octubre del 2023″.
“Insistim amb la necessitat de combinar una assistència presencial i digital que aprofiti tot el potencial que té el vot electrònic per a augmentar la participació, però que també faciliti el torn de paraula presencial de tots aquells socis i sòcies que ho desitgin. El President Laporta es va comprometre públicament durant l’Assemblea del 2023 i ara no compleix amb la seva paraula. Una Assemblea cent per cent telemàtica limita molt la participació del soci. A què li té por el President Laporta?”, es pregunta Font.
Aquesta recriminació pública és la que ha fet servir Laporta per replicar-li públicament que va ser ell, Víctor Font, qui va liderar la batalla pel canvi de l’essència presencial de les assemblees a la transició a una dinàmica virtual. Font, és clar, ni li ha respost ni ha anunciat si pensa adoptar alguna mesura, més enllà d’anunciar una compareixença quan disposi de l’informe d’auditoria per abundar en el seu encertat diagnòstic sobre el malaltís estat de salut del Barça, pràcticament terminal. Poca cosa més s’espera per part seva.
Pel que fa a Som un Clam, tots els seus recursos i opcions passen per l’acte públic de la seva posada de gala el dia 17, dos dies abans de l’assemblea, i l’impacte mediàtic que pugui provocar el seu contingut i desenvolupament, així com l’anunci probable de dedicar el seu esforç i compromís a la derogació del decret de la Generalitat d’excepcionalitat per la Covid en el qual Laporta s’empara per aferrar-se al format telemàtic. Amb sort, abans de l’assemblea del 2025.
No és casual ni estrany, al contrari, que el mateix govern català i els seus tentacles continuïn sostenint la tirania, l’abús i el totalitarisme de Laporta. Entre altres motius perquè encara ningú no lidera una alternativa creïble.
