Benyamin Netanyahu, el primer ministre que més anys ha governat Israel, superant al fundacional Ben Gurion, ara que es compleix un any de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre sembla que, sense importar-li la vida dels ostatges, el que vol és derrotar d’una tacada el règim iranià dels aiatol·làs i tot l’anomenat Eix de la Resistència que abasta també Iemen, l’Iraq, el Líban, Síria i Palestina. El líder israelià ha portat el Pròxim Orient a un escenari de guerra global que ningú no sap com acabarà. Processat per diversos casos de corrupció que podrien portar-lo a la presó, els últims anys va intentar d’acabar amb al separació de poders al país per poder saltar-se una probable condemna judicial vers la seva persona. Reforma que no va poder implementar gràcies a la resistència del mateix poder judicial i de part de la societat civil israeliana que va protagonitzar multitudinàries manifestacions en contra. I quan semblava que ho tenia tot perdut, la sorpressiva ofensiva de Hamàs del 7 d’octubre, la brutalitat dels assassinats de civils israelians i el segrest del ostatges li van donar un respir que li ha permès ajornar el seu judici i intentar mostrar-se com el salvador del país.
Netanyahu actualment es sustenta en el poder gràcies al suport dels partits dels colons i l’extrema dreta racista com el d’Itamar Ben-Gvir, que consideren els palestins de Gaza i Cisjordània com una espècie invasora a la que cal fer fora, dels multireligiosos que preguen per un arribada del Messies que es demora ja massa, i de partits de dreta o centre que en l’actual context de guerra donaven suport al govern d’unitat nacional de Netanyahu. Alguns d’aquests com l’ex primer ministre i ex cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Benny Gantz, que inicialment es van sumar al govern d’unitat nacional, en van sortir conscients que Netanyahu rebutjava les diverses propostes de treva o de fi de les hostilitats negociades amb Qatar i que tenien el suport dels Estats Units, que haurien significat l’alliberament de tots els ostatges. Si la primera treva va tenir lloc el 24 de novembre, en la que es van alliberar 105 ostatges i 210 presos palestins, en la segona, que mai no va arribar, s’havia d’alliberar la resta a la vegada que Israel oferia un pla o proposta per l’endemà per Gaza i també per Cisjordània. Una Cisjordània que teòricament està governada per l’Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs de 88 anys d’edat, en la que els palestins han deixat de creure fa molts anys i on hi ha 700.000 colons que els prenen l’aigua i la terra. Un dels presos que la part palestina i també els països occidentals volien que s’alliberés era Marwan Barghouti, advocat vinculat a Al Fatah, i amb bones relacions amb Hamàs a qui molts veuen com un candidat amb carisma i suport popular per substituir Abbàs. Però Netanyahu s’hi oposava més quan per ell, pels partits dels colons, pels ultres racistes i pels ultra religiosos no s’havia d’oferir cap pla polític per l’endemà de l’alliberament del ostatges aprofitant la guerra a Gaza i el Líban per expandir els assentaments sense necessitar cap aval legal. De fet, amb la destrucció de Gaza i el desplaçament de la seva població cap el sud el que es pretenia era generar un crisi humanitària que forcés Egipte a obrir el pas de Rafah amb una nova Nakba quedant-se ja per sempre la majoria del habitants de Gaza en nous camps de refugiats, aquesta vegada a Egipte.
Què tenen en comú els ultrareligisosos que donen suport a Netanyahu amb el clergat dels aiatol·làs que governen l’Iran? Doncs que part dels aiatol·làs i dels líders militars i dels Guardians de la Revolució segueixen una corrent xiïta que creu que aviat es produirà el retorn del dotzè imam, el Mahdi, l’Ocult o l’Esperat que va desaparèixer l’any 868 a Samarra, a l’Iraq, i, després d’un període de gran confusió, tornarà a la terra per portar la pau i la justícia, si bé poc després vindrà ja el Judici Final. Una visió apocalíptica molt semblant a la concepció de la segona vinguda o retorn del Messies que tenen molts jueus ortodoxes. L’ex president iranià Mahmud Ahmadinejad seguia aquest corrent radical, corrent a la que no pertany l’actual president Massoud Pezeshkian. Sí que hi està a prop el líder suprem, Ali Khamenei, si bé Khamenei el que vol ara es garantir la continuïtat de la República Islàmica que podria desaparèixer, no per la confusió prèvia que hi hauria just abans del retorn del Mahdi, sinó pel rebuig dels joves iranians, sobretots les dones. I una guerra amb Israel o que Israel matés a la cúpula iraniana com ha fet amb la de Hamàs i Hizbul·là no seria bo per la continuïtat del règim teocràtic, ja que llavors els que agafessin el poder potser sí que voldrien una confrontació, fins i tot nuclear i apocalíptica que també volen els ultrareligiosos jueus que creuen així mateix en el retorn del Salvador.
La realitat, un any després del 7 d’octubre és que bombardejant l’ambaixada iraniana a Teheran, matant al líder de Hamàs, Ismail Haniye mentre estava convidat a Teheran per participar als actes de proclamació de Pezeshkian, i matant a Hassan Nasral·là i destruint les zones xiïtes del Líban, Netanyahu, cregui o no en l’imminent retorn del Messies, sí que vol que l’Iran caigui en l’espiral bèl·lica per acabar amb el règim del aiatol·làs. De moment però Netanyahu ha arrasat Gaza quedant-se sense interlocutors amb qui negociar ja que per ell no hi ha res a negociar. I ha matat a Nasral·là i als que el podrien succeir per fer el mateix amb Hizbul·là mentre aboca el Líban a una crisi humanitària molt pitjor a la que es vivia durant la guerra civil. Però el més significatiu és que més enllà de la terra cremada i els milers de morts i dels ostatges que lamentablement no tornaran, el que està provocant Netanyahu és guanyar-se l’odi de milions de persones que més tard o més d’hora intentaran venjar-se.
